Segons va publicar dimarts de la setmana passada el dbalears.cat, la ciutadada catalana Aina Plans va denunciar pel Twitter que li denegaren l'entrada a un pis per parlar en català. Segons ella, cercava un pis per llogar a Barcelona i ja havia contactat amb qualcú per mor d'això a través de whatsapp. Aquest qualcú, quan va haver rebuts diferents missatges tant escrits com de veu en català, li va respondre que «ya no estamos interessados» a llogar-li'l. L'únic motiu per no voler llogar-li el pis va esser «haberme contestado tres veces en catalàn, incluso mandándome àudios».
De bell nou ens hem de demanar què seria passat si haguessen negat a qualcú el lloguer d'un pis per esser de raça negra. Vos afigurau el rebumbori que haurien mogut (i amb motiu, jo no discutesc gens!) organitzacions com SOS RACISME? Vos afigurar què haurien dit les organitzacions per la igualtat de gènere (i amb tota la raó del món), si haguessen negat el pis a qualcú per esser dona? O la reacció que hi hauria haguda si haguessen negat el lloguer a qualcú per esser de condició homosexual? O l'escandalera que haurien feta posem per cas altra volta organitzacions com SOS RACISME si haguessen negat el lloguer del pis a qualsevol interessat pel fet d'expressar-se en àrab? O en anglès? O en alemany? Vos afigurau la flamada i la sabonera per la boca que haurien feta tota la setmana tots els mitjans espanyols d'adoctrinament de masses si (ja no dic a Castella), a Barcelona mateix, haguessen negat el lloguer d'un pis a qualsevol que s'hi fos interessat expressant-se en espanyol? Ja podeu fer comptes de les acusacions d'”appartheid lingüístico”, de “nazismo” i tot això que hauríem sentides tota la setmana per tots els mitjans.
Idò bé: fan aquesta mateixa discriminació a una persona per expressar-se en català, i aquí no passa absolutament res. No tan sols no en parla cap mitjà espanyol ni un, sinó que va ben alerta a dir-ne ni mitja parauleta la TÑ3, ni cap organtizació anti-racista, ni cap periodista, ni cap fiscal, ni cap capellà, ni cap ONG, ni cap polític. Ningú. Absolutament a ningú, li lleu dir-ne res. Tothom ha agafat el llis a la discriminació sistemàtica dels catalanoparlants. Tothom troba natural que qualsevol te faci una mala sortida o te pegui un tapamorros si goxes d'expressar-te onsevulla en català.
Me deman per què serveixen tota la guarda de vividors de la política que mantén el poble de Catalunya si entre tots no n'hi ha hagut ni un que hagi tenguts dallons de badar boca.
Crec que anam molt errats en parlar tan sols de “drets lingüístics” dels ciutadans catalanoparlants. No. Els drets lingüístics fan part d'uns drets molt més generals, que són els Drets Civils. Els mateixos Drets Civils que la democràcia postissa americana negava fins ben entrada la segona meitat del segle XX als negres americans, els drets que va defensar fins a perdre-hi la vida En Martin Luther King, aquests mateixos drets són els que nega ara la democràcia postissa borbònica a la minoria nacional de llengua catalana.
Téu raó l'advocat Gonzalo Boye en dir que la negació de la presumpció d'innocència als dissidents pacífics i democràtics catalans, així com la negació del dret a un judici imparcial quan els acabussen la 'justícia' per motius polítics, tot plegat és una qüestió de persecució política de la minoria nacional catalana. Igualment, estic convençut que la negació dels Drets Civils als catalanoparlants és conseqüència d'aquesta mateixa persecució política de la nostra minoria nacional. I els politicastres de partit del Principat en són còmplices no tan sols pel seu silenci covard, sinó també per avançar-se als jutges nacionalistes castellans en destruir per llei en seu parlamentària l'obra que va construir el President Pujol amb l'ús normal del català a l'escola catalana.
És ben hora que la nostra societat civil torni agafar la iniciativa i digui prou no tan sols a la caça de bruixes que presenciam de l'aporellos' borbònic ençà, sinó que també digui prou a la renúncia dels vividors de la política partidista a la defensa dels Drets Civils dels catalanoparlants i a la tasca de destrucció dels avanços que va aconseguir en aquest sentit el President Jordi Pujol amb les seves tres dècades d'obra de govern de reconstrucció nacional de Catalunya. És ben hora que la gent digui prou a tanta de mesquinesa i que, de manera pacífica i decidida alhora, el poble faci via a recuperar en la vida quotidiana la dignitat que la política li nega.
