algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 19°
26°

Intel·ligència plana

L’encefalograma de la intel·ligència artificial deu ser completament pla. I les seves neurones, a més de metàl·liques o plàstiques, deuen ser impossibles de connectar-se raonablement. Com podem fiar-nos de la intel·ligència artificial si és incapaç de dir-nos com cuinar una bona truita amb pèsols i faves tendres? Tan senzilla i excel·lent que les feia la meva padrina analfabeta. ¿Intel·ligència artificial? No em feu riure. El que cal és potenciar la intel·ligència natural. L’enginy. El talent. La creativitat. Jo veig inviable la intel·ligència artificial si no va dirigida per la natural.

Construir metàfores, descriure emocions, sentiments polítics i amorosos, fer l’amor amb la intensitat ja no d’un humà, sinó d’un conill que no és gaire intel·ligent; ser tan patriota com un francès, expressar la transcendència d’un místic, jugar a futbol com en Messi. Quantes coses no podrà fer mai la intel·ligència artificial. No podrà fer mai allò que és genètic i nadiu. Podrà dictar sentències judicials aquesta intel·ligència? O elegir el president d’una comunitat de veïns, tan complicat com és posar-se d’acord entre ells? No podrà. Podrà governar Espanya? No, no podrà. Bé, Espanya, potser sí, perquè Espanya es governa sola, a tanques i abarranques. Si el ciutadà aguanta aquesta neciesa governamental és perquè té la força suficient per a suportar tanta desgràcia pública. De la mateixa manera, la intel·ligència artificial no podrà multiplicar els peixos i els pans ni convertir l’aigua en vi. Què significa això? Que la intel·ligència de Jesús de Natzaret era ben natural. Totalment hereditària, com la nostra. Tot plegat, és una manera més de complicar-nos els homes la vida. Jo penso que més ens cal simplificar-la. Tornar a la vida senzilla de sempre. D’abans. No es tracta de tornar a menjar amb forquetes de fusta i ganivets de pedra esmolada, però gairebé. Com enyoro aquell temps del figueral que cada setembre passàvem al camp entrant i traient canyissos del sol, dinant de fideus amb corna de xulla i quatre caragols blanquets trobats dins la vinya nova aquella mateixa matinada.

Quan una màquina d’intel·ligència artificial podrà escriure una obra com 'Crim i càstig', de Dostoievski? O com 'Els miserables', de Victor Hugo? O com 'Romancero gitano', de García Lorca? On és el duende d’aquesta intel·ligència de cartró pedra i de ferro rovellat? Si arribés el dia en que el món funcionés amb intel·ligència artificial, no vull pensar el què passaria. Mare meva! Aleshores, sí que la terra s’hauria tornat plana com volen que ho sigui uns quatre eixelebrats. Valguem Déu! Perdre el temps en recercar materials per construir la intel·ligència artificial és propi d’estúpids profunds i no de científics assenyats, però es veu que l’home no té res més a fer. Que cregui, que pensi, que llegeixi. Que explori la seva pròpia identitat, la seva pròpia constitució i que s’elevi fins als núvols amb festa i amb alegria. Que es deixi de fantasies inservibles i estèrils.

No és que no tinguem molt a fer en aquest món, i en nosaltres mateixos. Encara no sabem què hi fem aquí. No sabem si Déu existeix. Almenys, jo no ho sé. Jo no sé si Déu existeix, però en tot moment visca i parlo amb ell. No me’n puc allunyar ni una mil·lèsima quàntica. L’únic que faig és seguir els dictats de la intel·ligència raonable, no gens plana, dels meus pares i dels meus avantpassats.

I el joc? I l’humor? I la crítica social? I la religió? I el cinisme? I l’odi? I la denúncia? I l’insult? I la ironia? I la sàtira?

El gran humorista i teòric dels efectes satírics i de la literatura aforística, Matew Hodgart, ens explica molt bé el què és el rovell de tot plegat: captar l’essència d’una revelació momentània en una forma enginyosa. No crec que la intel·ligència artificial, plana o abrupta, tingui mai revelacions sobtades, ni en sàpiga extraure d’elles formes enginyoses. Encara que l’enginy sigui el fill bastard de la intel·ligència, no significa que no vagi sempre acompanyat de manya, traça i sentit juganer. Tots aquests valuosos elements no els tindrà mai la intel·ligència artificial. Fins i tot la intel·ligència n’està mancada d’ells en molts grans filòsofs i assenyats teòlegs. El mateix Matew Hodgard ens ho diria en una analogia animal molt a propòsit: “El gos comprèn agafa’l, però no comprèn amolla’l” Però no només son els gossos els que tenen problemes de comprensió. Un mossèn que oficiava un funeral, un vespre d’estiu molt calorós, en que el temple era ple de gent, digué als feligresos: “Si algú sua, que amolli els ventiladors”. I en atenció als castellanoparlants que hi participaven, toixos i incomprensius, digué per educació envers ells: “Si alguien suda, que suelte los ventiladores”. Intel·ligència plana a tots els efectes.

Segurament és en el món aforístic on trobem més abundància d’intel·ligència enginyosa lluitant contra l’estupidesa humana i contra la intel·ligència artificial i plana. L’aforisme, aquest bisturí filològic ben esmolat, que va des del metge clàssic grec, Hipòcrates, fins al pensador més avançat del segle XX, Francesc Pujols, és la millor eina per llevar-los la careta als científics més solemnes, més arrogants i més vanitosos. Més artificials. L’aforisme no és una construcció ni una descoberta científica, és un petit amagatall públic fet d’ètica i de moral. Uf! No volia citar un aforisme de Samuel Johnson, per no ferir susceptibilitats en aquests temps que vivim tan sensibles i poc assenyats. Però el citaré, encara que m’hagi de crear alguna veu enemiga. Diu Johnson: “Una dona fent un sermó és com un gos predicant sobre les seves cames de darrere”. Més que antifeminista, és intel·ligent, i més que intel·ligent és enginyós. Divertit. Crec que les dones tenen més força per suportar les bromes masclistes i les seves desgràcies personals que qualsevol enginyer cibernètic.

Parlo sovint de l’Estat espanyol i la seva política interior bruta i exterior grotesca. És cert. Potser massa sovint. Però no suficient. Espanya és on hi ha més intel·ligència plana d’Europa. No s’entén de cap manera que pugui actuar amb alguns espanyols, conciutadans seus, de la manera que ho fa. Ara aquest mateix comentari meu corre perill. Si cau en mans dels jutges Llarena, Marchena o Gangrena, podria ser objecte d’estudi negatiu i de conseqüències desagradables per a la meva família. Personatges més extravagants i mancats d’humor, d’amor i de claror que aquests no n’hi ha a cap país de la terra i, malgrat tot, tenen el poder d’enviar a la presó a qualsevol català que vulgui ser lliure i cultivat.

Pel que veig, hi ha molta més intel·ligència falsa que veritable. Més que res entre els homes que tenen la responsabilitat de que això no sigui així. Haurem de demanar ajuda algun dia a la intel·ligència artificial per resoldre aquest problema d’abast universal? Ni ho crec ni ho vull pensar.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.