nubes dispersas
  • Màx: 18.87°
  • Mín: 13.93°
18°

Primera autoentrevista

Fa molta estona -molts anys- que, mental i en soledat, m’entrevisto a mi mateix sobre el món i la bolla, sobre tot el que directa o indirectament afecta el meu jo, la meva persona. És un dels exercicis intel·lectuals més entretinguts, alegres i fèrtils que conec. Com la lectura i la literatura en general. Potser l’hauria de considerar un art. L’art de l’autoentrevista. L’art d’autoentrevistar-me. Ho faig a soles i en silenci, com si cometés una endemesa personal que no es pot fer en públic. És com una d’aquelles contingències que no podem preveure ni prevenir del tot, però que ens proporciona un plaer addicional a les nostres vides. Com un misticisme. Una obra que ens costa de mostrar a ningú. En definitiva, crec que no és, però i ben mirat, res més que una falsa reverència. Fins que, avui, ara mateix, arribat a la meva plenitud de vida, m’he mirat al meu interior més profund, he donat una passa endavant, i m’he dit: “Fora secrets! Fora supersticions!” M’he sentit totalment alliberat. Aquest nou sentiment sí que és confortable, feliç i satisfactori. És com haver-me deslliurat d’un pes al pit que no em deixava alenar de manera íntegra i planera. Il·limitada i inexhaurible.

-Què és allò que vull saber de mi i no m’atreveixo a preguntar-me al mig del carrer? Beneit, més que beneit! Comencem per una pregunta que no et compromet a res: “¿Quins són, a hores d’ara, després d’haver llegit tota la vida, els teus autors preferits, els que més t’han enganxat o els que més han restat per sempre dins la teva memòria? Es tracta de que facis, des de quan començares a llegir, una breu selecció de les teves preferències literàries quant a creadors, no de títols d’obres, sinó dels autors que més t’han satisfet i divertit. A les obres ja hi arribarem un altre dia, encara que sé que no podràs evitar-les.

-M’encanta que em facis aquesta pregunta, i com tu saps no ho dic retòricament, perquè fa molt de temps que jo me la faig i no gosava contestar-la en veu alta, i menys encara per escrit. El primer autor que em va fascinar de debò va ser Robert Louis Stevenson. Jo era molt jove. Tenia uns dotze anys, i ho he contat nombroses vegades, però ara em dones peu a que ho faci més extensament. Encara que en aquest cas no puc evitar dir el títol de l’obra seva que va acompanyar el descobriment: 'L’illa del tresor'. La vaig llegir en castellà. Era impossible, pels motius que tots coneixem, a principis dels anys cinquanta del segle passat, llegir-la en català.

-L’haguessis pogut llegir en anglès.

-És clar. L’original era amb anglès, però jo no sabia ni un borrall d’aquest idioma. A l’escola començaven a ensenyar-nos una mica de francès, això era tot. L’única llengua troncal era l’espanyol. “Si eres espanyol, habla espanyol”, era l’imperatiu d’aquella època tan dissortada. Però és igual. Vaig xalar de debò llegint aquella meravellosa novel·la de Stevenson en castellà. La vaig viure pàgina a pàgina i paraula a paraula. Jo em vaig ficar dins la història, dins aquella gran aventura. Quina emoció! Crec que va ser Stevenson el primer a despertar en mi la meva passió per la lectura. Era quelcom prodigiós que es poguessin experimentar tantes emocions mitjançant fulls de paper i lletres escrites a damunt. Era un miracle que es pogués contar una història tan trepidant i commovedora en un manat de paper escrit i conformant un llibre. Un llibre! Això era el que em va obrir els ulls al món i a la vida: un llibre! Abans jo havia llegit altres coses, no gaire, com les rondalles mallorquines i algunes novel·les de Jules Verne i Emilio Salgari, encara que no m’havien impactat d’aquella manera tan extraordinària. Però a 'L’illa del tresor' vaig descobrir un exquisit tresor d’enorme valor: la literatura. Una vida més interessant que la pròpia vida.

-Una vida més interessant que la pròpia vida? No estàs exagerant?

-No exagero gens. I en aquell moment encara em va semblar més valuós, més gran del que t’estic dient. Allò era el cel! Aquella experiència va ser la troballa més important que fe fet a la meva vida. Evadir-me de la vulgar realitat que m’envoltava era una benedicció. Ara m’hi he acostumat i conec el poder de la literatura, per tant no per què posar-hi el mateix entusiasme d’aleshores, però penso el mateix amb més calma i coneixement de causa. Quin invent ha fet l’home que superi el de la ficció escrita, el de la vida humana transmesa amb paraules, amb lletres i amb tot detall a un altre home?

-T’entenc perfectament, em solidaritzo completament amb tu i amb el que dius. La lectura és, sens dubte, el cim més alt de la creació artística. Calmat i intenta recordar algun altre autor que t’hagi commocionat tant, o per l’estil, com Robert L.Stevenson.

-Oh, te’n podria citar a centenars, per no dir a milers. Però seguint una mica la meva cronologia de lector et parlaré de Lewis Carroll. Lewis Carroll és assossegat, i més cerebral, o intel·lectual, que Stevenson, però és tan gran o més que ell. Em va impactar d’una manera diferent. Jo ja era més gran, potser uns quinze o setze anys, quan vaig llegir 'Alicia en el País de las Maravillas'. També ho vaig llegir en castellà. No la vaig acabar d’entendre, per tant no em va impactar tant com “La isla del tresoro”, però no vaig poder parar d’esglaiar-me. Aquell era un llibre ple de sorpreses. No me’n sabia avenir. Tot el que passava dins aquella desconcertant història em deixava bocabadat. Sí, talment: amb la boca badada. Com era possible que aquell món fos tan diferent al normal i corrent que jo coneixia? Res resultava habitual ni creïble en aquell relat boig? Com era possible, doncs, que em fascinés d’aquella manera? Tot plegat va fer que a les poques setmanes o mesos el tornés a llegir. Això és el millor dels grans llibres que no acabem d’entendre: que si volem de debò saber el que diuen, els hem de tornar a llegir. Efectivament, jo encara no estava preparat per seguir les passes d’Alícia. Era massa jove o no estava suficientment preparat. S’havia d’estar una mica boig per entendre aquell galimaties. A la tercera o quarta relectura ja hi estava. Boig, vull dir. No podia expressar, ni expressar-me a mi mateix, el que sentia fent aquelles noves lectures. Vaig dir-me, i ho recordo perfectament, que ja mai més llegiria un llibre d’aquella altíssima qualitat. No era possible que es repetís aquell miracle! N’he llegit moltíssims més, de llibres, però és cert que cap d’ells ha superat l’enginy i la intel·ligència d’aquella obra mestra de Lewis Carroll. Tinc una col·lecció de diferents versions i edicions en català, castellà i anglès. Tinc pel·lícules, còmics, àudios sobre aquest autor únic. La seva biografia, magnífica, escrita per Morton N. Cohen ens revela les seves virtuts personals i artístiques, de manera molt destacada la seva dedicació a la fotografia infantil. Una delícia deliciosa.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.