cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
20°

Mala premsa de la identitat

Ja he parlat alguna vegada, crec que en aquesta mateixa tribuna, del fet que vivim en una guerra cultural, que enfronta posicions clarament diferenciades (quan no totalment oposades) de veure el món. Aquesta guerra cultural genera un transformisme polític que resulta també d'allò més interessant. Es tracta d'un tarnsformisme que permet fer passar un dels individus més rics i poderosos d'Amèrica per un salvador de les classes populars i per una mena de Robin Hood contra les pèrfides elits liberals. A grans trets, aquesta guerra cultural enfronta la meitat liberal en economia però radicalment antiliberal en qüestions de moral amb la meitat (suposem-ho així) que és radicalment antiliberal en qüestions econòmiques però que se'ns apareix com a liberal en usos i maneres de viure. Resulta extraordinàriament rar de trobar gent que sigui liberal tant en qüestió econòmica com en qüestió moral (seria el vell liberalisme de fa dos segles, potser?), i no resulta tan estrany trobar antiliberals tant a un cantó com a l'altre (és a dir, que estan en contra del liberalisme econòmic i del liberalisme moral).

En aquest context, la identitat -especialment a Europa- té una destacada mala premsa. Se suposa que els liberals (en això coincidirien els que ho són en termes econòmics i els que ho reivindiquen en el camp de la moralitat) en principi estan pel cosmopolitisme, per la mescla de gent i d'usos i costums, i en contra de la identitat. Cada dia anam més a societats mesclades, de la mateixa manera que sembla que trobar les mateixes botigues a ciutats dels cinc continents sigui una cosa inevitable (especialment si les que eren pròpies de cada lloc ja han desaparegut completament). A aquest hàndicap s'hi suma el fet que només es reivindiquen com a “identitaris” els sectors d'extrema dreta, en una mena de parauleria que em sembla que es va iniciar a França i que s'ha anat expandint per tot Europa sense cap tipus de tallafocs que li fes front.

La manca d'identitat deixa especialment desprotegides societats com la nostra. Em referesc, per descomptat, a la societat eivissenca -i, per extensió, a tota la de les illes Balears-, perquè la manca d'identitat ens deixa abandonats en una intempèrie ben poc agradable, i ben poc governable. Abandonat la identitat (fent-nos abandonar la identitat) les illes es converteixen, senzillament, en espais explotables (generalment per obscures corporacions que res tenen a veure amb les persones que hi vivim, sense distingir entre els autòctons de no sé quantes generacions i els nouvinguts que han decidit construir el seu futur en aquest tros de món). Abandonar la identitat implica, senzillament, no poder parlar en nom de ningú. I, sobretot, no poder-hi actuar. I, per tant, deixa el camp lliure a tot tipus d'abús i d'espoli, sense pal·liatius ni mesures correctores possibles.

Des d'una perspectica econòmica, resulta un desastre de grans dimensions. Des d'una perspectiva política, no fa falta dir-ho. Des d'una perspectiva ecològica, té un impacte més gran del que pugui tenir a qualsevol lloc del continent. I des d'un punt de vista cultura no fa falta afegir-hi res.

Agafant com a pal de paller de la nostra cultura la llengua catalana, podem entendre per què s'hi concentren tots els atacs i totes les fúries més visibles. Dia sí dia també assistim a la conculcació dels drets lingüístics dels ciutadans de les illes Balears (i de tot el domini lingüístic català), sense que la cosa paregui que pugui tenir aturador. Avui és una tríada d'infermeres que despotriquen contra el fet d'haver de treure's el nivell C de coneixement de llengua catalana. Demà és un policia de la comissaria d'Eivissa que li diu maleducada a una ciutadana que, en una de les dues llengües oficials, se li adreça. (Aquí no es fa com a Bèlgica, on un policia, fins i tot si et va a deternir, el primer que et demana és: Nederlands? Français?). L'endemà llegim que ja no queden professors a l'Institut El Palau (ciutat de Barcelona) entre els que varen ser encausats després del Primer d'Octubre. I així hi podem anar afegint-hi fets i més fets, sempre conculcant els drets dels catalanoparlants.

L'atac a la llengua no és gratuït ni espontani. Va directament al cor de la qüestió, al pal de paller d'allò de què se'ns vol desposseir des de fa, almanco, tres-cents anys: la identitat. Mentre la llengua catalana continuï sent viva, hi haurà la possibilitat de bastir, als territoris on es parla, una identitat compartida, d'arrel nacional (si així ho volem). La llengua tota sola no n'és garantia, perquè la podem parlar en termes estrictament diglòssics i llavors no fa el seu paper, en aquest sentit. Però sense la llengua la identitat compartida desapareix. I passam a ser camp d'espoli, d'abús i d'anihilació com a societat. Per això ja toca que les esquerres es vagin posicionant sobre aquesta qüestió, en comptes de deixar-la, totalment esbiaixada, en mans de les dretes més extremes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Macià, fa 20 dies
"Teo", no hauries de confondre un pronòstic amb un desig.

"Nostradamus", a l'Espanya castellana hi ha molta gent monolingüe i fa vida normal. Molts portuguesos també són monolingües i no se senten "reduïts". Durant moltes generacions, els catalanoparlants han estat igualment monolingües i no n'han fet un drama. Per tant, la teva reivindicació del bilingüisme imposat darrerament als catalanoparlants només pot tenir un objectiu: preservar el monolingüisme dels castellanoparlants.
Valoració:3menosmas
Per Nostradamus, fa 22 dies
som bilingües, i la treta d'aquests paios és reduir-nos al monolingüisme
Valoració:-4menosmas
Per teo, fa 23 dies
Ses llengos minoritaries tenen els dies contats. Nomes quedarán unes quantes entre d'altres s'espanyol
Valoració:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente