Perdoneu si no us agrada la metàfora (vagin per endavant les meves disculpes), però així és com ho veig: la llengua pròpia, a casa nostra, és com una dona maltractada: vexada, humiliada, en ocasions atupada, i a sobre se la vol fer passar per la culpable de la situació. La realitat de les illes és que tothom que vol, pot viure perfectament sense saber ni pruna de català, però el PP o la ultradreta (la disjunció és voluntària) estan obcecats en fer creure que la nostra llengua és allò que obstaculitza, que enverina la convivència quotidiana en aquesta Arcàdia feliç. La Sanitat n’és el darrer exemple. Ara resulta que si els sanitaris no volen venir a les illes no és pel sobrecost de la insularitat, pel preu de l’habitatge (tant de lloguer com de compra), per la dificultat de desplaçament a la península, sinó sols per una qüestió lingüística. Els horroritza tant haver d’aprendre un curs bàsic de català que no voldrien venir ni per tot l’or del món.
És escandalós com es menteix i es fa dogmatisme amb aquest tema. Defenestrar la nostra llengua s’ha convertit en una eina electoral molt eficaç. En comprovar que atacar-la proporciona vots entre tots aquells que l’odien (tristament un altíssim percentatge de la població), entre els que no en tenen prou de poder manejar-se en tots els àmbits usant sols el castellà, sinó que, a més, no estan disposats a permetre que els illencs puguem usar la nostra, no es reprimeixen de llançar tota mena de falsedats per acontentar-los. Llavors, tots els que tenen una idea lingüística colonial s’omplen la boca amb la paraula llibertat.
