En el 5è aniversari del referèndum per l’autodeterminació que quasi va aconseguir la independència al Principat encara trobam els mateixos defectes polítics que podien ensumar-se ja en el 2017. I és la nostra constant desunió per moltes causes, per molts motius, entre els quals existeixen els de conservar les prebendes, els càrrecs i ser més que els altres, coses que ens duen a la traïció. Tenim molts de traïdors en potència, que en el moment que aconsegueixen pujar algun escaló mostren el cuiro, ja que no fan altra cosa que ser el que eren abans, però ara es creuen ser alguna altra cosa. Però avui com fa 5 anys som molts que creim que només la independència ens farà lliures i ens alliberarà de la submissió. Doncs jo avui no tenc ganes de parlar-vos de política. Rememoraré el meu llarg període de docència i intentaré explicar una lliçó, una lliçó de matemàtiques, aquella assignatura tan odiada per molts d’estudiants, però que tots podem superar amb el temps i la llavor. I ho faré avui que abunden tants de saberuts, que guaiten per aquí i per allà, pels mitjans de comunicació i volen donar lliçons de tot sense entendre de res. L’assignatura que més dominen és la de parlar malament del pròxim, treure defectes a aquest i a aquesta, i com més importància té el personatge defectuós, molt millor, crec que els deuen pagar més.

Abans faré un poc de filosofia barata. Es diu que totes les persones aprenen fins que es moren. Que la vida suposa un aprenentatge continu. I jo pens que sí, però hi afegiria alguna cosa. Es pot aprendre bé i es pot aprendre malament, per tant, la vida pot ser un aprenentatge continu, si cada persona es deixa corregir o vol esser corregida. Sense correcció no és possible l’aprenentatge. I això és el que fan els docents a l’escola. L’alumnat aprèn si és corregit, usin el mètode que usin, des de l’aprenentatge memorístic a l’aprenentatge per projectes. La tasca del docent és corregir i la de l’alumne la d’esser corregit. Al llarg de la vida passa el mateix. Quan feim les coses malament és important trobar qui ens corregeixi i també és necessari voler esser corregit.

Un o una periodista d’una cadena privada o pública de les que arriben a casa ens anava contant notícies del que passava en el món i en un moment determinat va explicar que en el món hi havia 8 bilions d’habitants. Jo vaig quedar sorprès, perquè aquests no eren els meus comptes. Llavors vaig anar al Google a mirar quants d’habitants tenia el món, i, efectivament, en un dels llocs que em va suggerir va parlar de 7,9 bilions d’habitants o 8. Vaig continaur cercant, perquè jo tota la vida he anat amb compte a les notícies que parlen de població i la darrera població memoritzada feia uns quants anys era la de 5.000 milions de persones. Així que vaig continuar cercant i clar que vaig trobar els 7.900 milions o 8.000 milions de persones, que en xifres és 8.000.000.000 de persones i per aquí s’havia perdut el o la periodista. Vaig recordar com i quan ensenyava a escriure les xifres als alumnes de primària i vaig recordar que els deia: escriviu de dreta a esquerra tres zeros i un punt de mils, tres zeros més i un 1 petitó de milions, tres zeros més i un punt de mils, tres zeros més i un 2 petitó que significa bilions, tres zeros més i un punt de mils, tres zeros més i un 3 petitó que significa trilions, i així successivament fins que omplies el llarg de tota la pissarra. Així que 8.000 milions no són 8 bilions. Sapigueu que el món té uns 60 habitants per cada km² de superfície, exclosos els oceans. Si la terra tengués 8 bilions de persones hi hauria uns 60.000 habitants per km², és a dir, que Mallorca tendria uns 200 milions de persones, quan ara no en té ni un. Si passàs això es viuria a les carreteres, davall els ponts i s’haurien de fer edificis alts de kms d’altura. Vos ho podeu imaginar?

No és ben necessati que aquest o aquesta periodista sigui ben corregit o corregida, perquè el dia que ho va dir, a una taula que eren 5 o 6 persones, ningú no va protestar, ningú no li va dir res, ningú no el va corregir i així ningú va poder renyar el corrector o la correctora. Així que a la terra vivim mils de milions de persones i està superpoblada. Esper que mai no s’arribi al bilió. I esper que tothom aprengui que no se sap tot, que ens equivocam molt i que cal ser corregits.