Quan Jordi Cuixart es va enfrontar al jutge Marchena, el president del Tribunal Suprem Espanyol, amb veu clara i contundent, tot proferint: “Ho tornarem a fer!”, el magistrat va quedar desarmat. Jordi Cuixart i els líders catalanistes proclamaren la independència de Catalunya per una bona i gran causa: la llibertat del poble català. Quina causa és millor que la de la llibertat? Ho tornarem a fer. ¿Quantes vegades, tots nosaltres, revestint-nos de coratge i amb la força de la veritat, no hem cridat alguna vegada que ho tornarem a fer?

Si a mi un jutge em condemnés a pena de presó per haver llegit la paradigmàtica novel·la de Jesús Torbado “En el dia de hoy”, on es fa una ucronia del final de la Guerra Civil espanyola, on Franco perd la guerra i s’ha d’exiliar a l’estranger per sedició i rebel·lia, per un cop d’Estat criminal: si a mi un jutge em posés aquesta sentència, prohibint-me tornar a llegir aquesta obra que va guanyar el premi Planeta de l’any 1976, em posaria dret davant el seu nas i exclamaria: “La tornaré a llegir!”. Ho tornarem a fer. Amb en Jesús Torbado ens coneguérem quan tots dos teníem 19 anys. Ell acabava els estudis de periodisme a Madrid i jo acabava d’ingressar a Correus després d’haver aprovat les oposicions de funcionari postal, també a Madrid. Feia pocs mesos que jo havia demanat col·laborar al setmanari Signo, de la facultat de periodisme de l’Església. Em varen acceptar de seguida, i de seguida em nomenaren corresponsal a les Illes Balears. Al setmanari Signo destacava una columna, publicada en negreta, que era l’espai del setmanari que més m’agradava. Es notava que estava escrita per un senyor gran, molt experimentat, amb un estil periodístic excel·lent. Aquesta columna setmanal es titulava “Con tinta negra”, i la firmava Jotaté. Em vaig posar en contacte amb el tal Jotaté i resultà ser un escriptor jove, com jo, que es deia Jesús Torbado. Ell em digué que era a punt de viatjar a Mallorca i que passaria a veure’m. Poques setmanes després demanaren per mi a la Llista de Correus de l’oficina principal de Palma. Era en Jesús Torbado! Però no era un senyor ni molt manco, sinó que era un hippy mal vestit i mal barbat que devia tenir més o menys la meva edat!

Així va començar la nostra amistat. En Jesús es va estar a casa meva, a Consell, uns deu dies. Jo els matins treballava, i ell aprofitava per fer les seves obligacions de periodista i per anar a remullar-se i prendre el sol a la platja. Un dia es presentà a casa tot vermell i amb 39 graus de febre. Va estar-se tres dies al llit. Ma mare i una monja infermera tenien cura d’ell. Ma mare estava molt neguitosa perquè creia que aquell al·lot es moriria a casa seva, a ca nostra. Afortunadament es va recuperar aviat i jo vaig demanar uns fies lliures a la feina per fer-li de guia turístic, i me’l vaig emportar amb la meva Vespa a recórrer tota la costa de l’illa.

Ja que estàvem junts, aprofitàrem per fer un reportatge de Mallorca amb fotografies. Visitàrem Camilo José Cela, el batlle de Ciutat, alguns amics meus periodistes i escriptors que començaven a publicar els seus poemes, com nosaltres dos mateixos. Ens degué quedar un reportatge fotogràfic molt bonic i molt interessant, però no sé per a quines causes Signo no el va publicar mai. Una llàstima, perquè tots dos hi havíem posat molta il·lusió. A partir d’aleshores, Jesús Torbado no va deixar de guanyar premis literaris importants, com l’Alfaguara i el ja esmentat Planeta. Va ser un bon guia i amic per a mi, encara que com a bon castellà que era no entenia que jo fos catalanista i que parlés català. La genètica és irreversible: un ametller no farà mai llimones, ni una prunera no farà mai melons. Tots ho tornarem a fer. A fer periodisme i a participar en premis literaris de tot l’Estat. Tornar-ho a fer és llei de vida.

A compte del que estic dient, sempre tinc present a un fill de cosí d’un fill de cosí meu, àlies Sam, mallorquí de soca-rel com jo, que es va anar a confessar per haver-se’n anat al llit amb una sueca a un hotel de Santa Ponça, a Calvià, a principis dels anys seixanta, quan començava a Mallorca el boom turístic. El confessor li digué que l’absolia però que no ho tornés a fer. “Sí que ho tornaré a fer”, digué el meu fill de cosí. En Sam m’ho contava amb tota la candidesa del món. He passat molt de gust de fer-ho, i ella també, repetia: “Es clar que ho tornarem a fer!” El capellà, un frare agustí del Convent de l’Olivar, l’advertí que, en aquestes condicions, no el podia absoldre. Era com el jutge Marchena. Calia que es comprometés a no tornar-ho a fer. En Sam, que estava agenollat, es va posar dret i sortí del Convent una mica decebut, però ben decidit a tornar-ho a fer de seguida que es presentés una nova ocasió. Ell havia estat contractat esporàdicament de saxofonista en aquell hotel, per guanyar-se un sou extra i totes les propines que caiguessin, com les d’aquella jove sueca. Mai es va tornar a confessar dels seus “pecats turístics” de llibertat i plaer. I d’art i literatura. I de vida. Oh, els anys seixanta a Mallorca!

Ho tornarem a fer, cridà Jordi Cuixart. I tant que ho tornarem a fer. I tant! Justament hem vingut al món per això, per llegir i tornar a llegir, per fer-ho i tornar-ho a fer. Tots els Marchenas del món no podran impedir que les nostres ànsies de lectura es vegin estroncades per un caprici de falsa legalitat ni d’una equivocada interpretació de la llei natural. Si us plau, senyors magistrats i senyors confessors, informeu-vos bé del que diuen els clàssics, llegiu una vegada i una altra els textos universals i submergiu-vos en la seva essència, en la seva alegria i en la seva infinita llibertat. Siau qui sou, com diria el nostre gran Miquel Costa i Llobera, homes de carn i ossos com tots els altres, i fruïu d’aquesta meravellosa vida que ens ha regalat el nostre Creador.

Més accions de gràcies i menys condemnes de presó i inhabilitacions humanes. Més pau i menys repressió. Més llibres i menys panys i forrellats. Més biblioteques i menys tribunals suprems polítics, judicials o religiosos. Més vida! Més literatura!

No jutgem i no serem jutjats. No mirem enrere i no ens convertirem en estàtues de sal. Tinguem fe i moure’m les muntanyes de lloc. Riem i convertirem la terra en el planeta més lluminós de l’univers. Torna-la a tocar, Sam. Torna-ho a fer, Sam.

Com més ho farem, més riurem.