cielo claro
  • Màx: 21.82°
  • Mín: 13.08°
21°

Quina sort que tinc!

Sí que és una gran sort la meva, de tenir amistat amb tants escriptors il·lustres i famosos! Molts d’ells ja son morts, però segueixen sent amics meus. Son tants, que m’és impossible citar-los a tots en aquest comentari de lectures i de llibres. Però sí que els recordo a tots, un a un, quan m’ho proposo. Des dels anys cinquanta fins avui, set dècades de revelacions, confidències, interlocucions, xerrameques, xiuxiuejos i raonaments. Quantes hores de goig intel·lectual porto acumulades en la meva vida! He conegut i conec, he parlat i parlo, encara ara cada dia, amb Michael de Montaigne, amb William Shakespeare, amb Thomas More, amb Erasme de Rotterdam, amb Joanot Martorell, amb Miguel de Cervantes, amb Johan Wolfgang Goethe, amb Johnatan Swiftt, Honoré de Balzac, G. C. Lichtenberg, Soren Kierkegaard, Machado de Assis, Stefan Zweig, Mercè Rodoreda, Virginia Woolf, Montserrat Roig, Jules Renard, Evelyn Waugh, Giorgio Manganelli, Samuel Becker, Franz Kafka, R. L. Stevenson, Joseph Roth, Pere Calders, Francesc Pujols, Joan Fuster, Herman Melville, Charles Dickens i milions d’etcèteres.

L’il·lustre crític literari català, Jordi Llovet, en un dels seus últims comentaris sobre cultura i vida social, referint-se a una separació matrimonial de dos joves personatges famosos, ell esportista i ella cantant, diu que no devien llegir gaire. Llovet creu que la gent no lectora és més propensa a divorciar-se que la gent que llegeix. Llegir genera diàlegs, i els diàlegs generen amistat. Creu aquest crític que per la duració d’un matrimoni gairebé és més important la lectura que l’amor. Bé, tot son maneres de veure el món i els animals suposadament racionals que l’habiten.

És tenir sort que romanguin molts anys juntes les parelles? Sembla que sí. Doncs, ja ho sabeu: a llegir, a dialogar i a comentar lectures i llibres. No ho sé, però tot és possible. No conec cap estadística sobre aquesta qüestió. En el meu cas, porto més de cinquanta anys de matrimoni, i passa el mateix amb els meus millors amics. Però no parlem només de matrimonis, sinó també d’amistats. Tota la gent més propera que conec deuen ser lectors com jo, perquè quasi tots ells ho son des de la infància o l’adolescència, i, si no és el cas, son amics fets posteriorment, a consciència i mitjançant una tendència general a la lectura o al món de l’art i les lletres. Encara que jo sigui només un afeccionat, un diletant superficial, es veu que compartir una especial simpatia pels autors i els creadors del passat i del present genera una feliç sintonia. Quina gran sort que tinc!

Quina sort que tinc de tenir els amics que tinc! Amics del present: qui escriu un llibre, encara que no el conegui ni l’hagi vist mai, és amic meu. Qui llegeix un llibre és amic meu. Qui ensuma i contempla un llibre és amic meu. Qui regala llibres és amic meu. Qui ven i compra llibres és amic meu. Qui viu dins un llibre, qui viu dins la ficció, dins la fantasia, dins la imaginació i dins la creativitat és amic meu. Qui viu dins el joc i l’humor és amic meu. Perquè l’art i la lletra és un espai lúdic, on s’hi juga i s’hi riu, on no hi ha espai per a la confrontació violenta ni la corrupció ni la traïció. Tots els meus amics son juganers, alegres, confiats, lliures i esperançats. Quina gran sort que tinc!

Sempre he pensat que tot el que fem ho hem de fer amb ganes. Tant si riem com si plorem. Tant si escrivim com si llegim. Tant si dialoguem com si juguem. Llegir amb ganes. Jugar amb ganes. Fer-ho amb ganes és assegurar el goig i el plaer, la il·lusió de viure. Ja creem o creguem, ja viatgem o seiem, ja treballem o descansem, ja pensem o no pensem. Això és el que jo he procurat fer tota la vida. M’ho va ensenyar don Jeroni Cifre, el senyor ecònom de la parròquia del meu poble, quan jo encara no havia complit deu anys. “Quan cantis, canta de debò”. “Quan reneguis, renega de bon de veres!” “Quan diguis mentides, que siguin de veritat”. “Quan jugues, juga”. “Quan perdones, que sigui del tot i per sempre”. Don Jeroni era un dels homes més íntegres que jo he conegut, i n’he conegut uns quants. Amb això també he tingut molta sort. Era semblant a Sant Agustí: “Quan estimes, estima amb totes les teves forces”.

Una cosa semblant em va passar amb en Pau Llabrés. En Pau Llabrés era bastant més gran que jo. Era de Consell, igual que jo, però vivia a Montblanc, a Catalunya, on dirigia un col·legi municipal, encara que passava temporades llargues al poble, a casa del seu pare, que era veí de casa nostra. Estimava molt els llibres. I, més que els llibres, estimava la llengua. La llengua pròpia, la catalana. Durant una pila d’anys, en els seus inicis, va ser el secretari de l’Obra Cultural Balear, que sempre ha vetllat per la nostra llengua i pel nostre patrimoni cultural. Això li va costar algunes amonestacions. Gràcies a en Pau vaig conèixer per primer cop en Josep Maria Llompart i don Francesc de Borja Moll. Com li ho puc agrair? En Pau Llabrés em va corregir els meus primers escrits en català. M’animava a escriure i a escriure bé. Gramaticalment i ortogràficament. No l’importava gaire la creativitat literària, sinó la correcció del text, no la seva crítica formal. Jo li portava els meus manuscrits, i ell me’ls tornava setmanes després amb les anotacions pertinents, des de Montblanc o des de Consell mateix. Era una persona bastant reservada, però el que deia anava a missa. La seva dona, també professora, na Maria Teresa, era més expressiva i xerraire. Vaig aprendre a escriure correctament la meva llengua. Aleshores només em calia aprendre literatura, i això només s’aprèn llegint. Vaig repassar les meves primeres lectures, i hi vaig incorporar autors dels quals no havia sentit a parlar mai, com García Márquez, Juan Rulfo, Pedrolo, Víctor Català o Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra i Àngel Guimerà.

Tornava a dir-me a mi mateix quina sort que he tingut de conèixer aquests mestres, aquests poetes, aquests autors teatrals, aquests novel·listes. A poc a poc, de manera autodidacta, vaig anar progressant amb el meu ofici d’escriure. El millor ofici del món. El primer premi de textos teatrals que vaig guanyar va ser a Igualada, per l’obra “L’herètic encant dels dubtes”. La presidenta del Jurat, quan va saber que jo era de Consell es va alegrar molt: ella havia estat alumne de Pau Llabrés, i em va dir que li portés records de part seva. I així ho vaig fer. És el que passa moltes vegades: el món és un mocador. Pau Llabrés: un altre Conseller Il·lustre. I ja en son molts els que he conegut.

I colorí colorat, aquest conte s’ha acabat.

I a Déu siau.

I siau qui sou.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Francisca Balaguer, fa dervers d'un any
Jo tambe som amiga teva perquè has llegit unes contarelles meves i les has corregit. He dit som perquè fa estona baldament no ens veiem
Sempre te llegesc i aprendí de tu i som a Esporles C/Cova des Monjo n3.
I ara ja me pots corregir el que t’escric perquè veig bastantes faltes. Fa mal escriure en el móbil.
Memories de part de’n Jaume meu I una forta abraçada.
Xisca
Valoració:2menosmas
Per idò sí, fa dervers d'un any
Sí que és ver que sou sortat, Sr. Guasp.Que pogueu seguir essent-ho durant molts d'anys!
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente