Hi ha un espanyolisme que cada cert temps ens anuncia que Espanya es trenca. Que Espanya es romp. Que si una determinada mesura tira endavant: Espanya desapareix. Aquest espanyolisme no és només el conformat pels diaris i mitjans de comunicació fets a Madrid. És més que la brunete mediàtica (en feliç expressió de Xavier Arzallus). Aquest espanyolisme inclou els partits de la foto de Colon (Vox, PP i C’s) i inclou molts d’altaveus de l’esquerra espanyola...
Si es concedeixen els indults als presos independentistes, Espanya es trenca. Si s’aprova l’Estatut de Catalunya de 2006, aleshores, Espanya es trenca. Si es publiquen les balances fiscals, Espanya es trenca. Si es governa amb nacionalistes perifèrics el projecte espanyol s’enfonsa. De fet, això no és nou. Des la mort del dictador l’any 1975 el discurs és el mateix. Si s’aprova la Constitució que reconeix l’existència de nacionalitats Espanya es trenca. Si s’atorga l’autonomia, aleshores, Espanya quedarà dividida en 17 fragments... D’exemples n’hi ha mils.
Certament aquest espanyolisme té un greu problema amb una part important del que ells consideren la seva nació. La diversitat i la pluralitat els sembla rebutjable, només entenen Espanya des d’una uniformitat excloent. Hi ha un concepte d’Espanya que no accepta la realitat de la diferència, que ataca la diferència, que voldria exterminar la diferència.
El que resulta sorprenent és que després de gairebé de 50 anys de continues amenaces encara hi hagi persones que es creguin el discurs. El que resulta sorprenent és que atorguin tan poca solidesa a l’estat que ells diuen adorar. El que resulta sorprenent és que l’exageració i la tergiversació abusiva de les coses tengui un públic que continuï comprant la moto.
Perquè, veritablement, és impressionant que Espanya es trenqui depenent de la conjuntura política. És a dir, és impressionant que no es trenqui quan Aznar com a conseqüència del pacte amb Pujol elimina el servei militar obligatori, els governadors civils i traspassa el trànsit als mossos d’esquadra però sí que es trenca si s’atorga la competència de policia a Navarra. De fet, alguns proposen prohibir o impedir la representació dels partits polítics que ells anomenen perifèrics, és a dir, alguns consideren que la construcció d’Espanya passa per silenciar a una bona part dels que ells mateixos consideren espanyols; la seva proposta no és la integració sinó l’expulsió. Convèncer no interessa.
Per aquest espanyolisme uniformista les autonomies són una desgràcia cara i segregadora quan han suposat per Espanya el moment històric més brillant, de més benestar i de més obertura dels darrers 200 anys. La gran contribució de la transició i de la Constitució de 1978 és la concòrdia i l’articulació de la diversitat a través de l’estat autonòmic. I resulta que els mateixos que es consideren constitucionalistes reneguen dels elements nuclears d’aquell procés.
I el que per jo resulta més trasbalsador és que no hi hagi la capacitat des del centre de l’estat de bastir un relat alternatiu potent que doni llum on només hi ha foscor, que posi en valor la pluralitat com element positiu i que accentuï les enormes virtuts que ha tengut el repartiment territorial del poder per construir una Espanya moderna i europea. Un relat democràtic que entengui que pot haver diverses concepcions d’Espanya i que cap és més legítima que una altra.
Crec que seria una contribució molt més interessant intentar construir aquest relat que està tot lo dia avorrint amb això del trencament en funció d’interessos partidistes i concepcions tancades que no fan més que incidir en la divisió.
Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears
