nubes dispersas
  • Màx:
  • Mín:

Inspiració

Com neixen les coses, i d’on? D’on sorgeixen les idees? Com es fabrica el pensament? De quina matèria estan fetes les mentides? I les veritats? I la vida, com es va forjar? I de què? De fang, com ens han fet creure tota la vida? La vida, no és res més que fang? Quina mena de fang? La carn i els ossos, potser. Però, i l’esperit? De què està fet l’esperit? D’aire? De boira? De fum blanc i transparent? I les ungles, i els cabells, i el pèl en general? De què, de què estan fets? No son carn ni os, no son aire, no son plàstic. Plàstic! Però, què estic dient? I les dents? I l’esmalt? L’esmalt de les dents? El savi i bon amic Miquel Ramis Alonso, deia que les sotanes dels capellans eren l’esmalt que els protegia de l’exterior corromput.

A mi, de l’exterior corrupte només em protegeix la lectura. La lectura és la millor inspiració que existeix per anar tranquil pel món. A més, la lectura també ens inspira. La inspiració és la gran eina de la creativitat humana. Em sembla que, com ja he dit moltes vegades, sempre m’estic repetint. Però també em repeteixo, una vegada i una altra, quan dino de paella o de frit mallorquí. De tot allò que m’agrada, sempre repeteixo. Més del noranta per cent de dies de l’any sopo de pa amb tomàquet. Aquesta és la meva lectura preferida: els llibres i el pa amb tomàquet. No em canso ni d’uns ni de l’altre. M’inspiren. Més que res, m’inspiren benestar personal. I d’això va la vida, de cercar passar-nos-ho bé. D’estimar, de menjar i beure, i de crear. L’activitat humana més humana és la de crear. I allò que ens fa crear de bon de veres és la inspiració. Quan estem inspirats, tot ens surt bé. Tot funciona. Estem actius i alegres. Som feliços. La inspiració, doncs, és una font primordial de felicitat. Però la inspiració no la creem nosaltres. Surt de no sé on. Floreix en el moment més inesperat. Els homes no tenim poder sobre ella. Ve quan ve.

És un gran misteri. Quan la inspiració arriba al meu cervell -segur que m’arriba al cervell?- em diu que escrigui sobre Zutano o Fulano. “Escriu una novel·la sobre Zutano”. O bé: “Escriu una obra de teatre sobre Fulano”. Va, em poso en feina. Escric una paraula, dues, una frase, un paràgraf. Sovint no costa gaire fer això, o ho faig una mica sense adonar-me del que estic fent. Navego tranquil·lament. Suro. Flueixo. Però de sobte em quedo bloquejat. Què faig? Com segueixo? Què m’està dient la inspiració? Ha desaparegut. Podria esforçar-me fins el dia del meu enterrament, que si no torna la inspiració a la meva ment no avançaré ni una passa més. Cal recordar la inspiració inicial. Cal mantenir-me calmat i esperant. Una hora. Dues. Un dia. Una setmana. De sobte, zas!, recupero el dinamisme d’abans, dialogo, descric, escric una frase, una escena, un acte, un capítol. I tot va avançant. Tot torna a tenir sentit. Torno a ser el creador i el creatiu que conec des de fa molt temps. Al·leluia, al·leluia! Canto relaxat i amb molta energia. Soc Leonard Cohen! Ja no hi ha qui em pari. Entra la claror dins mi i ho veig tot lluminós. Estic dins el Palau de la Música. Soc a Estocolm on el Rei Carles Gustau de Suècia m’entrega el premi Nobel de literatura. Soc el millor. Soc el que em mereixo ser. He assolit la meva plena identitat.

Un cop he trobat el bon camí i m’he posat en marxa, tot roda sobre rodes. Sobre què hauria de rodar? Tot va al meu favor. El sol, el vent, la inspiració! Jo estimo els personatges i els personatges m’estimen a mi. Col·laborem junts. Dialoguem. Debatem amistosament. Tot es converteix en llibertat i literatura. Segueixo avançant. No puc parar. No vull. No en sé. Soc Déu. Soc el Déu majúscul de mi mateix. Soc infinit en grandesa i infinitesimal en petitesa. Soc qui soc. Soc el millor jugador que hi ha dins el meu particular terreny de joc. La inspiració és, més que res, inspiradora de joc. Jugo sense parar. Amb mi mateix, amb les meves descripcions, amb els meus personatges. S’han acabat els monòlegs de carreró sense sortida. S’han acabat els bloquejos. S’han acabat els atzucacs. Tothom està ocupat amb el que estic fent. Tot son ajudes i ajudants. Tothom viu per mi. Tothom és tan feliç com ho soc jo.

Hi ha qui diu que algunes inspiracions sobtades els han espantat. No, no potser, criden! No és el meu cas. Totes les inspiracions que he tingut i que tinc, sempre m’han divertit. M’han sorprès per bé. Les meves inspiracions son de bon manament. Em consolen i em calmen. Son més sedants i balsàmiques que un blister de tranquimazins. Hi ha qui pensa que quan Franz Kafka va tenir la inspiració per escriure 'La metamorfosi', la transformació d’un home, Gregor Samsa, en un fastigós insecte amb un color de castanya torrada de grans dimensions, es degué espantar molt. No va ser així, encara que un dels meus gran amics lletraferits i poeta líric d’una enorme sensibilitat, en Bernat Nadal, de Manacor, s’ho creia fins que jo el vaig convèncer de tot el contrari. Franz Kafka es va reunir amb el seu millor amic, en Max Brod, per comunicar-li la inspiració que havia tingut. Max Brod li va dir que no devia estar pensant en escriure un relat sobre aquell malson. Kafka es va posar a riure. Digué que era el millor que li havia passat des que es dedicava a escriure ficció. Això és un prodigi, Max! A qui se li ocorreria mai que un home jove, en despertar-se, es veuria convertit en un repugnant insecte marró? Quin cop d’inspiració més artístic, més màgic!, no parava d’exclamar Kafka davant els ulls estorats del seu amic Max Brod! El perspicaç autor txec no podia parar de riure i de donar gràcies a Déu.

Crec que a mi m’hauria passat una cosa semblant. Qui o què li havia inspirat una narració tan fascinadora com aquella? D’on havia sorgit aquella idea? Qui li havia fet arribar? Donar gràcies a Déu per una inspiració tan literària i brillant com aquella no era suficient. Calia memoritzar-la i posar-la per escrit. I això és el que Kafka va fer. Escrivia i reia, reia i escrivia, fins que va donar per acabada aquella petita gran obra de les lletres universals.

Jo he llegit molt a Franz Kafka, per gaudir de la vida i riure a dojo. Jo he llegit molt a Oscar Wilde, a Boris Vian, a Blai Bonet, a Samuel Becket, a Lewis Carroll, a qui sigui. Ho he fet per gaudir, per aprendre, per conèixer, per passar-m’ho bé, per ser feliç, però també, i no em convé deixar de dir-ho, per inspirar-me. Si quan esperes la inspiració, ho fas llegit, la inspiració t’arriba abans i és més potent. Un dels meus aforismes més breus, preferits i preats és aquest: llegir inspira. Llegir inspira!!!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Gabriel Janer Manila, fa 2 mesos
Cert, Joan. La lectura ens protegeix.
Llegir és a la base de la millor inspiració. Més ben dit no es pot dir. GJM
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente