cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 24°
23°

Morir no és cap desgràcia

Tots morim. Tots ens hem de morir. Però molt no voldrien morir-se. Em sorprèn que hi hagi tanta gent que tingui por a la mort. Perquè la mort, al meu parer, és un alliberament, una manera de passadís secret que ens porta a la riquesa absoluta i a la felicitat infinita. No vivim tots per viure millor? Doncs, aquesta vida millor és la que ens proporciona la mort. Comprenc la inquietud que suposa aquesta passa, però també inquieta, per no saber el resultat, no saber com acabarà un Barça-Madrid al qual hi tenim abocades totes les nostres emocions. Encara que desconeixem com acabarà el partit, hi assistim i paguem un seient de 50 euros per veure’l i patir-lo. La mort, en canvi, no ens costa res. No cal comprar cap entrada. Tots hi estem convidats.

Per altra banda, com em recordava sempre Camilo José Cela, el premi Nobel de Literatura que va fer la primera passa en públic per jo convertir-me en autor de teatre, quan vaig guanyar el premi Lope de Vega de l’Ajuntament de Madrid, amb la meva obra 'Querido amigo', no hi ha res més vulgar en aquest món que la mort. Tothom la viu. Tothom viu la mort. M’encanta això de viure la mort. Llàstima que sigui una experiència que nosaltres mateixos no podem narrar. Però fa poc, gràcies a la meva febre lectora, tant a base de llibres com de periòdics i revistes en paper, m’he assabentat d’una mort que va passar durant la guerra civil espanyola molt prop de casa meva, com tantes i tantes altres que n’hi va haver en aquell desgraciat període històric.

Ho conta Manuel Aguilera, un jove doctor en història que no deixa de furgar en el nostre passat recent per tal de recuperar la pau i la memòria del nostre poble. Gràcies a la seva permanent investigació ha trobat un testimoni de Sa Pobla que posa els pèls de punta, i és un cas paradigmàtic de molts d’altres. Una mort de pena. Morir de pena per tot allò que ens envolta i per tot allò que som. Quantes morts hi ha hagut d’aquesta naturalesa? Aquestes morts també conten per veure la dimensió del desastre. Un home jove és detingut a per estranyes circumstàncies. Ell, encara que era d’idees republicanes, s’havia presentat voluntari per servir els nacionals al Quarter d’Artilleria de Palma, al baluard de Sant Pere. En comptes d’enviar-lo al front de Porto Cristo, on havia desembarcat el capità Bayo per envair Mallorca, el destinaren al magatzem de Can Mir per fer de guardià dels presos rojos. Per a ell hauria estat molt millor la guerra oberta que allò que va contemplar en aquella presó inhumana. En aquell infern. No ho va poder resistir. Agustí Gost Cladera, que així es deia aquell al·lot de vint anys mort de pena, va caure en una profunda tristesa davant tot el que veia i sentia. Les tortures dels presos eren també inhumanes. Els crits de dolor se sentien des del carrer. I el pitjor de tot: s’enquistaren dins el seu cervell i li corcaren les neurones i l’ànima. No podia. No podia més. Era pitjor que si el torturessin a ell. Es preguntava per què. Per què a mi, que no he fet res. Que no he fet mal a ningú. A finals de l’any 1936 l’ingressaren a l’Hospital Militar, dues passes més avall d’on estava destinat. Quina casualitat que jo hi vaig estar ingressat trenta anys més tard, a causa d’un intens dolor produït per una hèrnia discal, i pels meus nervis destrossats de veure’m fent el soldat forçós al campament de Son Dureta. Allò era igualment una tortura emocional. M’hi vaig estar gairebé un mes, fins que em donaren l’alta física, però no la psíquica, la qual encara arrossego. Però en vaig sortir viu fins ara.

N’Agustí Gost, aquell jovenet de Sa Pobla, va morir a l’Hospital del carrer dels Oms el dia primer de desembre d’aquell mateix any, cansat de no poder viure en pau amb el món que l’envoltava. Tenia 20 anys, i va morir de pena. Vull pensar que per ell la seva mort no va ser una desgràcia, sinó un alliberament. Aquest trist esdeveniment mereix un relat literari, però n’hi ha tants a Mallorca que un no sap per on començar. La germana de n’Agustí, que sempre s’havia amagat mai del seu tarannà franquista, amb motiu del cop d’Estat de Tejero, el 23 de febrer de 1981, va obrir els ulls i la boca per cridar al portal de casa seva: “En Franco, aquella bèstia ferotge i criminal, va matar el meu germà!”.

Jo, que tants dubtes tinc sempre entre realitat i ficció literària, aquest cop em decanto per la crua realitat. No saber distingir el que és real del que és irreal produeix conductes hostils i desagradables. Morir de pena sembla ciència-ficció, però en aquest cas, històric i documentat, la realitat, com passa sovint, la supera.

Una vegada més m’hauré de refugiar dins la literatura i fer-me creure a mi mateix que tot plegat no deixa de ser un mal conte. Un conte, com deia Shakespeare, ple de soroll i de fúria, contat per un idiota, que no significa res. Ple de soroll, de fúria i de pena. Que significa alguna cosa, segurament, però que els científics no tenen la suficient capacitat per esbrinar el què. Per esbrinar el què ni per esbrinar perquè no se’ls està permès esbrinar-ho. És això la realitat? És així? Quan ho sabrem? La creació del món és real o fictícia? De moment, el que jo sé només és el que jo crec. Crec que ho sé. El que crec és la meva limitada saviesa. No en tinc d’altra. I sé que la lectura em proporciona més benestar i felicitat que la ciència. No ho sé, ho crec. Per tant, és cert, i això, aquesta certesa escèptica, és la que va a missa. De fet, ja fa estona que no m’interessa saber res. Només m’interessa creure. El gaudi humà, si més no en el meu procés personal, es troba en la ficció i no en la realitat. Per tot plegat, per això, prefereixo la fe a la incerta certesa. Si tot és cert, ja no puc esperar res. I jo espero. Espero, i crec, que la mort d’Agustí Gost, i la meva, i la de tots nosaltres, ens alliberarà de la pena de viure aquest conte shakespearià escrit per un boig que algun dia ens retornarà el seny i la mesura. No pot ser d’una altra manera. Quina paradoxa més meravellosa, que la nostra mort sigui una futura font de gaudi, de plaer, de felicitat i de vida!

Això és el que penso. El que crec. El que visc. Tot plegat, no té preu. No hi ha diners per adquirir tant de goig i tant d’èxtasi. I per si no fos suficient, és de franc. És gratis. Morir, idò, no és cap desgràcia. És una sort. Una xamba. Un regal impagable. Infinit.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Juan de los Infantes i ulloa, fa dervers d'un any
Sr Guasp, això que Manuel Aguilera vol recuperar la pau i memòria del nostre poble només és cert parcialment, dins el contexte de les seves investigacions històriques. És un dretà i radical del "Mundo de Balerares" ( Eduardo Inda¡¡¡¡¡¡¡¡) , el diari més ferotge contra la nostra cultura i llengua. És llarg el seu historial contra la cultura catalana. Aquest mateix diari ho pot confirmar anant a la seva hemeroteca de fa un grapat d'anys. Vol fingir neutralitat i bonhomia, però està ple de rancor i altaneria. Juga a confondre.
Valoració:0menosmas
Per biel fiol, fa dervers d'un any
i si fos a l'inrevés, que la realitat no és ficticia, però sí tota plena d'incerrtesa i d'escepticisme....
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente