algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
16°

Periodisme de veritat des de Malpica de Bergantiños

Malpica de Bergantiños, davant de les illes Sisargas. Aquesta va ser la destinació dels primers voluntaris mallorquins que varen partir per anar a treure xapapote, un grup de les Joventuts Socialistes de Mallorca, que arribaren a Galícia uns quants dies abans que qualsevol expedició oficial del Govern Balear. Eren una dotzena i en el grup i com a líder del mateix hi havia en Xisco Dalmau, ara amb responsabilitats de mobilitat a l’Ajuntament de Palma. Em vaig assabentar del viatge fent la ronda diària a Cort pels diferents grups municipals, tasca obligatòria per a tots els periodistes que feien informació municipal. I em va faltar poc per demanar al director de llavors d’aquest diari, en Miquel Serra, que me deixàs partir amb ells. Vàrem volar cap a Santiago i allà mos reunirem amb un munt de gent, tots de les joventuts socialistes, de cap a Malpica.

Era el final del periodisme de veritat. Vull dir del periodisme que no es feia a base d’interpretar piulades o posts a les xarxes socials. Connectar-se per passar la crònica amb un ordinador portàtil i un telèfon que pesava una tona era una odissea i protegir-los de la pluja una treball d’Hèrcules. Enviar les fotos digitals fetes amb una càmera amb una targeta de memòria on només n’hi cabia una vintena podia suposar hores d’espera i pregar perquè tot anàs bé.

Durant dos dies vaig escriure des d’un pavelló on dormíem amuntegats tots plegats. Hi havia una tauleta petita prop dels únics endolls que funcionaven i que em guardaven amb el màxim respecte perquè ‘els periodistes sou els nostres ulls al món’ i amb enveja cap a la dotzena d’illencs ‘que no sé com ho heu fet però heu aconseguit portar un periodista amb vosaltres’. Allò donava estatus.

Després de fer la primera foto vaig plorar una estona tot sol. Estava dalt d’unes dunes a la platja. Des de dalt només veia al·lots i al·lotes llevant petroli amb les mans, en silenci, tots vestits de blanc amb proteccions insuficients. A l’autocar que ens desplaçava des del poble fins a la platja o a la inversa sonava sempre King George, de Dover, que aquella setmana s’havia convertit en el número 1 a la llista dels 40 principals. Quins temps en què sonava bona música a tota hora. A la platja no se sentia res, només, de vegades, les instruccions que es donaven als voluntaris i allò impactava. La temperatura era baixísisima. Amb les mans arreplegaven verí. Els hilillos s’havien convertit en una immensa teranyina negra que ho cobria tot.

S’havien de fer hores i hores de cua per aconseguir dutxar-se al pavelló. I ningú no es queixava. Feia molt de fred i va començar a ploure. Molt. Amb aquella fúria de Costa da Morte. La mort era negra. Tothom recollia fuel i les dones grans, al poble, et tocaven les galtes i es posaven a plorar i t’explicaven, si tenies paciència i ganes d’escoltar, històries que posaven els pels de punta. Les mans tenien calls. De recollir marisc, d’arreglar xarxes, de tallar llenya, de netejar peix, d’envasar-lo a la conservera. Alguna fins i tot havia perdut alguns familiars. Pares, homes engolits pel mar. Una un fill engolit per la droga. Pura costa da Morte.

En dues nits no vaig pagar cap copa a l’únic bar que hi havia allà que estava obert a la nit. La cambrera era molt guapa, amb aquells cabells pel rojos d’autèntica fúria cèltica. Perquè no hi hagués cap mena de confusió el seu fill de dotze anys també despatxava a la barra. Feien falta totes les mans i el nano no tenia edat per poder llevar petroli, però si per servir-nos copes igual de perilloses. No vaig saber mai si convidava ella o l’alcalde, que sempre ens feia discursos a l’hora de les menjades, però ella va ser qui em va dir: ‘Si vols fer un bon reportatge pots anar amb el meu pare demà matí a primera hora fins a les Sisargas, a veure com estan’. Em vaig posar el despertador i a les sis del matí m’hi vaig embarcar. El fred era increïble. La mala mar també. Dues milles i mitja de mar negra. Dues milles i mitja de gavines que es morien, de peixos que s’ofegaven, de mentides que intentàvem explicar.

Durant dos dies vaig arrencar les cròniques amb una foto meva d’enviat especial des de la portada del diari. Va ser un moment bonic, de glòria periodística, però sobretot va ser un moment vibrant de solidaritat, de creure que tots plegats podíem contribuir a canviar les coses. Després va venir la realitat. Malpica de Bergantiños va continuar essent socialista, però a la Costa da Morte i a Galícia va continuar governant el PP, revalidant majories absolutes, però tota una generació va prendre consciència ecològica en platges com aquelles. I jo vaig ser-hi per a explicar-ho. Que és la nostra feina. O ho era. Nunca Mais.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.