Una resposta afirmativa la donen la ministra Margarita Robles, el ministre d’Afers Exteriors Sr. Albares i evidentment el cap del Gobierno Sr. Pedro Sánchez que així es va comprometre a la cimera madrilenya de l’OTAN.

De veres és necessari augmentar la despesa en material bèl·lic al nostre Estat? Crec que no, i com jo mateixa sé cert que bona part de la ciutadania pensa igual. Vivim una realitat econòmica prou difícil, som un 10% més pobres que fa un any, per la inflació, per la pujada dels combustibles diversos, per la maleïda guerra a Ucraïna... per un conjunt de factors, la ciutadania viu amb més dificultats que fa dos anys.

I els economistes ens auguren una tardor i un hivern molt crus si no s’acaba abans la guerra a Europa. De veres que hem de destinar més i més euros a l’armament? Si vénen temps difícils per la població en general, ja sabem que l’1 per cent no ho notarà, no convindria tenir una altra actitud davant les demandes dels socis de l’OTAN?

La premsa aquests dies destaca la divisió al si del Gobierno, amb diferències entre els i les ministres socialistes i els d’Unidas Podemos, respecte a aquest objectiu bèl·lic. Desitjo que es mantinguin les diferències i facin reflexionar al Sr. Sànchez i els ministres que tan entusiàsticament defensen aquesta despesa. Desig que segurament es veurà frustrat.

Aquest entusiasme que mostren els ministres i el cap del Gobierno pel reforçament de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord -NATO en anglès, no ho pot entendre una gran part de la ciutadania que fa trenta-sis anys fa viure la campanya del referèndum sobre si havíem d’entrar o no a aquesta organització. Direu que som els «majors» que visquérem aquella consulta, amb el canvi de posició del Sr. Felipe Gonzàlez i el seu equip.

Però l’actitud pacifista de la majoria de la població de l’Estat espanyol es manté, i no s’entén aquesta necessitat de ser socis aplicats per rebre el vistiplau dels EUA i altres membres.

No avancen els esforços per aconseguir la pau a Ucraïna, no es parla als mitjans de comunicació de possibles converses. En canvi es mostra com a positiu i bo que dos països europeus fins ara neutrals, Suècia i Finlàndia demanin l’entrada a l’OTAN. Fins ara tenien el vet del dictador turc Erdogan, ara diu que el pot aixecar si aquests països li entreguen exiliats kurds que viuen als països nòrdics. Xantatge indignant que confiem sigui rebutjat per aquests governs europeus. Clama al cel el silenci còmplice dels mitjans sobre la realitat que es viu a Turquia, sobre la lluita del poble kurd pel dret a l’autodeterminació, sobre la manca de llibertats amb les presons plenes de demòcrates. No se’n parla, la Unió Europea no li exigeix canvis a Erdogan, perquè és el fidel aliat que manté els camps de refugiats a la frontera.

Ho diuen molts analistes de la política internacional, la guerra a Ucraïna ha servit i serveix per a un reforçament del bloc de l’OTAN, una vegada més els EUA encoratja els socis europeus al rearmament, per afavorir les grans indústries armamentístiques. Enyoren els temps de la guerra freda? Ara volen plantejar la política de blocs, per una banda els EUA i la UE i per altra Xina i Rússia? Valoren les conseqüències per a la població o només miren la manera d’enriquir-se més i més?

No, no necessitem aquesta política, no volem més despesa en Defensa, volem treballar per a la pau, per a la fi dels conflictes bèl·lics arreu del món. Volem un món més just, més solidari, més igual, que permeti la lliure circulació de les persones. Volem una inversió de més del 2%, molt més, dedicada als països empobrits perquè puguin donar feina als seus joves, formació, sense corrupció, amb democràcia. Volem més del 2%, molt més, per inversions que acabin amb el tràfic de persones, com si fossin mercaderies.

Volem més, molt més de doblers públics per a millorar les condicions de vida de tantes i tantes persones que no arriben a un habitatge, a una feina estable, que els permeti viure amb dignitat.

Podem exigir un canvi en les prioritats de despesa dels doblers públics. Que es dediquin a millorar la vida de les persones, no a més i més armes per destruir-ne.