Mentre tantes i tantes coses, moltes essencials i definitives, canvien a una velocitat difícil d’assumir, altres no canvien gens, per exemple els enxufes per a una feina de funcionari, o similar, o millor a Emaya o altres entitats paraoficials que tenen, diuen, tots els beneficis dels funcionaris, però no en tenen les obligacions, per exemple haver de fer oposicions ni, per descomptat, agrair el privilegi al poble que te paga. La qüestió és entrar com sigui, un cop dins tal dia farà un any, i dos i deu. S’estan allà mateix o van botat d’un lloc a un altre acumulant pedigrí dins l’administració, i amb un poc de sort s’hi jubilen. O ja no. No sé com s’ha descobert l’estafa, i ara s’han de regularitzar els enxufes a corre cuita, i per això el català els torna a esser un problema.

Hi ha molts departaments on quasi tothom és interí, freqüentment per haver aconseguit la plaça de manera irregular, aleshores és quan cobren especial protagonisme els famosos concursos-oposició (versus oposició). L’excusa inicial seria fer una selecció “més justa”, en quant es dona més importància al pedigrí que a la capacitat de memoritzar els llibrots de retòrica que solen posar als requisits de les oposicions.

A la pràctica es sol inflar fins al límit, i més enllà, els punts que puntuen per haver ocupat el lloc que ocupaven a l’Administració, de manera que aquell a qui varen enxufar fa un caramull d’anys ara té un caramull de punts, a priori, mentre els que venen de fora no en tenen cap. D’això se’n diu “ara surt la seva plaça”. Només en cas que el de “la seva plaça” sigui un tu-tup i s’hi presenti un memoritzador eximi dels llibrots esmentats, pot guanyar la plaça el de fora.

No cal dir que la casuística és infinita, ja que ho són les circumstàncies i el funcionariat abraça tot tipus d’oficis. L’Administració és molt variada i encara hi ha empreses paral·leles que poden fer el que els dona la gana i més, de fet solen esser un colador d’enxufats. Fa unes dècades eren proverbials els empleats de GESA, Telefònica o CAMPSA. D’aquest darrers deien que es jubilaven als 50 anys. EMAYA, o com es digués aleshores, ja era proverbial el temps de Franco i no sabem que hagi deixat d’esser-ho, amb dos repunts d’escàndol en temps d’Unió Mallorquina i de l’inefable Rodríguez. S’hi arribaren a falsificar certificats de coneixements mínims (tirant a ridículs) de català per a poder enxufar forasters.

Per a la contractació de personal d’oficis “de mans brutes” no hi sol haver supervisió de periodistes, ni de tècnics amb vergonya i potser hi ha una dificultat afegida per elegir “el millor”, o directament no els dona la gana fer les coses bé. Amb tot plegat, que guanyi les proves d’accés (no oposicions) el nebot del cap del departament no estranya ningú.

En canvi per als llocs més ben pagats i d’un cert prestigi sí que s’hi miren molt, tant que es creen oposicions ad hoc (“un vestit a mida”, en l’argot). Com no recordar el cas Mapau, on un dels requisits era parlar rus, i tot plegat per anar a cercar vots a les cases de Balears de Sudamèrica. De fet l’escàndol es va evidenciar perquè el dia de la paròdia d’oposicions l’agraciada hi era, a Sudamèrica, amb Matas, preparant el cas Formentera.

Amb tot el que duim exposat ja veim que quasi tot va de formes, adesiara força retorçades, i molt poc de fons, on ningú s’hi vol ficar, cosa que finalment va en detriment de l’administració que patim els ciutadans. Pel que fa a la nostra cultura és letal.

El català és el germà beneit de tot això i sempre es troba un motiu per compixar-lo. Si l’administració es va omplint de forasters, renegats, o, per què ningú no es pugui ofendre, gent que per un misteri insondable vol viure d’esquena al país, ho ha vingut a colonitzar directament, doncs s’accelera l’extinció. Si l’Administració ja et frega pels morros que el català és la llengua marcada, que pots tenir incomoditats, o problemes, o fins i tot pots esser humiliat per parlar en la llengua materna a l’Administració, se n’accelera, encara més, l’extinció. És el bessó del manual d’instruccions per a destruir un idioma, i la cultura. Ho sabien Felip V, el següent, Franco, Alfonso Guerra (“nos hemos cepillado el estatuto”... Ho saben els pingüins de l’Antàrtida.

Però el PSOE fa 50 anys que fa el colló, amb la complicitat inestimable dels sindicats. Al PP el català els sobra. Podemos ha estat una autèntica desgràcia. Salvant el senyors Yllanes, Jurado i alguna altra que no ha pogut lluir, aquell episodi de dur alts càrrecs forasters i pagar-los un potosí per exercir de forasters aquí no té nom, ni perdó. El cas de Sonia Vivas exercint de renegada i torracollonera tampoc.

Ens falta un llibre sobre el nepotisme re instaurat per l’amo en Cañellas: era el moment clau de muntar una administració europea (nòrdica), però, naturalment, es va optar pel caciquisme botifarra de sempre. I és que tot això forma part de la partitocràcia espanyola: per als partits és essencial anar col·locant els seus peons, i alfil, i torre... “Si no eres del PP jodeté” cantaven, amb bombo i platerets, a Galícia.

No cal dir que també hi ha sectors de l’Administració on s’actua correctament, i se m’acudeix el dels docents com a botó de mostra. No es bandeja aquest altre vessant, és que no hauria d’esser notícia per normal. El que no sé si és notícia, però algú ho havia de fer notar, és que sigui l’Administració autonòmica qui actuï, amb ganes, contra el català.

Ja ho deia na Mariantonieta nostra: ens ho hem de fer mirar.