La retòrica o el relat a favor del comerç de proximitat és prou conegut. Dona vida a les nostres places i carrers. Vertebra pobles i ciutats. Genera un teixit productiu plural, evitant la concentració i les posiciones de domini al mercat que acaben perjudicant als consumidors. Forma part d’una idiosincràsia i una identitat, d’una manera de viure. És un element que evita desplaçaments i saturació de circulació en comparació al comerç d’atracció ubicat a l’extraradi de les ciutats on pràcticament ningú hi va a peu. Els motius per defensar el comerç de proximitat són molts i de pes. La realitat però, és que aquest comerç tradicional està en decadència per moltes i diverses raons.
I aquí arriben els fets més enllà de les paraules. Perquè la pregunta a formular és si els poders públics fan o no fan polítiques per capgirar aquesta tendència decadent. Posaré un exemple: el comerç de proximitat defensa la recuperació dels períodes obligatoris de rebaixes que foren eliminats pel Govern Rajoy ja que la teòrica liberalització no ha fet més que afavorir els grans operadors i deixar sense pràcticament efectes aquesta pràctica comercial tan arrelada. El Pi va recollir aquesta reivindicació i la va defensar; el resultat al Parlament Balear fou prometedor, vàrem tenir el suport de PSOE, Podemos, Més i PP i l’oposició de C’s, però al congrés dels diputats tots els que allà tenen representació i que a Palma havien votat a favor a Madrid no hi varen donar suport i la recuperació de les rebaixes no va tirar endavant. Ho dic perquè vegem que quan s’ha de concretar i determinar una política concreta a favor del comerç de proximitat alguns dels que diuen estar-hi a favor acaben votant-hi en contra. També aquí podria xerrar de la reducció de festius i diumenges d’obertura de comerços superiors a 300 metres quadrats, on un pic més alguns dels que toquen el llom al petit i mitjà comerç no el varen recolzar a l’hora de la veritat...
Ja fa estona que el sector del comerç de proximitat demana mesures per competir en igualtat de condicions amb els grans centres comercials. Per això s’ha xerrat dels centres comercials a cel obert, és a dir, planificar i enfocar la zona comercial dels centres dels pobles i les ciutats com un conjunt que s’ha de promocionar i posar en valor com un tot que ofereixi els mateixos avantatges que qualsevol centre comercial convencional (més animació, més publicitat, més neteja i embelliment...). I és en aquest sentit que ara mateix al Parlament està tramitant la llei d’àmbits municipals d’impacte comercial. Aquesta podria ser una eina més per intentar capgirar la tendència. Però ha de ser una eina útil, ambiciosa i eficient perquè si només és una nova declaració d’intencions tot serà paper banyat. En aquest sentit el poc debat que genera el projecte de llei ja diu moltes coses...
I és que els comerciants estan farts d’iniciatives per quedar bé però que tenen poca tita darrera. Els comerços emblemàtics en pot ser un exemple. És evident que donar continuïtat als comerços més genuïns i de més recorregut històric és un objectiu per tots aquells que valoram la singularitat i el valor afegit, l’autenticitat enfront la cultura de la franquícia. Ara bé, ser comerç emblemàtic ha d’implicar més coses que una placa commemorativa i un copet a l’esquena. Hi haurà d’haver implicacions de reduccions fiscals de bon de veres i de promoció.
En definitiva, i per acabar, el comerç de proximitat requereix molta més implicació i suport. El que s’ha fet els darrers anys és totalment insuficient perquè la tendència es manté i necessitam donar una empenta a noves polítiques. Les àrees municipals d’impacte comercial poden ser una oportunitat, a veure si la sabrem aprofitar.
Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears
