algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
15°

Teatre rocambolesc

Jo no sabia com qualificar el meu teatre, però tothom a qui li deixava una de les meves obres perquè em donés la seva opinió, em deia que era un teatre “raro”. “Raro”, què significa “raro”? em preguntava a mi mateix. Extravagant? Hiperbòlic? O simplement estrany? La meva intenció, quan em posava a escriure, la meva finalitat era que els meus escrits fossin naturals. Naturals a la meva manera de pensar i de ser. Personals. Propis. Que fossin naturals a la meva persona significava que eren diferents, evidentment, com ho són totes les persones. Tots som diferents uns del altres, així que resultava normal que els escrits també ho fossin. Jo no m’esforçava gens ni mica per fer-los diferents, simplement ho eren. Mai vaig voler diferenciar-me de ningú, només escrivia a la meva manera, perquè em sentia còmode i bé amb mi mateix. En tot cas puc acceptar que els meus escrits eren espontanis. Però l’espontaneïtat jo la suposava en qualsevol escriptor. Fins i tot, en qualsevol artista.

Al primer amic talentós que vaig deixar llegir els meus primers relats breus, va ser a Gabriel Janer Manila, pocs anys més gran que jo, però ja amb un bon bagatge d’èxits literaris, de premis i de publicacions a la seva esquena. Jo, també espontàniament, vaig titular aquell recull de contes d’aquesta manera: 'Les contarelles d’en Pere Ferreguí', perquè en Pere Ferreguí, un alter ego quimèric meu que m’havia inventat, era el protagonista de tots ells. Alabat sigui Déu! A Gabriel Janer Manila li va entusiasmar la meva prosa narrativa! En Biel em va felicitar i em va animar a publicar aquelles historietes en un llibre. Va dir-me que ell estava disposat a fer-me el pròleg. Si m’ho haguessin predicat no m’ho hagués cregut, però aquesta era la realitat. Fins i tot, mesos després quan va sortir publicat el llibre, ell va venir a la presentació que em va fer en Santiago Cortès, historiador local, sacerdot amb molt de sentit comú i de l’humor, i, sobretot, bon amic, a “Sa Quartera”, un local sòcio-cultural de la ciutat d’Inca.

Un cop aquell projecte d’edició va agafar forma i es va fer públic, sorgiren els primers adjectius crítics als meus relats: eren surrealistes, irònics, humorístics, lúdics, fabulosos i absurds. Jo estava encantat. Què més podia esperar? El darrer d’aquets adjectius es va potenciar quan vaig començar a publicar més endavant els meus textos teatrals. Teatre de l’absurd! M’afalagava que fos així, però jo no ho podia admetre: jo no escrivia res absurd, sinó juganer. Era cert que vaig adonar-me de seguida, i alguns comentaristes m’ho feren notar, que els meus diàlegs eren molt semblants als de Samuel Beckett i als d’Eugène Ionesco. Era possible i, per tant, vaig sortir de casa per cercar aquell teatre “de l’absurd”, escrit a l’estranger, que jo encara no coneixia. Vaig quedar al·lucinat. Sí, aquell era el meu estil, el meu teatre: una mica més en el cas de Beckett que en el d’Ionesco. Però vaig insistir, d’amagat, que el meu teatre, ni la meva prosa, ni els meus diàlegs, fossin de l’absurd. Tot era fruit de la vida quotidiana vista amb els meus ulls singulars.

He hagut de passar mitja vida per trobar-li l’adjectiu adequat al meu teatre. Ara fa uns anys que vaig pensar que per fi l’havia escatit: rocambolesc. El meu teatre, tant meu, era rocambolesc. Teatre rocambolesc! Bé, era una manera d’etiquetar-lo i d’entendre’m una mica més a mi mateix. Jo ja havia escrit dues obres d’un cert èxit: 'Kabyl', que va quedar finalista del premi Ignasi Iglesias, a Barcelona, que el malaguanyat Xavier Fàbregues va defensar com a guanyadora, el guardó de més prestigi d’aquell moment en català; i més endavant vaig guanyar el premi “Recull”, de Blanes, amb 'Fills de l’espera', la meva obra més bekettiana, segurament. Va ser quan vaig decidir començar pel principi, i el principi era el teatre de la meva terra. A Mallorca, jo tenia dos referents molt importants, dos autors que varen tenir molta influència a l’hora de convertir-me en autor teatral: en Pere Capellà i n’Alexandre Ballester. Jo volia imitar-los i, d’aquesta manera, ajudar elevar el nivell del teatre de les Illes Balears i, al mateix temps, rescatar-lo d’aquell popular teatre regional, ordinari i localista, de tan mal record. I vaig posar mans a les obres. Començar pel principi era reformar el nostre teatre costumista dels últims temps, principalment a Mallorca. I això és el que vaig intentar. Vaig escriure tres obretes en aquest sentit: 'Les vacacions de Don Tòfol', 'Na Tinons' i 'La sal'. Res, que sense saber-ho m’havia ficat de bon de veres dins el teatre -ara ja sí-rocambolesc.

Després vingueren el meu cicle sobre els viatges inevitables, la tetralogia del procés, el repertori sense cap ni peus del nonsense, la recerca del significat impossible de Déu, i fins avui, que estic immers en la calamitosa actualitat de les guerres irracionals i estúpides. Això sí que és teatre de l’absurd més imbècil i criminal!

He de dir, finalment, que, com a lector, en general m’encanta tota la literatura rocambolesca, tant la poesia, com el teatre, com la novel·la i la narrativa en general. Però amb una condició important: que m’aporti un benestar personal, un aprenentatge o una millora vital. És a dir, que no sigui literatura rocambolesca superficial o epidèrmica, sinó que profunditzi en la realitat humana, en la seva condició, en la seva composició, ja sigui genètica o cultural. M’agrada conèixer coses sobre els humans, sobre mi mateix. És això. Ara, si m’ho transmeten rocambolescament, si es pot dir així -ho hauré de consultar a les meves amigues filòlogues-, ho agraeixo. És més divertit, més juganer, menys solemne, més entretingut. Però li he de trobar substància, filosofia, saviesa, coherència i formalitat. En els dos sentits. Només així puc veure-hi i assaborir la fascinació i el geni, la meravella i la màgia: Mozart i Shakespeare, Lewis Carroll i Samuel Beckett, Antoni Gaudí i Joan Miró.

El meu teatre de l’absurd és, ho acabo de dir, filosòfic i amb sentit de l’humor, i és això el que el fa rocambolesc. Ara bé, és així, si ho és, per pura xeripa. Per xamba. L’únic que he pretès sempre és que sigui un tant burlesc, animat, satíric, picant. En definitiva, que faci riure i pensar. Les dues coses. Potser les dues coses, després de l’estimar, més importants de les nostres vides. Que desperti l’esperit crític del lector i de l’espectador. Caram, m’ha quedat bé aquesta tesi!

Em passa el mateix amb els meus amics. Cal que siguin rocambolescos, alegres, jogassers, bromistes, però fiables, verisímils, intel·ligents. Un amic intel·ligent no et defraudarà mai. Un teatre intel·ligent, o un aforisme intel·ligent, tampoc. Visca el rocambolisme!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.