Tot bon ciutadà d’un país té el dret i el deure d’odiar-ne la capital. És normal que els anglesos odiïn Londres, o que els espanyols odiïn Madrid; això explica, en certa manera, l’odi de molts mallorquins de Fora cap a Ciutat. Però aquest odi, tan normal com els odis entre pobles veïnats emperò un poc més racional, avui en dia no és només fruit de la concentració de serveis, institucions i capitalitat. Per desgràcia, entre els forans hi ha una sensació de superioritat davant les eles bledes, la gran majoria de forasters i les altres gents que habiten la nostra capital.

És ben cert que a Palma, per desgràcia de la catalanitat de Mallorca, hi ha una proporció de castellanoparlants molt més alta; segons la darrera enquesta d’usos lingüístics (del 2014), un 52 % de la població s’identifica com a hispanòfona, mentre que només un 33 % s’identifica com a catalanòfona (aquesta xifra contrasta amb la de la part forana, amb un 40 % enfront d’un 48 % respectivament).

Per això, s’ha de reconèixer que Ciutat és un territori hostil per als catalans, que acaben desembocant o bé en situacions de resistència, de guetització o d’expulsió (no necessàriament de sortir a viure a Fora, però sí de relacionar-se’n amb la gent). Quants de lectors ciutadans no s’hauran sentit identificats amb el fet de ser anomenats catalufos, mallorquinarros o fins i tot pagesos a la seua classe de l’escola o l’institut només per ser-ne l’únic catalanoparlant?

(Aquest paràgraf serveix tant per a Palma com, en general, per a molts de nuclis costaners de pobles d’interior com puguen ser les Platges de Muro per a Muro, la Coma per a Sant Llorenç, etc.)

És molt fàcil ser català de Mallorca a un poble com Montuïri, on qualsevol al·lot nouvingut que arribi a l’escola del poble s’acabarà integrant dins l’entorn i aprendrà català, que és l’única llengua de comunicació, o la principal, i precisament qui parla espanyol és vist com el diferent. És molt fàcil ser-ho a Manacor, on els únics candidats que es presenten a les eleccions en espanyol són opcions minoritàries d’extrema dreta; que freguen el frikisme. En general, és molt fàcil ser català a un poble de Mallorca.

Davant d'aquesta situació, trobam forans que es creuen moralment superiors als ciutadans, sense veure que estan instal·lats a una torre d’ivori i dejecten els centenars de ciutadans catalanoparlants que, dia a dia, mantenen el català en entorns difícils. Els mateixos ciutadans que, en trobar-se en un entorn catalanoparlant, són tractats de mallorquins de segona per aquells que ho han tengut més fàcil lingüísticament i nacional.

Però són els catalanoparlants de Ciutat, independent del seu origen, els qui lluiten perquè Palma continuï essent la capital d’aquest país que és Mallorca, i no acabi convertida en un Ulster dins ca nostra; una Tabàrnia. Perquè són ells, els catalanoparlants que viuen a Palma, la punta de llança de la recuperació nacional de Mallorca. No hem d'oblidar que gairebé la meitat de la població mallorquina viu a Ciutat (més de la meitat, si hi sumam Calvià, Marratxí i Llucmajor), i sense aquesta gent no podrem construir el país que volem, i prest no hi serem a temps; no hi haurà batzers ni romeguers per cremar.

Necessitam cohesionar el país, enfortir les relacions entre Palma i Fora, rebaixar-ne la divisió; tot i que, com diu Margalida Mestre, aquesta divisió tendeix a afeblir-se, i avui en dia Mallorca està deixant de ser una illa amb una ciutat per a començar a ser considerada una illa-ciutat. I dins aquesta illa-ciutat hi trobam diversos pols, diverses capitals.

Per tant, pel bé del país, forans, no odieu Ciutat; ciutadans, no us odieu. I si voleu projectar aquest odi cap a qualque banda enfocau-lo a l'autèntica capital cultural del nostre país. Ja ho sabeu, tot bon mallorquí té el dret i el deure d’odiar Manacor.