Fa un grapat llarg d’anys, em vaig comprar en una fira del llibre 'L’optimisme' de Francesco Alberoni (títol original 'L’ottimismo', traducció al català de Maria Llopis, publicat per Enciclopèdia Catalana Pòrtic Viure, 1999).
Tot i la quantitat d’anys que fa que tenc aquest llibre, no em cans de rellegir-lo de tant en tant. De vegades, només cal retornar als capítols que em varen marcar (en realitat la majoria, però segons el moment, n’hi ha que són més adients uns textos que els altres). I és que amb títols tan suggerents als diferents capítols com 'L’optimista i el pessimista', 'El cínic i l’entusiasta', 'El qui no acaba les frases', 'Els cortesans', 'El desagraït', 'El covard', 'El qui posa obstacles', 'El lloc equivocat', 'El partit', 'El qui cerca només l’èxit', 'Saber somiar', 'La por de la novetat', 'La primera impressió', etc. és difícil resistir-se a saber què ens conta. Un dels escrits que més m’agrada (en realitat m’agraden gairebé tots) és 'L’estúpid' (inclòs al capítol segon, 'Per al qui mana'). I comença així: «Els dogmàtics, els fanàtics, els tossuts, sovint són extremadament il·lògics. Però la tenacitat amb què repeteixen les poques idees que tenen al cap, l’obtusitat* que imposen en cada raonament, obliguen moltes vegades els altres a rendir-se. Hi ha líders polítics que triomfen gràcies a la seva rigidesa mental, a la seva estupidesa». Dins aquest article estableix diferents categories d’estúpids, que no els va malament perquè, segons Alberoni, obtenen «crèdit i admiració». D’entre les idees que hi exposa, és destacable la distinció entre la veritable intel·ligència i l’astúcia. D’aquesta manera, afirma que la intel·ligència construeix orde i harmonia, en canvi, els astuts, cerquen la manera de confondre les altres persones.
Tot el llibre és així, cada capítol i els seus articles són una radiografia del que es mou a la societat. Alberoni opina que els mediocres prosperen tot creant desorde intel·lectual.
Possiblemet qualcú pensarà, i a qui es deu referir l’articulista ara amb aquest desorde intel·lectual? Bé, en realitat no em referesc a ningú en concret (o tal vegada sí, un poc, però ho deix al vostre criteri). Del que estic ben segur és que si llegiu aquest llibre que sortí en versió original italiana l’any 1994, descobrireu que no hi ha gaire diferència amb qualsevol perfil actual que podeu trobar pel món, tot i que avui en dia, les malifetes són més sofisticades.
Deim que hi ha polítics que provoquen desorde intel·lectual i confusió, tot i això, triomfen (o a la llarga acaben a l’oposició), però passa el mateix a les directives d’algunes empreses, centres educatius, associacions diverses, etc. La societat és una selva on, tanmateix, no guanya el més intel·ligent ni el més feiner, sinó aquell que té més barra i aconsegueix crear el caos al seu entorn.
*obtusitat no figura al DIEC2, però sí que apareix a la versió catalana del llibre.
