algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 13.41°
15°

El pensament aforístic

Pensar aforísticament, en el meu cas, és la manera més còmoda de pensar. I la més divertida. I la més eficaç. Indubtablement, és la més lúdica, d’això no hi ha cap dubte. Pensar mitjançant aforismes m’ordena el cervell i les seves turbulentes neurones. Això fa que em pregunti a mi mateix: si puc pensar còmodament i en calma, perquè ho he de fer entronitzat amb una dolorosa corona d’espines i la ment plena de contradiccions?

Pensar bé no és fàcil, però fer-ho aforísticament millora força la manera de fer-ho. Tot és qüestió de pràctica. És a dir, cultural. De tècnica. D’exercici d’estil. Sempre hi ha hagut pensadors aforístics. Els clàssics, majoritàriament, ho eren. De fet, en un principi, els antics pensadors, els llatins i els grecs, se serviren de la tècnica aforística. No només perquè els resultava més còmode, sinó també perquè els ajudava a comunicar-se millor. L’aforisme els simplificava la feina i la convertia en una feina més lúdica i divertida. Pensem en el primer de tots, Hipòcrates: com s’ho hagués fet sense el concurs literari de l’enginy, l’art i l’estratègia aforística? No se n’hagués sortit. O li hauria calgut tot un promptuari, molt voluminós, per transmetre’ns els seus conceptes i la seva saviesa, científicament medicinal, i terapèutica. Terapèutica, també en sentit cívic i social.

Pensar en aforismes és molt divertit, com quan érem nens que travessàvem els camps d’ordi i els horts de mongetes pel mig de l’ordi i mel mig de les mongetes. Sense anar pel camí, per les camades. Era igual si trepitjàvem alguna mongetera o alguna mata d’ordi. La juguesca bé s’ho mereixia. Pensar en aforismes és creuar les places d’una ciutat pel centre, en comptes d’anar a fer la volta pel seu perímetre. Pensar en aforismes és, sobretot, estalviar. Estalviar temps, paraules i neurones. Pensar en aforismes és adreçar per les vies del tren i no anar pels passos visiblement senyalitzats. És viure en diagonal. És més perillós i més arriscat, però és més recreatiu i alegre.

Sé que molta bona gent dirà que aquest comportament, el del pensar en aforismes, és propi d’orats i de llunàtics. Bé, que ho diguin. Aquesta bona gent no sap que la vida humana, i tota vida que es digui vida, veritable i juganera, autèntica de tota autenticitat, cal que estigui orgullosa de la seva disbauxa natural. Plena de festa i de gaudi. El pensament aforístic genera aquest estat franc i espontani. La mateixa literatura aforística és enginyosa i lleugera com un joc infantil. No cal escriure aforismes directament, sinó que moltes petites grans obres porten incorporats en el seu relat i en el seus arguments els aforismes més ingràvids i considerats. 'El vigilant en el camp de sègol', de J.D. Salinger és un aforisme paradigmàtic per excel·lència. També ho és, encara que més poètic i romàntica, 'L’escuma dels dies', de Boris Vian. Tota l’obra d’Oscar Wilde, excepte la seva novel·la més famosa, 'El retrat de Dorian Gray', és una successió d’aforismes. Molt especialment el 'De profundis' i 'La balada de la presó de Reading'. I tot el seu teatre complet: els diàlegs son d’un enginy i una brillantor com no es troben a cap altres obres teatrals de l’època. 'La importància de dir-se Frank', 'El ventall de Lady Windermere', 'Salomè', i totes les demés.

Porto més de mitja vida buscant aforismes com qui cerca camamil·la a la Punta de Betlem, a Farrutx, la part més meridional del llevant de Mallorca, albirant la germana petita Menorca. Qui busca, troba. I jo n’he trobat de tots els colors. Els he trobat dins les pàgines de les petites novel·les infantils i de les grans obres dels clàssics universals. Els aforismes neixen allà on menys t’ho esperes. Amb el temps i les lectures m’he convertit en un bon cercador d’aforismes. Els últims anys els trobo més sovint, ben amagats, entre les reflexions filosòfiques dels pensadors i dels analistes més destacats de la naturalesa i de la condició humana. De les abstraccions i dels somnis de l’animal humà.

Els aforismes m’han ensenyat a pensar i a viure. Viure entre aforismes m’ha deixondit i espavilat. Els aforismes m’han convertit en un lector i en un escriptor més creatiu del que era abans. M’han proporcionat salut espiritual i esperança física i metafísica. Son una font d’aliment per a la imaginació, la intuïció i la inspiració. A més d’una font màgica de plaer literari i real. I a més, encara, constitueixen un destil·lat de vitamines intel·lectualment molt energètiques.

Sempre que escric allò que veritablement vull escriure soc l’home més feliç del món. No sempre estem en les condiciones idònies per expressar per escrit, i potser molt menys encara oralment, allò que volem dir o comunicar. No és que sigui difícil ni fàcil, és que quan no surt, no sorgeix. Però quan personalment ho aconsegueixo m’inunda una felicitat interior impossible d’expressar. És el que deia ara mateix. Però sempre que ho abasto, que ho expresso, ho faig en clau aforística, perquè em raja del cor i de l’ànima, de la ment, com un alè profund i ingràvid: despullat de retòrica, de subordinades i de confusió generalitzada. L’aforisme, a més de radicalment natural, sempre és dreturer i net. Molt net. Res d’ambigüitats ni circumloquis. Res d’evasives ni de tergiversacions. Directe al blanc, com un llampec fotogràfic lluminós. Com una bala. Com una fletxa.

Perquè el que fa l’aforisme és il·luminar. A mi els aforismes m’han fet moltes vegades de llum d’oli o de carbur, d’alimara: m’han donat no només resplendor i fosforescència, sinó també companyia i escalfor. Son Homer, Horaci i Virgili, els grans fars que ens acompanyen des del principi del temps. Jesús de Natzaret, l’amic que no es mou mai del meu costat, ho fa i ho ha fet sempre en frases aforístiques. Sabia que així la seva paraula, irrefutable i veraç, amb aquesta astúcia literària, quedaria més ben gravada en les nostres ments i en la nostra ànima immortal. És en aquest sentit que freqüentment apel·lo a la ficció històrica per dir que allò és el més valuós que ens cal dir. La ficció històrica genera la més poderosa realitat amb la qual està instituït l’home. Creure no només és un goig, sinó que permet, inexplicablement, convertir les pedres en pans, i la multiplicació dels peixos, i dels pans mateixos.

Tot el que no és aforístic, sobra. Tot el que sobrepassa el pensament aforístic és retòrica que mereix anar a les escombraries. Només l’aforisme pertany a l’essencialitat i al bessó de l’existència. Visca santa Alícia en el País de les Meravelles i sant Humpty Dumpty, que amb poques paraules saberen indicar-nos el camí del raonament vertiginós i cert!

Si no ho pots dir amb un aforisme, és millor que callis. Tots t’ho agrairem. Encara que, si ho saps expressar aforísticament, ens alegrarem fent balls i cançons, i t’ho agrairem el doble.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.