-Crec que hauríem de fer un altre salt, considerable, en la narració de la teva experiència vital dins el món de la creació literària.

-El que tu trobis.

-Començares tantejant el terreny amb unes quantes narracions breus seguides de tres novel·les. Sorprèn que engeguessis els teus inicis escrivint novel·la. La majoria ha començat fent poesia, que sembla el gènere més fàcil i accessible.

-A mi no m’atreia gaire la lectura de poemaris. Fins i tot, encara ara, la paraula aquesta, poemari, la trobo poc avinent a la meva manera de pensar i de ser. Jo soc prosista. Si de cas, soc, o m’agradaria ser, un poeta en prosa. La poesia ha d’estar incorporada en la narrativa. Treta de context, perd valor i bellesa. Ja sé que és molt subjectiu el que dic, però la objectivitat literària em sembla força vulgar. Cal fer volar la imaginació i la fantasia. El vers, si ho és, ha de ser completament lliure, com la pròpia vida. Tot el que no és llibertat és esclavatge. Perdona’m per la grolleria, però tot el que no és llibertat és una merda. En la literatura, en la música, en la filosofia, en la religió i en la ciència. En l’art en general, igual, més que en qualsevol altra disciplina humana. Això i tot, la disciplina i tot el seu embolcall, em repugna bastant. Em fa recordar el servei militar obligatori. No riguis, no. Jo sempre he volgut allunyar-me de reglaments i de lleis. Fins i tot, fer que la gent circuli per la dreta em sembla un abús de poder. Em passa igual si em fan circular per l’esquerre. L’ésser humà ve al món suficientment proveït de sentit comú. No és necessari que cap altre poder legislatiu, ni polític ni metafísic, ens dicti la nostra conducta. A mi la poesia em sembla una mica forçada, però segurament és quelcom que no he reflexionat suficient. García Lorca és el meu paradigma de la creació poètica. Pocs més ho han aconseguit de manera tan natural com ell. Això devia ser perquè pensava en vers. En rima. Jo no hi he pensat mai. Si vull fer versos, m’he d’esforçar. I l’esforç no va amb mi. Jo no he fet mai violència per alimentar-me: primer em moriria de fam. Si m’he d’esforçar per escriure, no escric. Ho deixo córrer. Per mi és més important el joc i el gaudi personal, que no fer, vers a vers, mot a mot, la poesia completa de Carles Riba. Si jo fos Déu i hagués de tornar a crear el món, no m’hi esforçaria gens ni mica. Tot el que és forçat em repugna. Al Creador únic del món i de totes les coses, no crec que li caigués ni una gota de suor del front quan va fer l’home i la dona. Ho va crear tot jugant i rient. Som nosaltres els que hem volgut recrear-nos i “artificiar-nos”. Crear és gaudir, riure, passar-s’ho bé; no és patir. Mai m’he romput cap costella per escriure un aforisme. Només m’han rompre una quan un dia vaig caure a terra de rialles. Per escriure un poema en vers i rima, m’hauria de xapar l’espinada, des de l’ansa del coll fins a l’agulleta del cul.

-Aleshores, parlem del gènere narratiu. O del teatral.

-Parlem de la fabricació d’una novel·la. De teatre en podem parlar més endavant.

-Tu escrivires la teva primera novel·la quan tenies setze anys.

-Sí. Vaig escriure la meva primera novel·la sense cap preparació prèvia. Més que de les meves lectures infantils i juvenils, tractava d’un jugador de cartes.

-'El jugador', de Dovstoievski.

-Tant de bo.

-Aleshores, què?

-T’ho conto. Un tiet meu acostumava a jugar a cartes cada nit amb els amics de la seva quinta. Anaven a jugar al cafè, per passar el temps i entretenir-se una estona. Un dia, jo vaig somiar que el meu tiet s’apassionava amb el joc de cartes i anava a la Ciutat a jugar amb professionals. Fins que va perdre tot el seu patrimoni i la seva herència familiar. No se li va ocórrer res més que anar a robar la casa més noble i rica del poble. La policia el va detenir i el jutge el va tancar quatre anys a la presó. Saps com vaig titular el meu relat?

-I tant que ho sé: 'Cuatro años apartado de la sociedad'.

-Com es nota que em coneixes de tota la vida. Vaig escriure 'Cuatro años apartado de la sociedad' i, al cap d’un any la vaig presentar al premi de novel·la Ciutat de Palma. Aquí es va acabar l’aventura.

-Però encara guardes el manuscrit.

-Sí. Sí, el vaig desar dins una capsa de sabates de cartró, i encara hi deu ser si no s’ha escapat.

-Què pretenies amb aquella novel·la?

-Res. Jo tenia setze anys.

-Volies ser escriptor?

-Escriptor? No! En tot cas, volia ser novel·lista aficionat. Ja m’agradava molt llegir.

-Però, volies demostrar-te alguna cosa a tu mateix?

-No ho crec. Ni aleshores, ni ara. Jo no he volgut demostrar res mai, ni a mi ni als altres. Jo seguia la meva intuïció, la meva espontaneïtat. Mai no he programat res, ni tan sols la meva vida. Mai no he fet esquemes, ni esborranys, ni tan sols projectes mentals. En tot cas, volia respondre a la meva naturalesa, a la meva genètica. Jo seguia les passes que la vida em presentava. En tot cas, només volia aplanar el camí. Els camins dels homes estan plens d’irregularitats, i jo volia tapar els forats, els bonys, i anivellar els clots i els pendents. Però ho feia sense cap tècnica i sense eines, només amb les meves mans, sense cap esforç ni inquietud. Sempre he seguit la manera més còmoda de viure, la més natural, la més descansada.

-Els que et coneixen no ho dirien mai, això.

-És cert. Jo soc una coa de dragó que sempre es belluga, però interiorment som, o he volgut ser, una tortuga silenciosa i lenta.

-Ho has aconseguit?

-No! He patit molt anímicament, soc un expert en angoixes i un gran passador de pena. Un ansiós. Ara ja no tant, m’estic tornant una mica savi als meus vuitanta anys.

-Alguna cosa has volgut ser a la vida.

-Ser, no. Bé, segurament he volgut ser jo. Però, tampoc. Jo no he volgut mai. No he fet servir mai la voluntat, si més no de manera conscient. Més que res, com mon pare, he acceptat el que la vida m’ha donat, però no voluntàriament, sinó perquè les coses han vingut així. Quan veig ara que alguns científics tronats volen descobrir i posar en pràctica la intel·ligència artificial, em sembla una estupidesa descomunal. Mai no existirà cap intel·ligència més extraordinària que la natural. Jo m’he integrat en ella perquè penso que és el millor que podem fer els homes. La cosa natural és insuperable, però l’home la vol superar. És com alguns teòlegs i alguns científics, que volen ser més deistes que Deu. El propi Papa de Roma, el beneit més beneit de tots, creu que pot emular Déu i millorar-lo. L’home no pot millorar res, només pot, i cal que ho faci, agrair allò que la Natura li ha regalat. Agrair la màgia i la poesia de tot plegat.