El 2017, durant una acció de protesta contra els impactes devastadors de l’actual model turístic mallorquí, una vintena de militants d’ARRAN desplegaren pancartes amb el lema TOURISM KILLS MALLORCA! i llançaren confeti de colors a la terrassa d’un restaurant d’alta gama del moll vell de Palma. Repetim-ho: tiraren confeti. Suficient perquè la fiscalia consideràs que cal jutjat nou persones per desordres públics, que la setmana que ve (del 13 al 17 de juny) s’enfronten a un total de 29 anys de presó. Tot i la interpel·lació reivindicativa als turistes que dinaven, la crítica es dirigia contra els polítics, hotelers i grans empresaris que sostenen un capitalisme turístic massiu basat en l’explotació de la classe treballadora i la depredació ecològica de l’illa. Com és habitual, les grans empreses de comunicació s’erigiren en garants del model econòmic vigent i reduïren la crítica a un atac als turistes, mera expressió de 1) TURISMOFÒBIA, 2) TERROR i 3) DESORDRE. Des de llavors, polítics, patronals i noticiaris han emprat aquests tres termes per intentar condemnar les acusades —identificades erròniament per mitjà de fitxers policials il·legals— abans de judici; també, per frenar a qualsevol preu el moviment d’oposició a l’explotació turística de Mallorca. Tres arguments que, paradoxalment, són els millors contraarguments per evidenciar que el ‘cas Confeti’ no és més que un muntatge al servei dels beneficis d’uns pocs sostinguts sobre l’empobriment de la majoria. És a dir, per exigir l’absolució de les acusades:

1) El 2017 fou el llarg estiu de la 'turismofòbia', l’arma llancívola que confeccionaren les elits polítiques, empresarials i mediàtiques per desautoritzar crítiques cada vegada més esteses i mantenir l’acumulació capitalista. A Mallorca, el terme es convertí en l’última variació del mite de l’illa de la calma, constructe ideològic a través del qual la indústria turística ha naturalitzat històricament els seus interessos a l’illa. Presentaren el malestar social com una suposada fòbia irracional al turista, una explicació que pretenia fer creure que fins llavors la indústria havia evolucionat sense conflictes. Però més enllà del mite, el model turístic ha estat un focus permanent de desigualtat política, econòmica, ecològica i cultural des què la dictadura franquista l’inaugurà amb el primer boom dels anys cinquanta. Sota l’aparença d’un antagonisme ètnic entre mallorquins i turistes, la turismofòbia amaga el que realment és un conflicte entre treballadors i explotadors; així distorsiona protestes que, primordialment, denuncien fenòmens socioeconòmics de desigualtat i de violència estructural. Perquè cada vegada hi ha més illencs que experimenten com l’expansió de la frontera turística dispara els preus de l’habitatge, substitueix l’estructura productiva dels barris, precaritza les condicions de treball i, no menys important, mercantilitzava els espais de sociabilització veïnal. PRIMERA RAÓ PER L’ABSOLUCIÓ: L’acció d’ARRAN fou una crítica més en aquest sentit, per això diaris, patronals i polítics (no només la dreta local i els feixistes, sinó també el PSOE del batle Hila) la condemnaren com a atac turismofòbic per mitjà de fantasmes de violència improvats que tan sols són això, fantasmes.

2) La reivindicació no sols s’envoltà d’una violència espectral, sinó que s’explicà com una temptativa de provocar terror i s’emparentà directament amb el terrorisme. Tot i que al vídeo se’ls veu despreocupats, alguns diaris locals i internacionals recolliren declaracions d’un empresari que deia que els turistes temeren un atac terrorista. Això sí, cap testimoni de turistes; cap imatge d’atenció mèdica per angoixa. Per si no bastàs amb l’ombra del gihadisme, poc després Martínez Maíllo (secretari estatal del PP) s’encarregà d’alimentar el discurs del terror: «Comienzan tirando confetis, como en Baleares, y se acaba quemando autobuses como la kale borroka en el País Vasco». Una associació que no ens hauria d’estranyar, perquè també a Mallorca ha estat un instrument històricament recurrent no sols per desacreditar l’esquerra independentista sinó també com a vector de criminalització de mobilitzacions ecologistes àmplies de què l’independentisme ha pres part, com passà amb l’oposició a la piscina il·legal de Pedro J. Ramírez o al macrohospital de Son Espases. El cocktail kale borroka-gihad, inicialment dirigit contra ARRAN, pretenia contaminar tot el moviment crític amb el model turístic i afegir un caràcter terroritzant a la turismofòbia amb què havia estat mediatitzat. SEGONA RAÓ PER L’ABSOLUCIÓ: Les nou persones encausades són caps de turc d’una estratègia concebuda per delinear els límits del debat turístic acceptable just on comencen les crítiques contra el mite de l’illa de la calma.

3) L’acció en cap cas comportà violència o terror, ni s’orientava a rebutjar els turistes com a persones, sinó cap a la crítica sistèmica del capitalisme turístic que fa i desfà Mallorca al gust del mercat. És absurd que la fiscalia sostengui ni una dia de presó —ni una simple multa— per desordres públics, i encara més escandalós la demanda de 29 anys. Perquè cinc anys després la pancarta que desplegà ARRAN al moll vell és més vigent que mai: TOURISM KILLS MALLORCA, aquest turisme (encara) assassina l’illa! Per bé que durant la "crisi sanitària" el govern entonà cants de sirena en relació a la necessitat de replantejar el monocultiu turístic, veim com el model extractivista de sempre s’imposa novament, més inqüestionable que mai, i qui en continua patint les pitjors conseqüències som els desposseïts de sempre. El blanqueig entorn dels megacreuers del darrer mes (recordem que la "limitació" encara permet l’arribada diària de 3 creuers, un dels quals de més de 5000 passatgers) i l’afirmació del conseller de turisme que «ens trobam en un camí de creixement» no ens han de fer obviar la realitat creixent de desigualtats associades a un model econòmic que ens condemna a la precarietat laboral, social i psicològica. Quelcom que a Palma s’ha donat amb el beneplàcit d’una "esquerra transformadora" (Podem, MÉS) que ha canviat la majoria de promeses electorals per projectes tecnòcrates i centrats en la rendabilitat econòmica que s’allunyen de la reivindicació popular i aplanen el camí de l’especulació turística, com hem vist enguany amb el projecte del PGOU que ha de definir la ciutat dels pròxims 20 anys. TERCERA RAÓ PER L’ABSOLUCIÓ i la més important: tirar confeti no fou un desordre públic, sinó la denúncia que el que realment estimula el desordre als carrers, als llocs de treball i a les llars són els interessos d’un capitalisme turístic cada vegada més desregularitzat i salvatge, principal font de desigualtat econòmica, conflictivitat social i contaminació mediambiental a l’illa.

Per aquestes 3 raons, i la defensa del dret a la protesta, dia 13 a les 9.30 h. hem de ser a la concentració de suport a la plaça del Mercat que ha convocat Alerta Solidària per exigir l’absolució de les encausades. Quan ordre públic significa mantenir un paradís de festa eterna que ens esclavitza i que ni tan sols podem criticar (a risc de judici!), l’única alternativa política consisteix en desordenar-lo i insistir en la protesta als carrers i en l’organització popular contra la depredació del capitalisme turístic.