S’altre dia vaig recordar que tenia un veïnat molt simpàtic i de certa edat amb qui només ens dèiem «uep» i «diosso» quan ens creuàvem a l’escala. Un dia, però, em va convidar a fer un beure i xerrar de quelcom mig important. Una de les coses que em va cridar l’atenció de les que m’explicà va ser que ell no es relacionava amb heterosexuals. Li vaig demanar el perquè, «no hi tenc cap interès ni cap possibilitat de fer-m’ho amb ningú amb ells» em va respondre.
Aquesta no és l’única persona que he conegut amb un plantejament similar. I no ho havia entès mai, com pots fer-te enfora d’una gran part de gent (només perquè penses que no són objectiu de cacera) i centrar-te tant en un únic aspecte de les persones. Supòs que en el meu cas és molt més fàcil, encara que, com ja sabeu, no entenc les relacions personals per complet, som una persona cis, blanca i que passa per hetero (ho sé, jo tampoc ho entenc); crec que per defecte o per invisibilitat (ho sé, ho sé, seguesc sense entendre-ho). El cas és que això m’ajuda a estar present a converses que d’altra forma no hagués sentit mai, sobretot de Normals, d’aquells que canvien el discurs si són tots sols o amb presència de qualcú amb qui ara saben que s’han de fer els políticament correctes. I dic que s’ho «han de fer» perquè no han entès que n’han de reflexionar. Només saben que el que diuen està malament, però no per què. Així, que només han canviat el seu discurs en públic.
També he recordat que a una d’aquestes converses, a una reunió amb cert nivell d’alcohol, molt de cansament i tard, molt tard, qualcú em va sorprendreamb un discurs lleugerament homòfob. Vos ho podeu imaginar, d’aquells on s’acaramullen petites collonades, mentides, bajanades i odi. Mentrestant, jo maquinava quina seria la millor frase per matar la conversa. Un cop destr, subtil, punyent i irònic només per deixar en evidència l’estupidesa del senyoro (i perquè no tenia res més a fer). Esperava el moment ideal, de sobte, però, una amiga meva es va emprenyar amb el discurs i em va demanar si em semblava bé que «em defensés». I el que ve a continuació et sorprendrà, perquè va aturar la conversa amb un: «Alerta amb el que dius, que aquí hi ha un gai» tot apuntant cap a jo. I en aquell moment és quan em vaig ofendre, sense paraules, sense rèplica possible. Havia quedat astorat, la gent no ha entès que el problema no és allò que es diu, sinó allò que es creu. La solució no és fer-los callar quan hi som, és rebatre les seves idioteses. No volem un «calla que aquí tenim un sensible», volem un «el que dius és estúpid». No serveix de res dir «no diguis maricón», sinó que «l’estimulació de la pròstata no et farà manco heterosexual» (Pep, pots dormir tranquil).
Entenc que molta gent no pot enfrontar-se a aquests reptes, i no passa res. No pens que sigui saludable estar constantment en un entorn que consideres hostil, per això es construeixen espais segurs. Tampoc crec que cridar i demanar igualtat dins una sala tancada serveixi per a gaire (com manifestar-se davant una institució oficial un dissabte), però cadascú ha de trobar el seu camí i el seu moment.
Despús-ahir un client em demanà si l’esdeveniment on havia anat s’havia fet a un espai gai. I només vaig poder respondre que tots ho són, almanco en un 10 %. Quan va riure, vaig entendre per què és tan reconfortant estar enrevoltat de la família, on no fa falta explicar els conceptes bàsics.
Aman Nòlem (ell/això)
