Quin temps aquell! El d’en Canyellas, perllongant el caciquisme del segle XIX, amb els vots gairebé fixos. Amb una societat que evolucionava adequadament, panxacontent, sobretot perquè quedava molt paradís per a vendre. Érem un país ric i encapçalant les llistes del PIB. Ja no.
La corrupció era una cosa rara, deien, de gent rara o descarrilada. El Rei era el digne successor dels reis de les rondalles. Li regalàvem Marivent i un iot que consumia més combustible que un avió privat. Els hotelers encantats, amb el Rei, en Canyellas i els cambrers de palangana i les cambreres de pisos que hom suposava votaven el que convenia a l’amo.
Fins i tot els de centre de n’Albertí, que naturalment tenien el cor a l’esquerra però la butxaca a la dreta, i foradada, es deixaven aconsellar pels banquers, i com dèiem en bon mallorquí, una ma renta s’altra, que també vol dir que el coret ja va bé per a fer comèdia, però la butxaca és la que fa moure l’economia, el país, el paradís i els vots. Així votar centre, també, era votar Canyellas.
En una segona etapa, la de Matas i na Mariantonieta nostra, i per altra banda en Rodríguez, que encara guanya batalles des de la presó, les butxaques aquestes es varen anar inflant per separat, fins que rebentaren, i tots aquests protagonistes acabaren a la presó, excepte en Rodríguez de la presó, que no ha arribat a la presó, segons deia un altre articulista, perquè la justícia baleàrica tampoc ja no és el que era. Pereix esser que jubilats, o gairebé, el jutge Castro i el partenaire Horrac varen rebentar el motlo.
Per l’Espanya profunda, o madrimètrica, tres quarts del mateix: època gloriosa del cèsar Aznar, a qui farien bé de dedicar-li un temple, a canvi que no tornàs a obrir la boca en públic. El preu sembla elevat, però així al menys en haver passat un temps de la inauguració els coetanis ja no passaríem tanta vergonya aliena. D’això... que deia que tot eren roses i violes fins a l’atemptat del tren, que fou de terroristes islamistes emprenyats per la guerra d’Irak, però al cèsar Aznar, i als diaris neofeixistes, els convenia més que hagués estat ETA i varen mantenir la mentida, fins que va rebentar el dia abans d’anar a votar, i Aznar va passar de cèsar a bubota.
Després el cas Bárcenas, caixa B, cas Villarejo (species plurima), cas Catalunya, cas Fernández Díaz (ministre de l’Opus i de clavegueres), escàndols del Rei, exili del Rei, l’enèsim d’un Borbó. Resulta que la del Rei era una família desestructurada. De la resta també, tot apunta que res no era el que era, si és que mai ho va ser.
I tornant a Balears, l’esperpent de Bauzá, ara sí que... Molt resumit: intent de retornar a usos i costums del temps del feixisme en general i vexació de la llengua catalana en particular, fins a la manifestació de més de cent-mil camisetes verdes. Bauzá va batre el rècord de més votat en començar, quan no el coneixien, fins a arruïnar el partit a les eleccions següents.
Vegem com ha passat el temps, que amb motiu d’un assassinat masclista en Canyellas va amollar: “Mira que ho són, de males de matar, ses dones... se resistia...” i no va passar res. En canvi na Prohens només ha dit que això de canviar (al hotels) els llits tradicionals per llits elevables és un doi. En altres circumstàncies dir això només hauria estat, ara sí, doi, almenys comparat amb la infàmia de Canyellas, doncs a na Prohens li han plogut desqualificacions de per tot, fins i tot dels hotelers (i hoteleres, aquí s’escau). I és que fins i tot els hotelers sembla que ja formen part de la societat europea moderna, més que de la del Dios-patria-Rey-PP espanyola.
La mateixa setmana horribilis na Prohens es va reunir amb el Rodríguez de la presó (la que no hi ha entrat), o per entendre’n millor, el del “Lunes al Despacho” que cantava Al-Mayurca. O sigui, els que comanden a Madrid fa anys s’esgargamellen de dir que la corrupció és el passat, mentre na Prohens s’hi rebolca al present, a dos dies de les eleccions.
Per altra banda just ahir escorcollaven la seu del PP d’Europa. A l’Espanya de Rajoy això no passava, quan apareixien nous papers de Bárcenas, o nous àudios del ministre de Clavegueres, anaven a escorcollar... a la seu d’Òmnium, o reactivaven el cas CDR i Inda publicava que Podemos tenia comptes a... Seychelles?
“Sort” que encara hi ha jutges que fan la política de reserva del PP, que naturalment és un partit per governar, i de qualsevol manera, com ja s’ha vist. Com es veu cada dia, a l’oposició non funcionen. Feijóo no és que hagi tingut la setmana horribilis, que també, és que fa bo Rajoy. Rajoy tenia gràcia (“Es el alcalde el que elige el pueblo...”). Feijóo també fica la pota, o ja no la treu, però sense gràcia. Només faltava l’estrambòtica Ayuso marcant-li el pas, i marcant una no menys estrambòtica bicefàlia, en flagrant contradicció amb la sacrosanta unitat. Però el més estrambòtic d’aquests dies ha estat aquella tele predicadora evangelista i trastornada bramant en un míting del PP... Algú ha entès la jugada? Als nacional catòlics que eren la crema i nata de “gente de bien” pepera, els ha fet gràcia?
Per acabar-ho de compondre el PP va tenir l’escissió del partit dels de més a la dreta, tot i què encara no hi són tots. Així en cas de tornar a governar haurà d’esser a mitges amb el partit neofeixista de moda, com a Castella i Lleó, on freqüentment són motiu d’obertura dels telenotícies per ocurrències vergonyants, més pròpies del temps de Franco que de la democràcia. O aquí, de bracet amb allò que bramava davant Can Alcover, dient que arruïnarà l’Obra Cultural, precisament el pal de paller de la nostra cultura.
Ja m’ho deia la tia Perica: “Mira con quien andas i verás como eres”.
