algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
15°

‘El Gato Sánchez’

Si Madrid fos Hollywood ja n’haurien fet la pel·lícula. El varen rebutjar els seus, que s’estimaven més la sultana Díaz, el baró d’Astúries, i qui sap si també s’estimaven més el fatxa Lambán, o qualsevol altre reietó de taifes dels que no aclareixen en què es diferencien dels del PP. Però no: com a les rondalles va guanyar Pedro Sánchez Pérez, qui sempre cau dret i pareix que tengui set vides.

Aquelles ganes incontenibles de pactar amb Ciudadanos deixaven ben clar que la vergonya és d’una altra pel·lícula, i que de principis s’acostaven més als de Marx, Grouxo naturalment, dels de Karl ja n’havien renunciat feia dècades. Recordem que fou l’inútil Albert Rivera, qui tenia aspiracions napoleòniques, qui va menysprear aquell pacte, mentre ja li anaven bé els pactes de la dreta cap a l’infinit. Deu esser el rècord Guinness d’estratega caganer. Pel mateix temps l’antologia de menyspreus del PSOE, ja amb Sánchez al capdavant, cap a Podemos i els independentistes catalans també donaria per a uns quants capítols dels serials que solen continuar les pel·lícules de riota més comercial.

L’Espanya de la darrera època sempre havia estat bipartidista de manual, no es coneixia altra cosa, amb legislatures on, especialment la dreta, podia governar tranquil·la donant rosegons als nacionalistes en temps de Pujol, i altres legislatures de majoria absolutrista, on deixaven a lloure ministres com Wert, Matas, Zaplana o Rato, a saquejar les arques de l’estat o a fer lleis contra l’educació o contra els catalans, i a viure una festa obscena que va culminar en la llista de Bárcenas i un rei a Abu Dhabi.

Aleshores el sistema va petar i alhora va mutar en un sistema multipartidista, del que només sabíem que pul·lulava per Itàlia, i no podia passar la consideració de galliner esvalotat. Però els votants són tossuts, insistiren en el multipartidisme i el que voten, almenys als estats decents, és el que hi ha d’haver als parlaments. Així el PP ho té prou pitjor: ja no podrà contar amb els vots nacionalistes del temps de Pujol, aleshores les possibilitats de pactar es redueixen pràcticament al que hi pugui haver a la dreta de l’Esperpenta Aguirre, de Cascos, de Matas, de Zaplana... Per això, o perquè no n’hi ha més, o perquè si no comanden ja pot rebentar, només els queda el discurs apocalíptic: “Lo jorn del Judici per als filoetarras... La terra cremarà, les aigües cremaran, los peixos cridaran, tierra trágame diran...”

Però “Lo jorn del Judici” no arriba, si de cas una pandèmia, que no és poc, però el Gato Sánchez se’n surt, una guerra a l’est d’Europa, però en Gato Sánchez se’n surt, l’electricitat a preus astronòmics, però en Gato Sánchez se’n surt, l’actual generació de joves no podrà tenir un pis fins que es mori son pare, però en Gato Sánchez se’n surt... Hem patit l’any de la calor que ha batut tots els rècords per mor de l’encalentiment global, però com que per a l’oposició aquest tema, i molts altres semblants, els importa un rave, si no bravegen de negacionistes, idò el Gato Sánchez no té oposició per als problemes terrenals, i s’han de tornar aferrar a què vindrà lo jorn del Judici... i després tornarà lo jorn del Judici...

I contra tot pronòstic el PSOE, amb Podemos, i alguns partits catalans i bascos, i si fa falta Teruel Existe, treuen endavant els pressupostos cada any com quan tenien majoria folgada. Amb les noves lleis hi ha més bastonades, i circ al Congreso, però també se’n surten. Fins i tot una llei que podien haver perdut per un vot, els famós metepatas del PP els va oferir la seva inutilitat. Això sí que només li podia passar al Gato Sánchez, a mi no m’ha passat mai.

Fins i tot pel que fa al “problema catalán” se’n surten. A Catalunya tots barallats, però els de Sánchez van fent, que no facin el que tu volies és un altre tema. Posant-nos en la pell del protagonista d’avui, el dies anteriors als indults del presos polítics, jo no hauria dormit gens, doncs per a ell com si li tiren pedres, ja hi està acostumat. Ara es repeteix l’emoció amb l’abolició de la sedició i les filigranes i cucaveles amb la malversació, i se’n surten. I tot això, no t’ho perdis, mentre el cas de l’espionatge a polítics catalans, i les seves famílies, fa una pudor de traïció que no és aguantadora, però els espiats continuen la partida a Madrid... Eppur si muove.

Dit així sembla un conte políticament correcte ambientat en un bosc romàntic... t’ho penses. L’oposició de dreta continua insultant com als millors episodis de Casado, a part de repetir que Lo jorn del Judici serà gros i tot això. La Brunete mediàtica, ja ho veis a la foto de capçalera, estan desesperats, només els falta reclamar un Franco II. De la Brunete judicial, els diaris també en van plens. No cal dir que la presumpció d’innocència dels jutges ha de prevaldre sobre tot, però les semblances de les seves malcriadeses i geniades amb les del PP grinyolen.

Ja m’ho deia mon pare: A un moix li varen donar una pallissa de ca, el varen ficar dins un sac, fermat, i el tiraren de dalt del pont de sa Riera... encara va sortir i se’n va anar corrensos.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.