És evident que les dictadures tenen molts avantatges, no de bades són el tipus de règim preferit a moltes parts del món, almenys per als privilegiats, els que gaudeixen de dur armes o trepitjar colls, les classes dirigents i panxacontents en general. El poble ras és un altre tema, que avui no toca. L’avantatge més clar –per als dirigents– és la manca de llibertat d’expressió, amb la qual cosa encara hom dona una imatge que una gran majoria està d’acord amb el règim, quan en realitat el que passa és que els que no hi estan poden anar a la presó, o pitjor. L’exemple més proper i d’actualitat és el de Rússia.
Exactament el que passava a España fins a l’any 1975. Sols aquell règim, i alguns anteriors, poden explicar les barbaritats comeses contra el català, començant per prohibir-lo en no poques circumstàncies. Dins aquell ambient ningú no va gosar denunciar l’aberració que era la toponímia dels mapes militars, a part que amb la incultura dominant i essent un tema específic pocs ho degueren notar. No parlam de faltes d’ortografia, ni tampoc de falques forasteres, tot i que poguem anotar algun cas que ens ha fet gràcia, per exemple Es Tabernón, per sa Porrassa. Parlam d’una altra pel·lícula, gairebé de fantasia amb indicis de terror, on fins i tot fa vergonya cercar explicacions. Estam parlant de la Cartografía Militar de España de 1959.
Complementàriament, tota la fenomenologia, i “deformenologia”, derivada i potencial, hi és present, i es presenta en qualsevol racó. A Galilea hi apareix la Cova de’n Sebastiá, que suposam és la cova d’en Salvador, sense descartar altres possibilitats, ja que també estaria prou desplaçada, fenomen que ja havíem dit encara continua. Els complements o connectius ‘mallorquins’ (des, d’en, Son...) naturalment ballen i boten, el ball de l’apòstrof, ja t’ho pots imaginar, el problema seria saber com n’endevinaren alguns.
Un tema a part, però que també ha provocat distorsions que encara perduren, són els vèrtexs geodèsics que posaven els topògrafs militars, suposam que per a la mateixa confecció dels mapes. El símbol n’és un trianglet negre i freqüentment coincideix amb un puig, però altres vegades no (vegeu el mapa de capçalera). Amb les corbes de nivell eren molts més els que es marejaven que els experts, aleshores els trianglets posats per la Serra s’interpretaven com a puigs, així tenim puigs que no existeixen –per si en teníem pocs dels altres–, i com que els mapes, com tantes altres coses, també es solen fer copiant dels anteriors, a mapes nous apareixen falsos puigs, com és cas del “puig de Bunyolí” de la serra des Canyar.
Per ploure sobre mullat aquests símbols topogràfics també es batejaven a ús i costum dels militars l’època, però a més en aquest cas són mutilats, ja que la norma era reduir-ho a un sol mot. És el cas del cèlebre puig de Cans, o simplement Cans (puig des Revells de la serra de Son Camps) o el puig de Garita*, que pareixia era el nom del puig (des Castell) d’Alaró. Els excursionistes dels anys 70 tenien molt poc material per trescar i es creien que el que posaven els mapes (fins i tot els militars) era cert. Això els joves, els vells... ja havien estat apallissats per la guerra i la postguerra.
Aquella paratoponímia naturalment es reflectia en la literatura de l’època, escassa per altra banda, i alguns residus d’allò encara es reprodueixen. Les abreviatures “arqueològiques”... impagables. Durant dècades aquests mapes, a part d’esser els oficials del l’estat (poca broma), eren els únics amb coordenades i corbes de nivell, aleshores imprescindibles per a qualsevol tasca topogràfica.
Per deformació professional ens centram en la Serra, a part que cal haver rodolat molt i estar ben apallissat per a desxifrar d’això. Si algú vol “analitzar” que ha passat as Pla... que no sigui res. Anotam enfilalls de lletres que s’hi varen posar i seguidament una mena de traducció del que suposam és el que s’hauria d’haver imprès. Si hi ha errors de transcripció és per simple poca traça amb els jeroglífics, en cap cas seria per empitjorar la situació, cosa d’altra banda impossible. També és possible haver errat en alguna interpretació, ja que hi ha seqüències de lletres que no consonen amb res conegut ni donen cap pista, aleshores ho has de deduir de manera indirecta. Parlam per exemple de...
El full de Calvià (698 III, reproducció de capçalera): C.as Ses Miraes (Son Miralles); Es Selebrá, es Salobrar; E.ta de Son Bugadellas, Capella de la Pedra Sagrada; Ca’n Catet, Can Quelet; S.a Es Peñal de Escorp, penyal des Corbs; Negroguié, na Grossa; Cant Dugmau, Na Dalmau; S’Hort Talet, s’Hostalet; H.nos de Yeso, forns de guix (que seria una indicació aleatòria, no un topònim); Playa del Medio, Cala Xinxell; Cala Brochi, cala Brogit; S.a Es Porroserel, es Porrassaret; C.a Ses Barrancas, ses Barraques; Es Cucunes, ses Comunes... També hem vist una S.a Morisca per Na Burguesa, que sembla no correspondre a res.
Al full de Puigpunyent-Son Anglada (698 IV): Ca’n Jenesistas, Cals Enagistes; Igleeta, s’Esgleieta; Agorfas/ses Gorfas/Ses Algarfas, ses Algorfes; Subedell, s’Albadell; Es Suigles, es Cingles. No endevinam: Ca’n d’Emare, Son Remillo...
Docs ara que ja heu vist com funciona això podeu jugar vosaltres mateixos, i amb la maquineta –mai no m’havia imaginat arribar a aquest punt–. És molt fàcil: jo vos pos el que he trobat als mapots aquells i vosaltres pensau quin missatge ens volien fer arribar quan escrivien... (jo vos dic la primera):
Al full de Sóller (670 I): Caracolés, es Cards Colers; Racó de s’Ellentera, Ca’n Verdi, Ca’n de Semat, Son Dogce, Cas Novas, Ca’n Roig Coll, Bujol d’en Banyal, Aumuluchs, Mitx Dia (Peñasco), Bounava, Puig de sa Bulguera, Sa Lleida, Son Sollempara, Ca’n Baxo, Ca’n Tomain, Ca’n Toni Borru...
