algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
16°

Soc Déu, estúpid!

Després de tantes i tantes lectures, per fi sé que tot és obra de Déu. Déu ho fa i ho ha fet tot. “És Déu, estúpid!”, em dic a mi mateix, quan contemplo la nit i el dia, el sol i els estels. De jovenet, vaig tenir un mestre de comptabilitat que s’encantava mirant el cel. Un dia li vaig preguntar què mirava sempre mirant enlaire. “Contemplo a Déu”, em va contestar. I després, davant la meva estranyesa, m’explicà que tot el que hi ha al món i a la bolla i a tot arreu és Déu. “Miris el que miris, mires a Déu”, digué. En aquells moments jo el mirava a ell. Era Déu? Va somriure. Digué: “És clar que soc Déu”, endevinant-me el pensament. I jo, també era Déu? “Tu també ho ets”, apuntà amb la seva veu ronca de fumador empedreït. Perquè aquell home sempre estava fumant. Tenia tots els mobles de l’oficina i de casa seva amb les voreres cremades de tant deixar-hi els cigarrets encesos i consumint-se sols. No se’n recordava de que estigués fumant, i n’encenia un altre. Devia encendre trenta o quaranta cigarrets als dia, però només en fumava deu o dotze de mitjos. Tota la resta es consumia sol, cremant els caires i cantells de les taules i les cadires. Sempre em vaig preguntar com era possible que mai hagués provocat un incendi. I així va ser: mai va pegar foc a cap moble ni a cap electrodomèstic ni a cap cortina. Era com un miracle que no hagués patit cap desgràcia d’aquell signe. Bé, en una ocasió, va pegar foc a una cama de fusta de la taula que li servia d’escriptori. Encara que va ser perquè va deixar la burilla del seu cigarret en un cendrer que tenia sobre la taula, també tot socarrat, i va rodolar fins a caure dins la paperera que estava al seu costat, a terra. S’adonà d’aquell accident, perquè després de cremar la paperera, el foc es va enganxar a una cama dels seus pantalons i en sentir l’escalfor va pegar bot i es posà dret de seguida. Aleshores s’adonà del què estava passant. Va apagar el foc amb dos tassons d’aigua i va seguir escrivint. Durant molts d’anys vaig veure cada dia aquella cama negra, cremada, de la taula de fusta del seu escriptori. Potser encara està igual, perquè els mobles vells aleshores duraven més que les persones.

Va ser aquell home el que, ja a l’adolescència, em va deixar dos volums del pensament i la religió dels Vedas perquè els llegís. Ell era un gran lector, sobretot de lectures espirituals i de tebeos. També deia, de tot plegat, que tots els llibres i tots els tebeos eren Déu. Jo, que devia tenir quinze o setze anys, vaig entendre el que deien aquells llibres de la religió i de la cultura hinduista. Sí, fins al punt, que m’hi vaig afeccionar de debò, i encara ara gaudeixo de rellegir-los. El meu professor de comptabilitat era l’home més bo de la terra. “Hi sento”, es deia a si mateix, sense poder-se’n avenir. “Tinc dues cames i dos braços, dues mans!”, i articulava amb desconcert i admiració les seves extremitats. “Hi veig!”, exclamava, tot mirant-se al mirall. “Sé sumar i restar i multiplicar. Sé llegir i escriure!” Tot era motiu d’emoció en la seva persona. Com era possible que tingués tots aquells sentits, totes aquelles capacitats, totes aquelles qualitats prodigioses? Fins que un dia, veient-se reflectit al cristall del seu armari de cos sencer va quedar garratibat veient que era un ésser extraordinari i que mai se n’havia adonat. La seva imatge reflectida, que era la seva imatge real, es posà a riure i digué: “Soc Déu, beneït!” “Soc Déu?, es preguntà, tot meravellat. “Soc Déu?”, es va repetir unes quantes vegades, sense poder-s’ho creure. La imatge del mirall, ja sense riure, li va enflocar: “Ets Déu, estúpid”! Oh, s’ha enfadat, va rumiar. I es va dir a ell mateix: “Soc Déu, estúpid!” I va anar repetint unes quantes vegades: “Estúpid, estúpid, estúpid!”

Als Vedas jo vaig trobar elements interiors meus que no coneixia. Més que res, motius de reflexió. La saviesa d’aquells textos em transportaren a indrets meravellosos de la meva ment i de la meva ànima. No vaig practicar mai els seus ritus perquè no va sorgir l’oportunitat de fer-ho, però significaren molt per a mi, per a la meva manera de pensar i d’actuar. La convicció del meu professor de comptabilitat sobre la seva divinitat i sobre la meva persona i la de tota la humanitat es va plasmar en el meu cor. Després de tot plegat, resultava evident que tots podem dir-nos a nosaltres mateixos: “Soc Déu, estúpid!” I encara, amb més fe i raó: “Soc Déu, beneït!”

Naturalment, jo ja coneixia fragments de la nostra Bíblia, de manera destacada els Evangelis. Des del punt de vista personal, gairebé tot era el mateix, la mateixa realitat, la mateixa veritat. Tot en aquest món universal és Déu. No hi havia cap dubte de que era així. De que és així. Què pot ser tot el que és si no és Déu? No hem trobat mai cap altra alternativa, cap altra resposta. Dir Déu és dir-ho tot en una sola paraula. En aquestes tres lletres està tota la vida condensada. Jo, que soc tan afeccionat als aforismes, ara sé que n’hi ha un que els inclou a tots: Déu. L’estupidesa humana és la ignorància de no conèixer la definició de Déu. Tant com ens compliquem la vida, i tan senzilla com és. Els nostres padrins i les nostres padrines ho sabien bé. “Serà lo que Déu voldrà”, deien. Les coses passaven, les desgràcies, les malalties, les cures i les alegries, “si Déu vol”. Tot el que s’esdevé és perquè Déu vol. Aleshores, com així ens estressem tant, ens angoixem tant, ens preocupem tant?

Precisament, per no conèixer la realitat ni conèixer-nos a nosaltres mateixos com pertoca, passa el que passa. La paraula Veda significa, justament, coneixement. Els Vedas son, doncs, la religió del coneixement. Només Déu -que ets tu i que soc jo- està per sobre d’ells. Quedem-nos en pau i deixem de cercar cinc peus als moixos. Siguem senzills i divins. Siguem qui som, com ens aconsellava el nostre gran poeta Miquel Costa i Llobera. No ens conformem en menys. Si per naturalesa som feliços i lliures, per què ens entristim i ens esclavitzem a mesura que ens anem “civilitzant”? Això és civilitzar-se? Me-meu! El més absurd de tot és que ho fem voluntàriament. No s’entén que, havent nascut amb aquestes condicions tan extraordinàries pel bé, i sabent tot el que sabem, filosòficament, religiosament i políticament, encara visquem en guerra permanent, en enfrontaments eterns i en combats personals i col·lectius que no s’acaben mai. Tot això, a mi em confon, em desconcerta, m’atabala, m’atribola i m’omple d’estupefacció i d’angoixa. Coneixem la saviesa, el coneixement, l’amor; però per contra posem en pràctica l’odi, la repugnància i la mala voluntat. Els homes som pitjors que les bèsties salvatges.

Adeu, estúpids! Vull dir: Adeu, beneïts!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Quines coses!, fa devers d'un mes
Això, Sr. Guasp, com pot esser? Si els homes som com a bèsties salvatges, com podem esser Déu? Crec que és abusar un poc, o un molt, de la paraula Déu.
Valoració:3menosmas
Per ¿?, fa devers d'un mes
A veure si ho he entès; si déu atorga a una persona, tal com hem sentit dir als seminaristes, a la gent, la gràcia de la fe, la gent que no creu, no té fe, que és perquè déu no l'ha agraciat o perquè l'ateu és un estúpid?
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente