Estic en perill de mort

Basta que a un boig li passi pel cap que un article, o un llibre, o un simple aforisme l’incomodi una mica per declarar-se enemic teu de per vida. Això és un general envitricollament del cervell humà. Vivim en un món absolutament envitricollat. Al meu poble abans es feia un ús freqüent d’aquest verb tan nostrat. L’home és un laberint meravellós que no deixa de perdre’s dins ell mateix. Aquestes situacions singulars a mi m’entretenen força, perquè veig en elles un motiu més per el meu astorament i espant. Fan que m’entrin més ganes de llegir encara. No és que m’alegri, per descomptat, però sí que em provoca noves ganes de saber més sobre el per què del perquè. Es multipliquen les preguntes sobre la idiosincràsia meva i aliena. El meu admirat José María Cabodevilla, al qual ja m’he referit en altres ocasions, en fa esment sovint als seus llibres. Ell parla de la indiferència sobirana de la Naturalesa envers les obres, indústries i vanitats de l’home.

Estem en perill de mort, tots, perquè no ens hem civilitzat, no ens hem culturitzat i, fins i tot i més que res, no ens hem humanitzat. No hem desenvolupat el nostre potencial, no hem aprofitat allò que la Naturalesa ens ha regalat. I ho ha fet en general i en particular. Més que res, crec jo, a nivell particular. Hem treballat i viscut més a l’exterior que a l’interior. Potser sigui més divertida la física que la psique. L’aventura de l’espai és més entretinguda, en general, que la de l’ànima. I dic l’ànima perquè penso que ella és la que alimenta la ment i el cervell. El pensament, en definitiva. És més important pensar que viatjar a la Lluna? Potser sí. Encara que jo crec que anar a la Lluna i a fer turisme galàctic ho és molt. Però per fer aquestes delicioses passejades per l’Univers, abans cal pensar, cal conèixer quines són les nostres eines per dur a terme aquestes meravelloses excursions.

Jo segueixo pensant que no hi ha millor i més agradable aventura que la de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Llegeixo i escric amb aquest utòpic objectiu. El gran Montaigne hi va dedicar la seva vida i la de la seva família. Penso que José María Cabodevilla, també. I jo la hi dedico en part. No tan sols per conèixer-me i saber qui soc, sinó per plaer. N’hem parlat massa poc d’aquest plaer, personal i intransferible. De vegades he pensat si se’ns ha donat la vida amb un únic objectiu: gaudir-la. Però per gaudir-la cal saber com és, de quins materials està feta, per quines raons, com i què. Desxifrar-la i analitzar-la. I, sempre, sempre i en tot moment, experimentar-la. Estimar-la. No podem conèixer una cosa si no l’estimem. Cabodevilla diu que l’home és un ser que es complica la vida. Cal esbrinar el perquè d’aquest complicació. Ens la compliquem o ve complicada de fàbrica? No ho sé, no en tinc ni la menys petita idea. Aquí trobem una altra bona pregunta: tenim idea certa d’alguna cosa? No!!! Ho he pensat molt i aquesta és la resposta que sempre em dono. No us sembla molt divertida? A mi, moltíssim. Aleshores, per què seguim rondinant, per què seguim llegint i escrivint, per què seguim vivint? Per què? Si no és per fruir de fer-ho, no sé contestar.

L’amic Cabodevilla, en algun dels seus llibres, diu que ell no escriu sobre coses concretes, ho fa sobre l’estranya condició humana. Jo ho faig sobre la meva envitricollada humana condició. Però dona-li èmfasi a qualsevol sentiment o emoció personal, i convertiràs la teva vida en una font de gaudi i diversió. Si ho penso bé, tot això em fa riure. És així: quan jo penso, ric. Ric, perquè me’n ric de mi mateix. Aquesta és una vida de bojos, com els que volen liquidar Salman Rusdhie per haver escrit un llibre famós i singular. Mare meva!

Això, aquest riure’m de mi mateix, és l’equivalent a creure en mi mateix. Jo crec en mi: aquesta és la prova. En aquest sentit, no he estat mai ateu. Puc ser insolvent, puc ser aprensiu, puc ser utòpic, puc ser infeliç, puc ser depressiu, puc ser el que sigui, però no seré mai ateu del meu propi jo, de mi mateix, perquè ric i me’n ric del que soc. Perquè potser que jo sigui l’única cosa que existeix, l’única cosa que estigui en perill de mort. Mirat així, no és una mala cosa estar en perill de mort. És una senyal inequívoca de que estic viu. Per què volen matar Salman Rusdhie? No perquè sàpiga escriure, sinó per haver escrit un llibre que els ofèn. Però el llibre que va escriure Rusdhie no és una acció que faci mal a ningú, és una obra d’art. Són les accions les que exerceixen, operen i obren. Els llibres i les obres d’art no actuen, no obren, no fan mal ni bé a ningú. Si més no, no combaten ni maten animals ni persones. Són els que llegeixen els llibres o els que contemplen les imatges els que van a la guerra i cometen assassinats i genocidis. Després es justifiquen dient que ho feren a causa de tal llibre o tal obra artística. Desgraciats! Ho feren a causa d’ells mateixos, de la seva ignorància i de la seva incultura, de la seva incivilitat i barbàrie.

Si Salman Rusdhie no hagués après a escriure no hauria pogut escriure aquesta novel·la. Una novel·la! Un relat, una ficció! Per la seva enorme insipiència i ximplesa, encara avui hi ha homes que impedeixen a altres que aprenguin a llegir i escriure. Per por del que puguin llegir i escriure. Desgraciats! Potser si un dia impediran als nadons que aprenguin a parlar. Qui sap què pot arribar a dir i fer un home o una dona que sap xerrar! Perquè sabia xerrar mataren a Jesús de Natzaret! Vosaltres i jo no estem en perill de mort perquè escriguem obres de teatre o novel·les, sinó perquè un dia els nostres pares i mestres ens ensenyaren a escriure!