Entesos en la matèria han assegurat que la guerra de Franco podria haver estat molt més curta. Supòs que especialment per la superioritat tècnica en tenir l’ajuda dels inventors del feixisme d’Itàlia i dels nazis d’Alemanya. El matís és importantíssim ja que, a part que en les guerres tot és impresentable, l’esperit de genocida ajuda molt, i si no que li demanin a Putin. Les massacres amb l’aviació (Gernika, l’experiment Stuka) entrenant-se per a la guerra mundial en són el millor exponent.
Tampoc no negarem que un exèrcit ben disciplinat és més eficaç que milícies anarquistes que van a la seva bolla. Com també és evident que fins i tot Churchill va coadjuvar a la derrota amb la cèlebre “no intervenció”, finalment unilateral, ja hem començat dient que el feixisme sí que va intervenir. Ja a la postguerra, Churchill aclarí que Franco seria un problema per a España, però no per a Europa. Estratègia militar a part, és ben clar que allargar la guerra, o sigui allargant el patiment de tothom, va esser el millor per al pla de Franco, que era ni més ni pus que la dictadura que vàrem patir, i es sustentava en l’horror patit i en les conseqüències d’una postguerra, molt més transcendental que la guerra mateixa.
Si allargar la guerra innecessàriament és mal de demostrar, el que ja és ben demostrat, per part dels nous historiadors valents, és la repressió terrorífica planificada a priori del cop d’estat. El mateix ban del general Goded és ben clar: “En defensa de la Patria asumo el mando absoluto en todo el Archipiélago, quedando destituidas las autoridades civiles... será pasado por las armas todo aquel que...”
...El que sigui, i si no potser també, i acabada la guerra també. De fet “A Mallorca no hi hagué gairebé guerra... hi hagué repressió. L’únic moment de guerra foren els vint dies [del desembarcament de Portocristo]”, diu Maria E. Jaume, a Esclaus oblidats. La repressió ja havia començat immediatament del ban de Goded, en diverses fases segons circumstàncies, començant pels misteriosos assassinats que apareixien a les voreres dels camins, fins als afusellaments organitzats als cementeris de Porreres i Manacor... i fins a l’infinit i més enllà.
L’any 1940 la guerra ha acabat per a la mitja España de Franco, per a la resta no. A part dels morts en combat, i dels assassinats preventivament o amb paròdies de judici, alguns per qüestions personals i ben segur per pensar diferent, hi ha l’horror dels exiliats (la gran majoria no tornaran), els que es queden però ho han perdut tot, famílies destruïdes, vexades i marcades, mestres depurats, obrers subesclavitzats, fam, camps de concentració... Nins que, per odre del capellà, han de fer la primera comunió d’amagat perquè son pare fou assassinat per roig, viudes vexades, algunes violades i sense dret a plorar. I silenci. Sobretot silenci. Queixar-se no era només anar contra l’ordre establert, sinó que podia esser físicament perillós. I tot això –no t’ho perdis– per la gràcia de Déu, deien, i amb el vist i plau de l’Església. Seria ben interessant saber l’opinió dels assassinats, així sabríem la gràcia que els feia la gràcia del Déu aquest. La capçalera és d’un llibre de l’època que es titulava Así quiero ser.
En resum: la mitja España republicana, democràtica i constitucionalista de 1936 desapareix, físicament o tapada per terrorisme d’estat. Amb totes les excepcions que volguem, i amb episodis heroics sens dubte, l’oposició al franquisme és poc més que anecdòtica. Aleshores la gran majoria de la generació de la dictadura són descendents del guanyadors, si més no dels que callen. Són escolars postfranquistes amb un adoctrinament, història i sobretot Formación del Espíritu Nacional, el NODO, Dios-Patria-Rey, presidint-ho tot. Un rentat de cervell, nacionalista espanyol, perfecte.
Així queda muntada la veritat del Règim. La pràctica totalitat dels actualment més vells ja són escolars de postguerra i no conegueren altre món, a part del silenci, aleshores per a ells tot era normal, i la veritat teledirigida, fins i tot abans de la televisió, “es parte” per exemple, ja és com con la circulació sanguínia: circula i no demanis com. “La República era un merder i Franco va posar ordre”, deien els vells intentant de quedar bé amb tohom, potser amb ells mateixos. Ningú no deia “Per posar ordre va fer assassinar tots els qui li anaven en quantra”.
La Memòria Històrica comença a tenir ressò quan la gran majoria dels que tenien memòria ja foren morts. Per explicar-ho, i que no serveixi de precedent, tenc una anècdota personal. De nin he jugat rere la paret del cementeri de Porreres, mentre el tio Bernat llaurava el tros. Ni aleshores ni d’adult ningú no me va explicar que havia passat a l’altre costat. No en vaig esser ben conscient fins que es va posar a investigar Tomeu Garí. Crec que és el que ha passat a molts, a part dels que encara “no saben” que va passar, al cementeri de Porreres.
I sí, hi ha antecedents que tampoc no es poden ignorar, per exemple una secció al diari Balears, antecedent del present, crec que ja a principis dels 80, i per suposat llibres, incommensurables els treballs dels germans Capellà i d’altres. Però no tot era evolució pacífica. Miquel Rosselló va contar, amb altres paraules, que en els primers intents de recordar els assassinats de Porreres algú els va avisar: “encara guardam les pistoles”.
Ja m’ho deia mon pare: No són comptes de butzes.
