Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l’aigua
s’enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.

Ara mateix.

Miquel Martí i Pol.

A tots els països menys o més normalitzats en el funcionament d'un sistema democràtic, s'hi constaten dues opcions polítiques hegemòniques, la de l'esquerra i la de la dreta. Tot de variacions i propostes ideològiques i polítiques s'hi poden venir a sumar, siguin populistes, sovint dreta pura i dura quan no extrema, siguin ecologistes que podem situar a l'àmbit esquerrà, quan no a l'hora d'establir possibles pactes postelectorals.

Una situació curiosa que s'ha donat a Catalunya durant sobretot més o menys el darrer decenni, ha estat la incorporació de la dreta autòctona a la lluita independentista, fins aleshores i amb no poc patiment, patrimoni de l'esquerra, la més radical per més senyes. Ja sabeu la dita de la fe del profà, ben aplicable a aquest cas. Una de les característiques de la dreta en general és que no saben perdre eleccions. Ho senten com un greuge, gairebé una ofensa, no debades han governat quasi sempre, a les bones i sobretot a les males. Molts dels mals que avui patim en són causa.

En el cas de la situació política d'avui mateix, podem observar en articles d'opinió, tuits i converses de cafè, com el gran protagonista i mereixedor del qualificatiu traïdor i encara més, en el seu més alt rang, és Esquerra Republicana de Catalunya. La crec una manera d'encarar aquesta posició des de una anàlisi simplista, alarmista, cínica i sobretot partidista.

El PSOE franquista s'ha esforçat i ha aconseguit amb molt d'èxit desdibuixar primer i criminalitzar quan ha pogut el ser d'esquerra. És a dir, el ser de gent amb ideologia lluitadora, d'exigència intel·lectual, pacient i exemplar en la seva fe en els principis democràtics, socialistes, humanistes, on es prioritza el benestar col·lectiu, inclòs el mediambientals, contra els d'uns pocs privilegiats hereus sovint de guerres, explotació i repressió.

A les darrers eleccions autonòmiques catalanes, l'independentisme va guanyar per majoria absoluta i l'esquerra va treure millors resultats que la dreta de Junts. No ja des d'aquell precís moment, que ja venia d'enrere, es va exacerbar una autèntica batalla per part d'aquesta dreta per denigrar i desgastar un govern presidit per l'esquerra. La taula de negociació, per exemple, ha estat un dels principals camps de batalla on s'ha cregut poder extreure'n més victòries, partidistes. Jo entenc molt bé la posició d'Esquerra, no debades entre els seus líders més destacats hi figuren ex-eurodiputats com Junqueres o Romeva, coneixedors de les exigències prèvies de negociació per part de qui han de donar un reconeixement internacional a l'autodeterminació i independència de Catalunya. En això pens que estan. No es pot abandonar la taula de diàleg i si s'hi pot treure qualque guany, s'ha de fer. Tot en el ben entès que crec que ERC és tant o més escèptic en els resultats de la mateixa com ho pugui ser la dreta autòctona.

Cal fer aquest pas per assolir nivells més alts de justificació, en el seu necessari i inevitable reconeixement internacional, a l'hora d'optar per una via unilateral sigui en forma d'aplicació del mandat de l'1O del 17, sigui per a proposar a la ciutadania un nou embat referendari d'autodeterminació.

Polaritzant dreta i esquerra, allò que a certa dreta li agrada tant mirar de diluir, el que es fa és crear una normalització de país democràtic, amb la variant que si aquestes dues opcions són predominantment independentistes, arraconant sobretot les opcions espanyolistes més votades de PSC-PSOE i Comuns, les possibilitats d'assolir resultats propers a un 60% de vots independentistes és real. Serà amb eleccions de resultats clars i incontestables que es guanyarà la Independència. És per això que personalment em preocupa poc la realitat actual de divisió independentista en tants temes si a l'hora d'anar a votar ningú queda a casa i en acabat, sortim plegats al carrer a lluitar i defensar els resultats democràtics que es donaran. Cal confiar en la més que demostrada cultura i resistència política del poble català. Aviat arribarà l'hora de vèncer, al menys pel que fa a drets fonamentals dels catalans. Llavors, lliures, tendrem més eines per construir un país des d'on lluitar millor contra el canvi climàtic i a favor d'una societat més justa, solidària i culta.