La foscor era tan fosca que s'esdevenia irreal. Al passadís del calabós, la negror es mantenia una mica atenuada; si més no, es veien siluetes humanes. Per la manera de caminar el va reconèixer: —Joan, ets tu? —Sí! I tu, qui ets? —Som en Biel! — Biel!, què hem fet? Per què som aquí? —No ho sé —contestà en Biel, perquè no ho sabia. Tampoc en Joan, és clar. Quan Biel, havia demanat el motiu aquell diumenge que el varen anar a cercar a ca seva, li digueren que fes memòria, i bé que en feia, però no se'n sortia. Mantenir-los en la ignorància ajudava a reblanir-los. Eixut de llàgrimes, consolà tot el que va poder en Joan, destruït a la cel·la del davant. En Biel estava «esperançat»: abans d'acabar les 72 hores el posarien a disposició judicial i podria aclarir «el malentès». Avui, després de més de set anys d’humiliació, escarni públic i professional, suspensió de feina i sou, desenes de milers d'euros i gairebé tres-cents dies de presó preventiva, l'han declarat innocent, junt altres companys, amb tots els pronunciaments favorables.

Aquesta petita i dramàtica història és real. El relat és una mostra de la por, del dolor i de la impotència que han sofert moltes desenes de policies locals de Palma els darrers anys, afectats pels «cas Cursach». Qui els havia de creure quan clamaven la seva innocència? Potser Euclides, quan deia «les afirmacions sense proves poden ser negades sense proves». Tant se val: el mal està fet, encara que aquesta constitució espanyola tan malmenada em permeti expressar el meu parer. Els meus companys de la policia local de Palma absolts de responsabilitat penal es mereixen escoltar qualsevol bri d’ànim.

Com explicam tants de mesos de presó preventiva — per a alguns, més d'un any— a persones que després ni tan sols han estat processades? O d'altres, amb idèntica manca de llibertat, posteriorment processades i ara absoltes? Què feim amb les fotos amb nom i cognom publicades als diaris? Com pagam les classes particulars de col·locació de grillons als fills —imatge que no oblidaran mai— dels innocents detinguts a ca seva? Com compensam la humiliació pública, la «mort» civil i professional, les suspensions de feina i sou, o l'ostracisme trencador de brillants trajectòries? Que fem amb el garatge on va viure un company arruïnat? Qui recompondrà les parelles rompudes? Qui escriurà el manual: Com criminalitzar la normalitat? Qui continuarà la saga editorial amb: Com rompre els esquemes mentals dels policies en un estat de dret? Algú revisarà l'aplicació del secret de sumari? Què hauria passat, si no haguessin acusat dos valuosos membres del Cos de la policia estatal (CNP), fet que propicià la miraculosa intervenció dels «Juanes»? Com hauria anat la nefasta gestió política de l'anterior quadrienni a la policia local, si no hagués existit la boira de la «corrupció» que ocultava el castell d’arena? Haurien guanyat les següents eleccions sense paperetes tacades de fang, mescla de pols i llàgrimes de la presó? Qui assumirà la responsabilitat política de la «destrucció» de la policia local de Palma? Hi ha moltes més preguntes, però hem de repartir l'espai i no estaria de més dedicar qualque línia a l'enfonsament emocional.

N'hi ha que han llegit la recomanable novel·la Tot un home, de Tom Wolfe, i l'estoïcisme els ha ajudat a superar la pressió i la presó. Però els desencadenants de l'angoixa que van fer envellir molts anys de sobte, introduir alteracions de la son, estrès i altres trastorns psicosomàtics, tal vegada seria interessant explicar-los. La telefonada amb número ocult que deia «vine», de la qual es deduïa la resposta «no tornaré», el renou de l'ascensor quan s'aturava al replà de casa, el timbre de la porta, anar a cercar la premsa matinal —com si fossin jonquis cercant paperines— per «conèixer el sumari secret», les anades prèvia citació telefònica al carrer Simó Ballester, els expedients, les mesures cautelars, comptar metres i modificar itineraris per no vulnerar ordres d'allunyament. Els instants previs a les lectures de les interlocutòries secretes i l'aversió a la carretera de Sóller. Com gestionar cada matí en despertar-se que, el malson començava en badar els ulls? Més de set anys per saber que, sí, «ara s'ha acabat», bé, les presons d'Estremera, Logroño o Palma entre d’altres, solen aparèixer —encara— a algunes matinades assistides per benzodiazepines. Es pot compensar tot aquest patiment?

Hem vist la presumpció d'innocència convertida en culpabilitat, hem vist la destrucció de moltes persones i la d'un cos policial, i el més trist és que la salvació ha arribat per errors de càlculs de la supèrbia. Ha mancat molt poc per no poder celebrar l'absolució d'aquests companys. No teniu perquè creurem —jo també anava de blau— però en tota la meva carrera professional, mai he vist ni activament ni passivament que el Cos cluques els ulls davant comportaments delictius interns o externs. Ben al contrari en ambdós supòsits, encara que ens resultàs dolorós.

Sicília sense morts, la magnífica novel·la de Guillem Frontera, ha estat anomenada en alguna ocasió amb relació a aquests fets. A mi, em suggereix el títol de l'article pensant en la incertesa de l'espera del renou de l'ascensor, comparant-lo amb el de les botes que pujaven escales al gueto cercant els assenyalats.