algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Tercera autoentrevista

- Joan, tu gairebé sempre parles de les teves primeres lectures, però parles poc dels teus estudis.

- És que jo no vaig ser gaire bon estudiant, i, a més, vaig estar molt mal dirigit en aquest sentit. El pare i la mare eren pràcticament analfabets funcionals. Havien après a llegir i escriure de molt grans, i no tenien nocions acadèmiques de cap tipus. El pare, un cop acabada la Guerra Civil, que ell no l’havia fet perquè era fill de pare seixantí, l’enviaren a incorporar-se per a guarda dels presos que construïen el camí de Menut a Bàlitx, al terme municipal de Sóller, a la serra de Tramuntana. Allà va aprendre l’abc i poca cosa més. La mare sabia una mica més de lletra, perquè el seu pare, el meu padrí, a casa, li havia ensenyat alguna cosa gràcies als llibres d’Antoni Maria Alcover. També va assistir unes quantes setmanes a l’escoleta de Ca Ses Monges del poble. Però res més, això era tot. Quan jo vaig néixer, també vaig anar un any a la mateixa escoleta, fins que als dos o tres anys ja vaig passar a l’Escola Municipal de nins i nines en aules separades, situada a la plaça Major. És com si jo ara hi fos.

T’he de dir que quan et conto la meva vida en aquestes auto-entrevistes personals és com si les veiés. Tot el que et dic ho veig en imatges, la qual cosa converteix la meva escriptura dels records en una narració assagística que es va bellugant davant meu. Com si escrivís un guió cinematogràfic. I molt sovint, quan puc, encara que no sempre, ho faig amb esperit creatiu. És més divertit. Més juganer. Els personatges i jo mateix estem en moviment constant. Alenem. Vivim. Revivim. Tornem a la vida d’aleshores.

Era així: el director de la Escuela Nacional Mixta era don Antoni Pericàs. Era natural del mateix poble, i vivia, ja casat i amb un fill, en Joan, quatre o cinc anys més gran que jo, en un pis al costat de casa nostra, al carrer de Sant Bartomeu. Don Antoni Pericàs era un vell amic del meu pare i de la meva mare. Va ser per això que jo vaig abandonar tan aviat Ca Ses Monges i vaig passar a l’Escola Nacional. Perquè ell era el director. Aquest home, el mestre, tenia la mà esquerra inservible. Ja havia nascut amb aquesta incapacitat, però havia estudiat de mestre d’escola i havia aprovat. Li dèiem don Toni Maneta Morta. Quan va ser el moment, mai va dir als meus pares que jo fes el batxillerat en una altra escola o en un institut. Va ser un jove vicari de l’església parroquial, el Vicariet don Guillem, qui va convèncer els pares que jo marxés a Inca a fer estudis de secundària. No ens havíem de preocupar de res, perquè ell tindria cura de mi i, a més, jo no pagaria l’ingrés ni les classes. Els meus pares, analfabets funcionals com ja he dit, es fregaren les mans d’alegria. Fins i tot, a canvi d’uns quants caixonets de raïm i unes quantes sobrassades, jo aniria a dinar cada dia a casa del vicari, que vivia a Inca en companyia d’una germana seva, na Catalina. Encantats de la vida!

Però no tot son flors i violes en aquesta vida. A l’hora d’examinar-nos a l’Institut Ramon Llull de Palma, jo no hi vaig anar mai. A mi m’estranyava, però a ningú més. Fins que vaig descobrir el motiu. No m’havien matriculat oficialment i, per tant, no tenia dret a cap prova acadèmica. Jo tenia 15 anys. Vaig dir al pare que no volia seguir estudiant, que m’avorria, i que, a més, no em servirien de res els meus estudis. Vaig demanar al pare que, per favor, em posés a fer feina de soler de soles d’espardenya al seu costat. (Oh, això sembla una sèrie de televisió força mediocre, per no dir de categoria molt menor. I així era).

Un any després es va girar la meva sort. Un amic del pare, un comercial de soles de goma d’auto, va aconsellar-li que jo, en Joanet, fes oposicions de funcionari. Serà un senyor, don Joan, i cobrarà cada mes, li digué aquell amic. Encara que la cosa no era fàcil, vaig iniciar pel meu compte i ajudat pel fill de don Antoni Pericàs que feia ja oposicions a notari, a preparar-me per auxiliar de jutjat de pau o no sé de què. De seguida vaig renunciar. Allò era molt avorrit i molt difícil. El meu principal enemic de la meva vida ha estat sempre l’avorriment. L’esplín, com diria un pseudo-intel·lectual. Però quan una porta es tanca, una finestra s’obre. L’amic venedor de soles de goma d’auto del pare, aleshores, li va dir que el que jo havia de fer era entrar a Correus. Justa la fusta!

Quin periple que vaig fer durant la meva adolescència escolar! Vaig matricular-me en una escola nocturna de Palma on dos tècnics de Correus preparaven al·lots i al·lotes per arribar a ser un dia auxiliars postals. Ho vaig brodar. Al cap de dos anys aprovava a Madrid, amb un cinc pelat, el que seria l’únic treball de la meva vida: auxiliar de Correus. Tenia divuit anys i acabava d’assegurar-me les sopes fins a la mort! Ja era funcionari! Acabava de blindar de cobrar cada mes el meu salari! Encara ara dono gràcies a Déu. Ni Messi no ha tingut mai tanta sort com vaig tenir jo. No sé com va passar tot allò: un veritable miracle, com en passen tants, en un sentit i en un altre, en aquest món d’incoherències i singularitats.

Bé, aniré de pressa. Vaig començar a fer feina a l’Administració Principal de Correus de Palma, al costat del Govern Civil i a la vora del Passeig del Born, l’indret més cèntric de la capital de Mallorca. Jo tocava el cel amb un dit! Feliciteu-me! M’ho mereixo. Passaren uns anys i, per tal de tenir un títol acadèmic un poc més elevat, vaig fer el batxillerat superior amb quatre passes i vaig matricular-me a la Universitat a Distància per fer primer Dret i, més tard, Filosofia i Lletres. No vaig acabar cap d’aquells estudis. Jo no era un mal estudiant del tot, però estudiar m’avorria. Preferia llegir i anar al cine. Sí que vaig passar d’Auxiliar a Executiu Postal amb una sèrie de proves i exàmens. Mentrestant llegia i anava cada tarda al cine. I, de tant en tant, escrivia. Vaig aconseguir entrar a la redacció del ‘Diario de Mallorca’ com a col·laborador esportiu. Vaig escriure tres novel·les. Em vaig casar. Tinguérem tres filles. Fins que vaig guanyar un premi de novel·la infantil i juvenil a la Ciutat d’Olot. Molt poc després en vaig guanyar un altre de teatre al Teatre Principal del Consell de Mallorca. Un altre a Mollerussa, a Sagunt, a Eivissa, a Andorra. Sabia escriure! Un altre miracle!

No vaig estudiar metòdicament mai més. Treballava a Correus, llegia molt i escrivia una mica. A viure s’ha dit! La sort va estar de part meva. En menys de deu anys vaig guanyar més de deu premis literaris. Novel·la, Teatre, Poesia, Narració Curta, Assaig. De diners, pocs, però molts reconeixements i petits honors. Vaig convertir-me en escriptor sense saber com. Jo gaudia de llegir i escriure, i aquest gaudi personal era la meva justa, digne i merescuda paga. No volia ni necessitava res més.

Aquesta ha estat la meva vida d’estudiant d’espardenyeta. Ara vosaltres ja ho sabeu i jo m’he tret un pes de sobre. Gràcies per la vostra paciència.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.