La política viu una tendència preocupant cap a un augment de la desconnexió del bategar social. Això té múltiples traduccions. L’alt abstencionisme. Els populismes. La dictadura del llenguatge políticament correcte.
Els partits convencionals s’han convertit en màquines electorals buides. Marketing i venda de producte a l’engròs. Ideologies en descomposició. Cada pic més gent no troba respostes a les seves angoixes i els seus anhels en aquestes carcasses. Es cerquen alternatives.
En aquest marasme l’esquerra hi viu especialment incòmode, massa convençuda de tenir la possessió de la veritat. Quan tu penses representar la justícia, la solidaritat, la igualtat, l’equitat, l’honradesa... I quan tu penses que la resta, que no són les esquerres, representen l’egoisme, l’explotació, la corrupció, l’especulació, el privilegi... Deu ser molt difícil entendre que no sempre guanyis el suport del poble sobirà.
Normalment volem trobar explicacions a les coses. Si hi ha un efecte deu haver una causa. Si s’okupa una casa, si es fa venda ambulant il·legal, si vius al carrer, si immigres il·legalment hi ha raons que ho expliquen. I és cert que existeixen aquestes raons. I a la política li correspon combatre i revertir les causes, però també li correspon combatre els efectes. No és admissible que hi hagi persones que no compleixin les normes de convivència que ens donam com a societat i que anomenam lleis. Com no és admissible que no existeixi una ajuda i un tractament pels que queden exclosos i estan fora del sistema. Exigir el compliment de les lleis, fins i tot exigir-ho amb contundència, no vol dir anar contra unes persones que es troben en situació de feblesa o vulnerabilitat i que mereixen cobertura social.
Cada pic hi ha segments socials més nombrosos que estan farts de veure com des de la política no es fa res contra l’efecte i només es fan discursos bonistes en relació a les causes. Segments que pateixen els efectes i que veuen molt lluny les causes. Persones que cada dia fan feina i que compleixen les lleis i que volen solucions i accions i no tones de retòrica.
La proliferació del xabolisme a Palma és una realitat. Una realitat que té causes, certament. Però quan algú diu que aquesta situació s’ha d’acabar, que és inaudit que a una capital europea com la capital balear hi proliferi aquest fenomen no està essent insensible. Al contrari està essent sensible a no admetre que la gent visqui sense les condicions higièniques i sanitàries exigibles perquè això és perjudicial pels propis individus i pels veïnats.
Que existeixin greus problemes d’accés a l’habitatge i que hi hagi una crisi econòmica de devastadores conseqüències no pot justificar que algú pugui okupar la teva propietat. La societat del benestar ha de donar cobertura al que cau, els hi ha de donar protecció i reinserció, però la societat no pot acceptar que el que cau pugui viure al marge de les lleis.
Quan es constaten els efectes i els governants es posen a mirar cap a un altre costat és quan la desafecció troba el cau perfecte per multiplicar-se. Els efectes hi són, qui els constata no ataca ningú, es fa ressò d’una realitat que els governants s’estimen més silenciar tot donant gas a la desconnexió.
Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears
