Petricor, segons el TERMCAT és l’olor que genera la pluja en caure en sòl sec. I així ho hem olorat el dissabte 27, després d’una pluja intensa a alguns llocs de Mallorca, entre ells Es Pont d’Inca, Marratxí.

També és el títol d’un documental que ha dirigit na Victòria Morell Salom, que es va presentar a l’Atlàntida Film Festival, a Mallorca, i ara recentment ha guanyat el premi CIMA a la millor direcció, a l’International Film Festival a Navarra. El vaig poder veure a Filmin, just el darrer dia que la passaven, abans de començar la gira de festivals que està realitzant. Són tres històries, de tres dones, que han patit o pateixen trastorns alimentaris, com ho féu la directora a dinou anys, com ella explica en la promoció.

No són unes històries amables, són històries de vida i per tant, dures. Et commou seguir l’evolució de les tres dones, de diferents edats, de diferents estrats socials. I també veus l’inestimable ajut que reben per part de l’equip de Salut Mental del nostre hospital de referència, Son Espases. Et commou, t’impressiona i també hi ha esperança, que se’n pot sortir, que se’n surten, que hi ha un camí a recórrer una vegada superat el trastorn.

És un documental cru, com és la realitat que pateixen tantes persones amb aquests trastorns. Coneixes el seu entorn, les dificultats que tenen les persones més properes, les familiars per atendre-les i per entendre què és allò que veuen als miralls, diferent del que es veu objectivament.

Gràcies, Victòria per la gosadia que demostres en encarar aquesta realitat, i sobretot gràcies a les protagonistes del documental, Maria Luisa Lara (1944), Cuca Gomila (1973) i Neus Serra (1992), i l’equip de psiquiatria de n’Iratxe Aguirre, que ens han donat una lliçó de valentia en acceptar el repte de parlar davant l’equip de filmació.

Petricor és una metàfora de les llàgrimes que arriben després d’aquest temps de sequera en el qual no pots expressar els teus sentiments, en paraules de na Victòria al Diario de Mallorca.

Hem olorat el petricor aquest dissabte proppassat, després de les pluges tan necessàries a aquesta terra nostra. I m’ha fet reflexionar sobre les dificultats que tenim a mostrar els nostres sentiments, quan hem de viure la pèrdua d’amigues i amics.

Na Virgína Eza Garcés una periodista de cap a peus, una gran professional, molt propera en l’etapa que ens tractàrem quan cobria la secció política del Diario de Mallorca, ens ha deixat allà a la seva terra. Ens ha trasbalsat la seva pèrdua, inesperada, injusta.

En Lluís Andrés Serrano ha traspassat aquí, un sindicalista de CCOO, el vaig conèixer quan feia feina a la Pepsi, compartíem les eternes jornades al sindicat, amb debats acalorats i rics. La seva companya n’Agustina Canosa Valdomar, com ell mateix, lluitadora d’hoteleria, ha escrit al seu mur de Facebook: Quiero dar gracias infinitas al hospital de Son Espases empezando por limpiadoras auxiliares enfermeras médicos el trato tan humano que le dieron a mi marido el último mes de su vida y a mi .Al dotor Pascual que lo opero 3 veces. A la doctora Carmen Grarcias que lo cuido 9 años mujer maravillosa .tenemos que defender y luchar por la sanidad pública.

Vull reiterar el missatge de n’ Agustina: hem de defensar i lluitar per una sanitat pública de qualitat, hi afegesc. La tenim, és cert, i bona mostra són l’equip de Salut mental que veiem a Petricor, i el d’Oncologia que esmenta l’amiga, però no ens conformem, la volem millorar, sense llistes d’espera interminables, que provoquen angoixes i malestar.

El nostre condol més sincer per a la família, per totes aquelles persones que estimaven na Virgínia i en Lluís, sabem que perviuran en el record.