algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 18°
24°

Fill de la rialla

Ho he dit moltes vegades i no em cansaré mai de dir-ho. Ma mare era la dona més riallera del poble. Avui faré un humil i literari homenatge a na Francesca Vidal Moyà, de Can Garrit. Jo la recordo sempre rient. Tot en aquesta vida la feia riure. Jo soc el seu únic fill. Per tant, també amb tota humilitat, soc fill de la rialla. No és poc honor que aquesta casual contingència em toqués a mi. Podria haver tocat a qualsevol altre. Algú de la Xina, d’Austràlia o del Congo. Però en aquest món tot és aleatori. Per moltes voltes que li donem, sembla que en el fons sempre és l’atzar el que tira les fitxes.

També he dit en diferents ocasions que ma mare tenia una expressió que no fallava mai, preparada per a qualsevol eventualitat o esdeveniment. “No hi pensis!” D’aquesta manera aportava consol i benestar, si més no psicològic, a qui el necessitava. Si jo em feia mal jugant a futbol o suspenia alguna assignatura i arribava a casa plorant o de mal humor, em deia: “No passa res. No hi pensis!” Però jo no sempre aconseguia deixar de pensar-hi. El dolor i la pena son difícils d’ignorar. Perquè del que es tractava era d’ignorar el dolor, o la preocupació o allò que t’era desagradable recordar.

Més endavant, quan vaig créixer físicament i intel·lectualment, quan vaig posar-me a llegir compulsivament tot tipus de gèneres literaris i científics, vaig adonar-me que pensar era primordial pel meu desenvolupament humà. La importància de pensar es trobava ja en les primeres obres de Ramis Alonso que jo vaig llegir. Cal pensar. Cal treballar el pensament. Cal pensar, però cal pensar bé. Aquestes són les paraules del nostre amic de Sineu: “Pensar bé! Quina cosa més fàcil! I res més difícil! Saber ajustar nostra ment a la realitat és saber pensar bé.” Segurament això era el que em volia dir ma mare: No pensis si no penses bé. La veritat és que el “no hi pensis!” de ma mare va ser un revulsiu per pensar. Calia pensar que ens convé transformar els nostres pensaments negatius en reflexions i conclusions més optimistes i realistes. O, fins i tot, transformar allò que creiem que és la realitat en un autoengany que ens proporcioni benestar personal i social. Jo no li vaig demanar mai a la mare què intentava dir-me amb aquell no hi pensis. Però ho intuïa. Mentrestant, ella m’acaronava una estona o em posava una mica de la seva saliva a la meva ferida, i es posava a riure. La seva rialla, la seva despreocupació, sentida o ordida, subreptícia, enginyada per ella mateixa, em curava. Em posava bo.

Ma mare passava gust de passar gust i de que els altres també en passessin. Però devia ser una mica inconscient en certes situacions. No del tot ponderada en el seu dia a dia. Ma mare no va saber mai què era una depressió. Jo no li he semblat gens, ja que he viscut la vida d’angoixa en angoixa. Sempre molt entretingut amb les meves febles neurones encefàliques. Mon pare sí que ho era ansiós de mena. Era un nervi. Em va encomanar la seva impaciència i el seu desassossec. Era pitjor que Bernardo Soares, l’alter ego de Fernando Pessoa, el gran poeta nacional de Lisboa. La mare i el pare eren tots dos molt feiners. Tenien un petit taller d’espardenyes artesanals. Treballaven deu o dotze hores diàries. Només paraven per les seves necessitats més bàsiques, encara que dedicaven un cert temps a l’oci compartit o individualitzat. El cervell creatiu de l’empresa era el pare, perquè la mare “només” feia feina: repuntava els cortes de lona blanca de les espardenyes, mentre el pare feia les soles d’espart i tota la resta: contractava dones per cosir els cortes a les soles, feia de comercial, d’administratiu i d’empresari. Ma mare era com una treballadora especialitzada, però la millor que es podia trobar al poble i a tota la comarca. Encara que el pare, com a empresari, l’amonestava de tant en tant perquè xerrava i reia massa. I això que mon pare sempre solia cantar o siular alguna cançoneta que estava de moda. Jo no podia tenir millor escola familiar que aquella.

Un dia, quan tenia sis o set anys, ma mare em digué que ella no era ma mare. No que no fos la meva mare biològica, sinó que en aquell moment no era ma mare. Jo em vaig espantar. Qui sou, idò?, li vaig preguntar. Soc la teva tia, digué ella. Ara ma mare es pensa, vaig pensar jo, que ella és la seva cunyada. Quin gran ensurt que me’n vaig endur! Vaig córrer a casa de la tia i li vaig dir que la mare deia que era ella, la tia. La tia va pegar un salt de la cadira on seia i va córrer amb mi fins a ca meva on ma mare estava al portal sense poder parar de riure. “De pomota!”, va exclamar la meva tia, “com pots fer una broma d’aquestes al teu fill?” Tot va acabar aquí, entre ploralles i rialles, encara que la tia se’n tornà a casa seva més encesa que una falla.

Ep, he de dir que a casa qui llegia era la mare. Llegia les rondaies mallorquines i alguna cosa més. També llegia el diari, o el llegia al pare. Aquest llegia poc, i escrivia només el més indispensable i referit al seu negociet artesà. Havia après de llegir i escriure quan va fer la mili forçosa en acabar la guerra civil, d’assistent o no sé què perquè era fill de pare seixantí. Tots dos, pare i mare, se’n anaven a dormir plegats, cada dia i a la mateixa hora. Però mai sense haver rigut una bona estona. La mare escoltava a la ràdio una comedieta que es deia 'Matilde, Perico y Periquín'. Ella devia ser la Matilde, una actriu de doblatge, Matilde Conesa, que era famosa a totes les cases. Perico era el meu pare, que es deia igual. Tots sempre el conegueren com en Perico Cosmè. I jo devia ser en Periquín perquè encara que jo no m’ho digués, era el més petit de la família. Aquell programa radiofònic feia molt feliç a la mare. Anys després, a la mateixa hora i a la mateixa emissora jo vaig seguir tots els capítols de 'La isla del tesoro'. Eren temps de pobresa material i de melancolia espiritual. Si jo hagués nascut en un altre país, d’una altra mare i en circumstàncies diferents, jo seria distint. No seria qui soc. És el mateix que passa amb la lectura. Si jo no hagués llegit Dostoievski, Tolstoi, Shakespeare, Montaigne, Thomas More, Voltaire, Goethe, Oscar Wilde i Franz Kafka, no seria com soc. Potser no seria un altre, però seria diferent.

I l’última de la mare. Va morir rient. Quan l’enterràrem tenia un tendre somriure a la boca. Galtes rosades, llavis vermells, cap arruga, relaxament absolut i consciència tranquil·la, com si l’haguessin maquillat o acolorida, però res més lluny d’això. Era la seva imatge natural, de sempre, de tota la vida, plena de bondat i d’humor. Fins i tot enviàrem a cercar alguns amics, familiars i veïns perquè veiessin la seva bellesa. Mil petons, mare.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Francisca, fa 15 dies
Gracies Joan, m’has recordat moltes coses entre lea quals el que me contava monpare de la meva padrina, que va morir cantant al Amor de mis Amores ,que ella era molt alegre i riallera. Tenía 40 anys quan va morir i deixava tres fills i una Filla, la tía Juanita que un any per Nadal amb un poc de vi dóls lo bastaba per fer nos morir de riure a tots.
Jo he rigut molt pero pel meu carácter he passat molts pena. Que he de fer? Siau qui sou.
Valoració:1menosmas
Per Ona Margarit, fa 15 dies
Molt tendré. Preçios.
La meva avía paterna a casa seva tambe feian espardenyas, algo tenim de familia. 😉
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente