La persona local amb qui vam passejar pel barri de Gemmayzeh a Beirut, entrà a un comerç per saludar a un amic i felicitar-li l'any nou. Li va demanar com havia començat l'any i com li anava tot plegat. La contestació va ser força esclaridora de la percepció social de la situació sociopolítica libanesa: "Va bé. Demà ja veurem, això és Líban!". Excepte que vagis pel món amb ulls i orelles ben tapats, aviat t'adones que els libanesos i les libaneses s'han avesat -millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en uns altres, amb una situació estructural d'incertesa.
El fet que les fronteres de la República Libanesa, a més de amb la Mediterrània (a l'oest), siguin amb Síria (al nord i a l'est) i amb la Palestina ocupada (al sud), ho complica tot un poc. Per afegir-hi al banyat dels problemes endògens, han de fer front als de la situació sempre convulsa del Mig Orient. En un país amb una superfície de només 10.450 km², i amb menys de vuit milions d'habitants, no és fútil la complicació per conjuminar una presència històrica de cent de milers de persones palestines desplaçades, amb la més recent d'una altra gran quantitat de persones sirianes desplaçades, i amb una importantíssima diàspora (amb la pèrdua de capital humà que això implica).
No és un tòpic qualificar el Líban de "país en la cruïlla". Tinc la impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons la qual "després d'un temps, un altre en ve". Però sembla que, per a la majoria de la població, el bon temps no arribi mai.
Per fer-ho curt, comencem citant la guerra civil libanesa del 1975 a 1990. L'organització sociopolítica de Líban mai no va tornar a ser la mateixa d'abans (que ja era complicada). A més de la petjada emocional, familiar, política i social, queda la petjada física. A Beirut són encara visibles els impactes dels projectils a l'edifici que aleshores era l'Hotel Holiday Inn, la incompleta rehabilitació de l'Hotel St. Georges, o la recent reconstrucció de l'Hotel Phoenicia. En el cor de "la ciutat alegre i confiada del Mediterrani Occidental" (Tomás Alcoverro, dixit) és molt present aquell episodi bèl·lic anomenat "la batalla dels hotels". La reconstrucció de part del centre de Beirut és, segurament, la gran petjada física d'aquella guerra. El fet més paradigmàtic és el monument a l'especulació i corrupció a l'engròs que ha significat el projecte executat per l'empresa Solidere.
Com després d'un temps, un altre en ve, l'agost de 2006 esclatà l'anomenada "segona guerra del Líban", amb l’objectiu oficial d’anul·lar els coets Katyusha disparats per agents de Hezbollah contra ciutats del nord de la Palestina ocupada per Israel, i l'alliberament dels dos soldats israelians segrestats per Hezbollah el 12 de juliol d'aquell any. Tomás Alcoverro escriu a "La noria de Beirut" (Editorial Diéresis, 2018): "En pocos días, en horas contadas, este país vulnerable y a la vez rebosante de energía quedó aislado del mundo, atrapado en un torbellino sangriento y destructor. Beirut nunca contó con refugios preparados ni sirenas que pudieran advertir a sus habitantes de los ataques aéreos israelíes".
I, per confirmar que després d'un temps, un altre en ve, l'octubre de 2019 esclatà la revolució popular libanesa durament reprimida pel règim; l'agost del 2020 es produí la devastadora explosió de Beirut de la que s'impedeix la seva investigació judicial; i el sectarisme religiós i neoliberal ha portat al país a una brutal crisi econòmica i social que fa de Líban un estat fallit socialment i econòmicament. Unes anècdotes que són, veritablement, poc anecdòtiques: a) Líban és una república que, ara mateix, no té president o presidenta, car les desavinences en el repartiment sectari de càrrecs institucionals entre cristians maronites, sunnites, i xiïtes impedeix la seva elecció. b) A la meva arribada el canvi del dòlar era de 42.000 lliures libaneses, onze deis després s'havia enfilat a 47.700. Excepte les elits (entorn de l'u per cent), la societat libanesa ha de mal viure amb tota casta de precarietats vitals.
Tanmateix, Líban és un país meravellós, Beirut una ciutat espectacular... i sembla que la gent viu la vida amb envejable vitalitat i, malgrat la perpètua crisi de l'oposició al règim, capacitat de resistència. Pot ser que l'historiador francès, i gran expert en Orient Mitjà, Henri Laurens, tingues raó en escriure que "si heu entès alguna cosa de Líban és perquè us ho han explicat malament".
