Qui llegeix per viure, llegeix i viu. Gaudeix. Mata tres pardals d’un tret. Passa gust, es fa savi i reforça la seva autoestima. La lectura proporciona energia intel·lectual i mental al lector. Genera gaudi al seu receptor. El cervell es dilata. La capacitat de comprensió i la intel·ligència s’expandeixen. L’enginy es torna més ràpid i espontani. Més brillant. Però qui més beneficis rep és la consciència del lector. És a dir, la vida racional, la condició humana, adquireix informació addicional per enriquir exponencialment tots els òrgans vitals. El llibre és la principal eina, després de la nostra lliure i personal manera de pensar interior, de coneixement i de gaudi. Llegir és alimentar l’esperit, que és l’essència de la naturalesa humana. La benzina. Sense esperit no hi ha vida. Sense benzina no s’engega cap motor. L’esperit és l’alè de Déu, la confiança sobrenatural que tothom necessita per viure més enllà de la realitat quotidiana. Llegeix i viuràs. Llegeix i viuràs la teva vida i la d’altres. Un llibre és un rebost ple d’embotits nutritius per reforçar les nostres potències físiques i psíquiques. Un llibre ressuscita les ments i les ànimes més apocades. Els llibres fan viure els morts i els vius. Son vitamines que fan guarir els moribunds i els incapacitats espirituals. Un llibre pot retornar la vista als cecs i l’oïda als sords. I la parla als muts. I les cames als coixos. I la intel·ligència als estúpids.

Gràcies a la lectura jo he vist recuperar la raó a més de dos idiotes. Llegint i rellegint m’he tornat a topar fa poc amb aquella conversa que manté Jesús de Natzaret amb una samaritana al costat del pou de Sicar. Aquesta conversa tan sàvia, com tants altres passatges, es troba en el llibre -un llibre!- que jo sempre dic que és el millor dels que he llegit, el Nou Testament. Ho escriu Sant Joan a les seves memòries espirituals del seu Evangeli. Jesús i la dona comenten el valor excepcional de l’aigua d’aquell pou. Parafrasejant la cita, podria traduir-la així: “Qui llegeixi aquest evangeli no tindrà set mai més”. Qui llegeixi el Nou Testament i el posi en pràctica, no patirà mai més angoixa, ni ansietat, ni experimentarà la por ni el dubte. La lectura d’aquesta bona notícia i la seva aplicació personal l’alliberarà d’interpretacions falses i esbiaixades.

El mateix li passarà a qui llegeixi Alícia en el País de les Meravelles, fent un salt en el temps i la història: no deixarà mai d’estar alegre, de ser enginyós, de mostrar-se brillant en una celebració familiar o amistosa, en la seva solitud, en les seves elucubracions personals. Així com Alícia, podria anar posant títols que a mi m’han fet gaudir de la vida i que, segurament, han fet gaudir a milions de lectors. L’aigua de la vora del pou de Sicar, la de Jesús de Natzaret, és la beguda més energètica que existeix a tot l’univers. Dilata el cors de qui la beuen, fa despertar les connexions d’internet del nostre cervell prodigiós, fa créixer les arrels de la nostra confiança amb nosaltres mateixos, alegra com el millor vi de la zona del Raiguer de l’illa de Mallorca les relacions personals i socials, ens fa somiar realitats literàries i ficcions infal·libles.

És cert que per beure d’aquesta aigua cal creure en ella. Beure per creure. Llegir per creure. La literatura, si el lector té fe suficient, no menteix. La literatura expandeix la ment i la imaginació de qui la practica. La literatura, com l’aigua del pou de Sicar, genera desvaris reals i els converteix en veritats objectives, fa brostar tanyades tendres que esdevindran vides immortals. La cosa és seriosa. És seriosa perquè la literatura ho és. No va de bromes: engendra certeses que no ho semblaven en un desconcertant inici. Cal tenir paciència i constància. La literatura provoca la gana i la set que ella mateixa apaivaga. És un miracle. És la més prodigiosa de les arts humanes. Jo sospito que és força divina, perquè els humans no sembla que tinguem tant poder com per transformar-la en aquesta font de gaudi que és. No és una broma, qui ho ha provat ho sap. Qui no ho creu es fa un favor molt minso a ell mateix, perquè ignora el treball que fa a l’interior dels seus lectors, en la intimitat més pregona dels seus amics i amants. Afortunadament, tots la tenim a mà i de manera gratuïta, com l’aigua de Sicar: només cal creure en ella per obtenir-ne el seu goig i el seu gaudi. Jo crec en Thomas Mann, en Dostoievski, en Tolstoi, en Oscar Wilde, en Michel Tournier, en Anton Txekov, en Pere Calders, en Maria Àngels Anglada, en Liao Zhai, en Mark Twain i en la flor romanial.

Sempre he dit que llegeixo perquè gaudeixo. El mateix em passa amb la fe. Crec perquè passo gust, perquè em relaxa, perquè em fa sentir bé, animat, creatiu i alegre. Si no fos així, no creuria ni llegiria. Jo crec en Lewis Carroll i en Alícia en el país de les meravelles. I tant que hi crec! Jo crec que Alícia creix i minva, crec que parla i juga amb la Reina de Cors, amb el Barreter Boig, amb el Gat de Cheshire, amb tot el que diu i tot el que fa. Hi crec perquè em convé, perquè em fa feliç, perquè no he trobat mai cap altra història humana que em faci sentir tan bé i tan alegre amb mi mateix. Seria ben beneit si no ho fes així. Tot allò que em fa la vida més alegre i real es va escriure per a mi, per el meu goig i el meu gaudi, com he dit abans. N’estic segur.

Aquestes coses meravelloses són les que experimentem quan llegim. Aquests son els regals prodigiosos que obtenim de les nostres lectures. Llegir per viure. Llegir per alimentar-nos. Llegir per beure l’aigua del pou de Sicar. Llegir per gaudir de la vida, dels altres i de nosaltres mateixos. Seria absurd pensar que hem vingut al món a passar-nos-ho malament. Absurd i cruel. Som al món per creure i llegir, per ser qui som, i només som qui som i sabem qui som quan ens convertim en lectors i creients. En persones sanes i alegres.

Són creïbles les narracions màgiques de Gabriel García Márquez? És creïble Cien años de soledad? I Crónica de una muerte anunciada? I tant que ho son! Ho son tant que estan basades en fets reals! També la vida està basada en fets reals. Visquem per fruir d’ella. És una invitació, no un imperatiu. És una convidada, no una exigència. És un festí, com ho és la lectura, que no obliga a ningú però ens fa venir salivera a tots. Viure per gaudir de viure!