algo de nubes
  • Màx: 31°
  • Mín: 24°
26°

El prodigi més gran

Espanya, o l’Estat espanyol, o els espanyols castellans o com es vulguin dir, que ni ells mateixos ho saben, ens han fet viure, als catalans i catalanoparlants, mutilats durant segles. Ens han prohibit, de diverses i moltes maneres, fer ús dels nostres drets fonamentals. No ens han deixat parlar la nostra llengua pròpia. Ens han vulnerat el prodigi més gran de la humanitat després de la divina gràcia: el més gran que hem inventat els homes: la parla. Històricament i culturalment. No se’ns ha permès emprar la millor eina que qualsevol poble mínimament civilitzat ha aconseguit procurar-se: el llenguatge de la nació, el llenguatge nacional. Ni als rupits ni als rossinyols els han prohibit mai ni volar ni cantar. Però als catalans, sí.

Com recorda A. López Quintàs en el seu magnífic i considerable estudi acadèmic 'Estètica de la creativitat', el llenguatge és la manifestació de penetrar en la realitat. Quan sabem el nom d’una realitat sembla que la dominem, i ens sentim confiats en ella. Aquest és el poder de la confiança. Aquest és el poder i l’alegria del llenguatge. Donar nom és, en certa manera, tenir el món sota control. I tenir-nos-hi també a nosaltres mateixos. El llenguatge ens permet donar sentit a tot allò que envolta la nostra vida diària.

L’home és il·luminat pel llenguatge. “Aprendre a parlar és aprendre a localitzar les realitats i els esdeveniments en aquest camp prodigiós d’il·luminació que l’home utilitza de seguida que es troba envoltat promocionalment per ell”. Cal tenir sempre ben present la potència del llenguatge. Quan un element al nostre abast és potencialment hàbil i experimentat, l’acte es fa present. Així és la llengua i el llenguatge. La llengua, l’idioma, el llenguatge, no té matèria, és esperit, és potència que es va actualitzant. Com un Estat pot gosar eliminar l’esperit, la potència i la llengua d’un poble? No s’ha de considerar, aquesta política feixista, un crim de lesa majestat? Aniquilar, o pretendre aniquilar la llengua d’una nació és un genocidi no només lingüístic, sinó humà, és voler mutilar l’ànima central d’una nació. Si ens situem en un nivell transcendent i absolut, i és en aquest nivell que cal situar-nos, “el llenguatge és la instauració mateixa de l’ésser humà, és el mitjà amb el qual l’home crea els àmbits interaccionals que teixeixen la seva personalitat”. Ho reafirma Karl Jaspers quan escriu que “el llenguatge no és un instrument de l’home, sinó el vehicle nat de la fundació de relacions de presència”. Aquest és el fenomen prodigiós del llenguatge. Desperta d’una vegada, Espanya juràssica! Desperta dels teus somnis de grandesa primitiva! Civilitza’t, ara que encara hi ets a temps!

Ja fa uns quants anys, en un dinar literari bastant nombrós que férem amb motiu d’un premi teatral, no recordo bé si era a Santa Fe del Panadés o a Viladrau (Osona), es va presentar a la nostra taula una parella de la Guàrdia Civil. La meva dona, que quan s’ho proposa és una experta en llengües i domina tots els idiomes, es va posar a parlar-me amb un hipotètic llenguatge de gestos amb la cara i les mans. De seguida vaig endevinar que volia dir-me alguna cosa important que ningú més entengués. Només jo. Com si jo sabés què deia vaig improvisar el meu fictici llenguatge de signes. Em vaig girar darrere i, zas!: la guàrdia civil. Volien saber què estàvem celebrant i de què parlàvem. Però sobretot els va cridar l’atenció que la meva dona em parlés amb senyes. “Qué dice?”, va preguntar un dels agents. Ningú no va contestar. Els comensals que compartien amb nosaltres la taula i el sopar estaven també sorpresos, i alhora divertits, de que na Maria es comuniqués amb mi d’aquella manera. “És la meva dona”, va ser l’única cosa que de moment vaig dir als agents de vigilància. Però ells volien més informació. “Qué le pasa?, qué le està diciendo?, tornaren a preguntar. “És sorda”, vaig dir jo. Allò els va desarmar. Restaren esmaperduts. “Perdonen ustedes”, es disculparen aquells dos ànimes en pena, i marxaren per on havien vingut. Tots guardàrem dos minuts de silenci, per després respondre, quan els guàrdies civils s’havien allunyat, amb una gran riallada, molt més contagiosa que no pas cridanera.

Tot plegat, això del llenguatge, com diria el mateix López Quintàs, ens convida a moure’ns en un pla lúdic de creativitat. Perquè seguint l’estudi a fons de les formes de comunicació, i continuant amb aquest erudit filòleg i filòsof -per a mi més filòsof que filòleg, sense voler empetitir gens la seva ciència en cap de les dues disciplines-, exigeix una anàlisi profunda de l’activitat lúdica i de la veritat com il·luminació en la interferència de bellesa i esplendor que acompanyen els esdeveniments.

Aquest fenomen prodigiós del llenguatge, com a forma de comunicació humana que és, és més prodigiós quan hi incorporem i ens movem en un pla lúdic i creatiu. Aquí, en part o al complet, hi entra en joc la literatura, la bellesa, la poesia i l’art. Tots aquests elements hi entren en joc. En joc. Hi entren en joc creatiu aquests primers elements i molts d’altres. És un joc riquíssim. Més endavant ho repeteix el propi Quintàs. I fa una molt oportuna menció al tema. Diu: “Una elecció, una proclamació, una promesa, una declaració, un vot, una renuncia i altres actes semblants confereixen al llenguatge, on prenen cos, un grau molt elevat de creativitat”. I tant que sí! No esmenta aquells actes molt més lúdics que ens trobem en el món del llenguatge: la novel·la, la poesia, l’art, la música, el teatre, el ball i els espectacles en general. Sí que fa referència al sentit i a l’entonació de cada gènere literari. Ens proporciona una sàvia i veritable classe d’intercanvi de coneixements i d’humanisme.

Vull acabar aquest article, convidat per l’autor que he seguit per redactar-lo en part, amb una de les grans joies literàries de la creació humana més destacades a nivell artístic i universal. És l’elegia que fa García Lorca al seu amic Ignacio Sánchez Mejías, mort per un bou en una plaça de toros (tant és quina fos):

“Eren les cinc en punt de la tarda.
Les ferides cremaven com sols
A les cinc de la tarda,
I la gentada trencava les finestres
A les cinc de la tarda.
Ai, què terribles cinc de la tarda!
Eren les cinc a tots els rellotges!
Eren les cinc en ombra de la tarda!”

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa 22 dies
Molt bé, Sr.Guasp! Tots els catalanoparlants hauríen de llegir aquest article vostre, a veure si els puja un poc la moral i el sentit de la dignitat.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente