Avui ha fet una pluja de ciutadà (quatre gotes) i en passar per davant les escoles, hi havia un embós gegantí. Sembla que a certa edat, si et toca l’aigua mors, com els semàfors que no sé què passa que deixen de funcionar a les primeres pluges. Deuen funcionar amb connexió a internet perquè també es talla. I el món s’acaba. Apocalítico!

La qüestió és que avui no fa tanta calor (pop! Dtx!) i supòs que ja no sabrem de què xerrar als ascensors, ni com pujar els aires condicionats (que encara tenim a devuit graus, amb les finestres obertes perquè passi l’aire i tapats amb una manta perquè refresca en sa nit). Ah, a vint-i-set l’hem de posar? Maldito governo!

I què vendrà ara? Ja ens han prohibit les canyetes de plàstic i encara no hem après com remenar els gintònics, omplir la piscina que tenim devora la mar amb aigua potable? Quina cabronada. Jo vull fer servir tots els torcaboques que vulgui, omplir cada dia una bossa de plàstics innecessaris, tudar menjar, aigua i cremar tots els recursos possibles durant la meva existència. Com sabran sinó que he estat important?

Ara he de demanar una pizza amb pinya, alvocat i soja al restaurant d’aquí devora. Vaig a agafar el cotxe.

Aman Nòlem (ell/això)