Fa alguns mesos, amb motiu d’una controvèrsia igualitària, vaig citar la presidenta de la Comunitat de Madrid a l’article publicat en aquest diari que duia per títol «L’abella tacada de sang».

Hi qüestionava el tarannà que manté respecte d’un fet concret que afecta les dones. L'altre dia, ja sense sang pel mig —de moment, perquè de sang vessada de dona, més enfora o més a prop, n’hi ha dia un dia sí i l'altre també—, la presidenta tornà a desenfocar la situació de les dones. Per si això no bastàs, una tinent de batlle de la capital i un contundent líder nacional parlaren en la mateixa línia minimitzadora. Els fets són sobradament coneguts, analitzats i criticats. Varen succeir al col·legi major Andría de Madrid, que supòs que és el cognom de la mare del seu fundador, ja que és el segon de la denominació oficial. Del tremolor no se n'han salvat ni les destinatàries de les abjeccions que les justificaven, seguint la tradició. Fet i fet, m’hi torn a adreçar.

Les tradicions, si són nocives, s’han d’eliminar. Si feim una abstracció semàntica, probablement, qualsevol defensor de la “tradicional” ablació genital femenina hi estaria d'acord. Fins i tot, podrien aplaudir-la els qui l'altre dia varen decapitar Ahmad Abu Marhia, que casualment era homosexual, i a molts llocs també és tradicional reprimir-los.

Tenim davant, per tant, un grapat de dones que naturalitzen sense rubor un execrable comportament d'uns mascles molt ben sincronitzats, tot minimitzant la seva importància. Elles i la classe política al·ludida haurien de revisar els seus conceptes sobre el masclisme, especialment la manca d'empatia de gènere.

Un parell d'afegits al banyat: dubt molt que totes les alumnes del col·legi Santa Mònica gaudissin d'aquest avanç de la programació sobre allò que els esperava a la «capea». D'altra banda, algun examen degueren suspendre per mor dels assajos de la infausta i terrorífica coreografia lírica. M’imagín que, com que els benestants no es troben aïllats a la Villa, altres dones alienes al show pogueren sentir-ho en directe i, unides a les Mónicas dissidents i a totes les altres que ho han fet amb la difusió del vídeo, tenen difícil no veure's afectades. Les ombres i els crits animals que preparen la manada per a la cacera, han intimidat i ferit la sensibilitat de tantes persones que resulta ofensiu parlar de naturalització.

Educar? Indubtablement. Ara bé, dient aquest verb sembla que ja està tot fet, no és així? Mentre s'eduquen els qui fan por i els qui troben que no hi ha per a tant, moltes dones pateixen violència, i totes —sí, totes— desigualtat.

Ja que com a societat som incapaços d'eliminar aquests comportaments inacceptables, ens hauríem de preocupar molt més de tractar les dones amb equitat. És a dir, aplicar la perspectiva de gènere —com diu la legislació ignorada sistemàticament— a tots els aspectes, començant pels poders públics, que haurien de combatre i educar —de veres— en aquest sentit, però clar, això val doblers i implica haver de fer més feina...

I com que hi ha dones amb poder que no en pateixen tanta, de desigualtat, —mirau cap a Madrid o revisau la síndrome de l'abella reina—, si no impulsen elles la lluita, qui ho farà? En fi, una història sense fi, i valga la redundància.