algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

França i Espanya als Països Catalans

Per a algú com un servidor de tots vostès, que fa trenta-cinc anys tancats amb pany i clau que, anualment, sense fallar-ne ni un, va com a mínim una vegada a la Catalunya del nord, és evident que la frontera entre França i Espanya resulta més aviat fictícia. I no perquè ara realment ho siga, tenint en compte que tant França com Espanya són membres de la Unió Europea (i dins Europa, teòricament, no hi ha fronteres), sinó que ho era de molt abans. Certament, al principi, quan em desplaçava per anar a la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra cada any a la població de Prada de Conflent, havia de mostrar documentació a la frontera, i de tant en tant hi havia coues provocades pels tràmits que s'havien de fer per passar d'un estat a l'altre. Però, un cop a l'altra banda, continuava sent a casa. Em sentia (i em sent) a casa, exactament igual, a Figueres i a Perpinyà, a Girona i a Elna, a Sant Llorenç de Morunys i a Marquixanes. A casa vol dir, efectivament, a Catalunya. He esmentat determinades poblacions del nord com podria parlar de Tàrbena, Alacant, Elx, Sant Francesc Xavier, Ciutadella, Morella o Felanitx. No sé si m'enteneu.

Record dels meus dinou anys, un esdeveniment que em va interessar políticament i que em va dur a indagar qüestions que consider rellevants per a la història del nostre país, dels nostres països. Em referesc a la convergència de dues formacions polítiques del que, en terminologia postbrumari, en podríem dir d'extrema esquerra: l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN) de la Catalunya del Nord i el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN-p) dels Països Catalans del sud dels Pirineus. Ambdues formacions independentistes es varen trobar a la Catalunya del Nord i, agafant com a marc per a la posada en escena les runes del castell de Rià (al Conflent), origen de la Nació Catalana, varen formar Independentistes dels Països Catalans (IPC). El símbol del partit era una estelada dins un puny tancat. Molt a la moda del moment.

En tota aquella escenografia, hi havia un detall que no deixava de fascinar-me: per què unes formacions polítiques que es reclamaven marxites-leninistes s'aferraven a les cendres de Guifrè el Pilós per escenificar la voluntat d'unió i d'independència de la nació catalana? Què portava a una colla de joves més o manco esbojarrats a segellar el seu compromís a la falda del Canigó, a tocar de l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà, depenent directament de Montserrat, a les envistes de l'altre campanar al que cantava Jacint Verdaguer, el de Sant Martí del Canigó? “M'encanta el nou i m'enamora el vell”, que diria el gran Josep-Vicenç Foix?

Una cosa sí que s'escenificava clarament en aquella ocasió, i no podia passar pel alt: el fet que la nació catalana és anterior a les dues potències que ara la dominen: Espanya i França. Que l'existència de Catalunya data de devers mil anys endarrere (no tardaria el president Jordi Pujol a organitzar un mil·lenari amb tots els ets i uts). Que Catalunya té una continuïtat històrica -i, per tant, una Història- amb la qual no es poden comparar ni la de França ni, per descomptat, la d'Espanya (políticament molt més recent, diguin el que diguin els dirigents gallecs del PP).

Les relacions de Catalunya no han estat fàcils, ni amb França ni amb Espanya. A la Catalunya del Nord, els Angelets de la Terra, per exemple, varen constituir una milícia per reintegrar el Rosselló a la Catalunya sencera, i encara avui la identitat catalana es manté en lluita permanent contra el jacobinisme francès. Al Sud, després del Tractat dels Pirineus (1649), hi hauria els Tractats de Nova Planta, a principi del segle XVIII, les guerres del XIX i totes les atzagaiades del segle XX. A finals dels setantes, els jóvens que anàvem darrere les pancartes del PSAN o d'IPC ens esgargamellàvem cridant allò de “Ni França ni Espanya: Països Catalans!”.

No ens ha de sorprendre, per tant, que ara s'intenti escenificar “la fi del procés” amb una trobada francoespanyola -al més alt nivell, perquè la presideixen Pedro Sánchez i Emmanuel Macron- el dia dinou de gener, a la ciutat de Barcelona. Igual que ocorre amb els cànids i alguna altra espècie animal, els humans necessiten marcar territori. Ara ja no es fa amb orins, sinó amb d'altres elements parafernàlics. La tria de Barcelona serveix alhora per mostrar control del territori i per humiliar els catalans vençuts. No compten, emperò, que sovent la tàctica d'acorralar l'enemic, aparentment de manera definitiva, pot retornar com un boomerang contra qui la fa servir fora de temps. Perquè suposar que es pot imposar l'estat perquè la nació ja és morta requereix una anàlisi més acurada que la de l'immediatisme una mica frívol dels guaperes francoespanyols.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per escardapenyes, fa 22 dies
Molt bon article Bernat, i ja saps, ca qui lladre no mossega.
Seguim manteniment le flame.
Salut i República Països Catalans, som i serem.
Valoració:3menosmas
Per Mallorquín, fa 23 dies
Debe ser muy frustrante llegar a la vejez y comprobar que uno ha desperdiciado su vida en quimeras y fantasías que no han conducido a ningún lado...

Hay más pancatalanistas ahora que en los 70? Lo dudo mucho… En cualquier caso, eran y siguen siendo un reducto completamente marginal y alejado de la realidad

Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente