Pens que estic un poc coaccionat: S’altre dia li demanava a un conegut si havia vist Xi yan o Brokeback Mountain i en contestar que no, li digué que no sabia si les hi recomanava perquè desconeixia si li emocionarien perquè potser no podria fer una connexió empàtica. Per sort no és un Normal i em fa veure que no té massa a veure la teva orientació sexoafectiva amb el fet que puguis posar-te a la pell dels protagonistes d’un film.
D’on ve tot això? Del titular que havia llegit d’un dels guionistes de Bros que atribuïa el seu fracàs en taquilla al fet que els heteros no estan interessats en les nostres històries. No sé si és significatiu, però va ser impossible engrescar a anar a veure-la a més d’un terç del grup d’amics amb el qual vèrem Ghostbusters (the Ultimate Truny), cinta dolentíssima que va donar el que prometia: robar-mos els doblers tirant de nostàlgia i Sigourney Weaver (que no surt més que cinc segons). A en Guillem Clua li varen demanar d’aquesta qüestió dimarts passat al Ja m’entens, curiositats de la vida, i va respondre que ell troba que la raó és per la casta d’humor (massa blanc jueu novaiorquès. Un Woody Allen gai, com si diguéssim; però sense menors d’edat). Interessant resposta, en especial si sentim el final de la primera entrevista, on les madones de la llibreria Cómplices diuen que pensaven que els heterosexuals anirien i s’interessarien pels llibres de temàtica lgbtiqa+. Alerta espòiler: idò no.
Crec que el que ens succeeix és que com fins ara nosaltres ens hem hagut d’empassar les seves històries, consumint versions descafeïnades, velades o directament censurades de les nostres, creiem que ells faran el mateix. Que podran traduir el contingut últim, que faran l’esforç d’anar un poc més enllà de la literalitat del que es mostra. Oh sorpresa! Idò no.
Aman Nòlem (ell/això)
