Tenc la sort d'haver nascut i viscut gairebé tota la meva vida en una casa partionera amb la muntanya, a la Serra de Tramuntana. Vaig aprendre de ben petit a conèixer les formes i el cant de molts ocells. També he tengut encara més la sort de trobar-me ajagut a l'ombra d'un garrover envoltat del cant de les cigales, observant un paisatge groc de rostoll amb una era al fons on un home hi feia voltar la mula per fer girar el corró. Al seu costat una dona vestida de negre de dalt a baix i tapada amb un mocador i capell de palla, armada amb una forca i cantant cançons d'era enmig de la plena de sol del juliol. Què no pagaria jo per tornar a ser espectador d'aquella escena!

Com que anava a cercar caragols tant de nit com de dia, a cercar bolets i explorar racons ignots dels boscos; a caçar, parant garbellets a l'hivern i visc a l'estiu o fent colls per estendre els filats, vaig aprendre a destriar prou bé les formes, colors i cants de molts ocells, diürns i nocturns. De cada any, si és que s'esdevenen, escolt cantar el cucui més enfora de casa, el cant del rossinyol i el so monòton del mussol més allunyats a les nits. També he de dir que amb la deserció de la pagesia i l'abandonament agrícola dels camps, han comparegut els crepusculars cants dels sebel·lins o de l'enganapastors que de nin no record haver escoltat tan a prop. De la mateixa manera que sense el nostre enginy i sanya depredadora com a caçadors, molts més rupits i vitracs segueixen vius, inquiets i que no paren de cantar al llarg de l'hivern i més enllà.... ara mateix mentre escric aquestes línies, passa volant un avió probablement carregat de turistes que omplen tot l'espai del renou dels seus motors, és un so habitual que destrossa els silencis de forma molt sovint, arreu. També són més presents i incisius en les nostres vides els renous de motors de màquines de disc, piconadores, camions, motos....

Amb tot però un dels cants que s'han perdut més és el dels homes i les dones. Va ser ahir però, que vaig escoltar una nova veïna d'algunes cases més enllà que cantava amb la seva filla, ho feien en anglès. Vaig pensar aleshores com un temps, fossin pagesos, picapedrers, sabaters o traginers, la gent cantava molt més fàcilment i alegre. Sovint perquè “qui canta els mals espanta”. Enfront de tant de dolor i tragèdia per mor de la guerra i la seva continuació dins la dictadura, s'hi contraposava una resposta per tirar endavant en forma de cant.

Durant molts estius vaig anar a tomar ametlles, gairebé fins assolida la meva trentena. Record les colles de nins i nines amb les seves mares, ajupides fent ordres per collir les ametlles d'en terra, encara sense teles, o dels homes i nins que deixaven aviat de ser-ho, enfilant-se àgilment als ametllers que no eren arrodonits, sinó estirats cap amunt i difícils perquè segurament aquesta forma deixava filtrar millor la claror cap a les imprescindibles sembres de gra de blat, civada, ciurons o faves... la necessària subsistència. Llavors nosaltres cantàvem. També varem aprendre cançons de camp d'altres terres allunyades de Mallorca, de la península, de per Múrcia o Andalusia.... “El rey moro tenia un hijo, el rey moro tenia un hijo, que se enamoró de su hermana, ay, que se enamoró de su hermana...” Eren cançons que parlaven d'amors impossibles entre una princesa mora i el seu germà, o populars amb connotacions sexuals per alliberar-se del pes de la ferotge repressió eclesiàstica-militar sempre present i de tan llarga durada. Sovint eren tonades antigues de vestigis musulmans o andalusos.

Els clubs d'esplai, d'escoltes, varen ser un dels pocs llocs on s'hi podien realitzar activitats lúdiques i educatives que podien escapar també del règim dictatorial franquista. Allà varem tenir la gran oportunitat d'aprendre bellíssimes cançons dels cançoners populars catalans, però també de La Trinca, de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet... Llavors sempre teníem la sort de tenir un amic que tocava bé la guitarra i fins i tot podíem versionar amb lletra nostra alguna peça de Bob Dylan... “Aquell pagès estava sembrant, tot tranquil en es seu camp, ses patates no són bones, mal els hagués pegat un llamp, amb això varen arribar tres cotxes i un autocar, es batlle i un concejal i la resta americans. Hellou hellou, li varen dir, què voleu les contestà, una central nuclear, i una llet a mamar!”... bé, almenys ens ho passàvem bé, molt bé, cantant, encara que fossin dois.

Les diferències a l'hora d'omplir els silencis són tan grans! Arreu podem observar com des d'un petit aparell, no molt més gros que una mà, emergeixen sons, músiques, converses... que van a parar directament a l'orella, cap a l'interior de sí mateixa de la persona que ho escolta, coberta d'una cúpula que l'aïlla de l'exterior. Em tenc per melòman addicte, però sobretot de gaudir de silencis, a casa, al camp, a la muntanya o a la mar, no em sabria gens de greu però per carrers, camins o arreu, escoltar cantar en directe, a pel o amb instrument musical, amb l'autenticitat però d'allò que és espontani, gens preparat, que surt de l'ànima de la persona que ho emet. Cantar per sí sol, però sabent que ho escolten els altres. Això és llibertat... sense deixar de recordar que en Valtonyc segueix exiliat! Per cantar!