cielo claro
  • Màx: 21.7°
  • Mín: 13.08°
21°

Diaris i dietaris

Fa poc vaig parlar de les borratxeres que em provocaven les biografies com a lector compulsiu i empedreït. No em desdic. Tota la vida ha estat així. Però ara he de dir que, durant algunes temporades i algunes èpoques, també m’han emborratxat els diaris i els dietaris. Més que res si els seus autors son del gremi del pensament i la ficció. En els diaris personals, com els dietaris, qui els escriu hi aboca molta fantasia i, sobretot, molta literatura basada, com es diu vulgarment, en la realitat. És això, justament, aquesta fantasia i aquesta inventiva allò que més m’atrau d’aquests gènere literari, la qual cosa m’indica que soc un enamorat de la Literatura com ja he deixat dit per escrit moltes vegades. No vull que em contin la seva vida, sinó les seves reflexions, les seves fantasies i els seus somnis sobre el fet figurat de viure.

M’hi ha fet pensar, en tot plegat, un llibre que acabo de llegir del meu amic aforístic, novel·lista, assagista i crític literari, Joan Garí. Des de la seva Borriana natal ha anat prenent notes, sobre la sàvia i monòtona i divertida quotidianitat, amb motiu del seu 50è aniversari de naixement. Joan és força creatiu i erudit alhora, però encara ho serà més, perquè la seva edat grenyal li impedeix ser-ho del tot. Encara que, amb el temps i el seu gran amor per la lectura i l’escriptura, ho és ja ara mateix en potència. Sé que no s’enfadarà si ho dic, ja que el seu talent innat i la seua evolució intel·lectual així ho auguren. Seguirà escrivint diaris i cada un d’ells serà més profund i universal. D’universal ja ho és, perquè els temes que toca ho son i ens interessen a tots per la seva manera de dir-ho, intuïtiva i emotiva. La seva qualitat que jo considero més destacable és l’espontaneïtat. Això li procura un gran valor i un distintiu força singular. Espero que no l’abandoni mai.

Als diaris personals s’hi aboca tota l’experiència del dia a dia i tots els pensaments que l’autor troba dignes de ser posats per escrit. Per la seva part, els dietaris acostumen a ser més històrics, i formats per petites cròniques que l’autor ha recopilat o ha viscut. Un dels dietaris més solvents, intel·ligents i famosos és el de Stefan Sweig, “El món d’ahir”. Encara que Stefan Sweig no el publica com a tal, sinó com autobiografia, va ser tan prolífic en aquest gènere, com en d’altres, que va escriure diversos “diaris” i “dietaris” que sí els va titular d’aquesta manera.

Però El món d’ahir és un dels monuments literaris del segle XX en aquest format i en aquesta estructura i contingut. Stefan Sweig va viure en primera línia la majoria dels esdeveniments que narra, i sap narrar-los com un veritable cronista que és. Stefan Sweig és un gran mestre del diarisme, de la biografia i del dietarisme, a més d’un creador de primera fila. Un home lúcid de ploma brillant. Domina tant la realitat com la ficció. Allò que no va poder dominar va ser la vida de la seva època ja que, com a jueu, va ser un dels personatges de la seva nissaga més perseguits per la bogeria de Hitler. Va acabar suïcidant-se a Petròpolis (Brasil), lluny de les àrees de combat més ferotges, però per a ell no hi havia cap lloc segur en tot el planeta. Els seus diaris i dietaris constitueixen un monument al gènere humà i a la cultura humanística.

Posteriorment han estat molts els autors que han intentat continuar la seva tasca extraordinària. Entre ells, aquest “Ser persona” del valencià Joan Garí, que ja ha mostrat i demostrat en altres publicacions la seva vàlua como assagista i memorialista, “Ser persona” és una recopilació de notes, vivències i aforismes que l’autor fa servir per commemorar els seus 50 anys de vida. Un document impagable. És un llibre, ordenat cronològicament, on hi diposita les seves reflexions, les seves observacions, les seves preguntes sovint sense resposta, les seves afeccions, els seus quefers quotidians i els seus afectes domèstics i a peu de carrer. I les seves nombroses lectures. Com a bon fusterià hi amolla alguns pensaments profunds i crítics, punyents i contundents, sobre política, sobre aspectes internacionals, sobre filologia, literatura, justícia social i sobre els mil aspectes que ens concerneixen a tots plegats al llarg dels anys. Eureka!, no pot deixar de citar el seu i meu, nostre, admirat Michel de Montaigne. Fa bé de recordar, el dia que ho escriu, a la primavera del 2015, que tot Montaigne és una espècie de colossal llibre d’autoajuda. Se li ha de donar la raó. I encara que Joan Garí redacta aquesta paraula “autoajuda” entre cometes, és ben cert que Montaigne ens ha ajudat, de bon de veres i de moltes maneres, a tots plegats. Gairebé fa un elogi de l’alt grau d’escepticisme de l’autor francès, amb la qual cosa ell coincideix plenament. Fa, fins i tot, una mena de breu i resumit arbre genealògic de l’escepticisme. Jo hi he posat sempre les meves reserves en aquest dubte filosòfic. Fa anys que tinc publicat un dels meus aforismes preferits, que segurament l’entenc del tot jo però que soc incapaç d’explicitar en tot el seu fons i contingut, que diu així: “Jo soc un escèptic que creu”. Sembla una contradicció, però no ho és. Jo soc creient i, a la vegada, soc també escèptic juganer. “L’escèptic, dubta: l’incrèdul, afirma”, va deixar escrit el nostre particular filòsof Miquel Ramis Alonso. Gaudeixo personalment de ser així, de ser crèdul i escèptic, perquè ho soc amb tota naturalitat. A més a més, ho trobo intel·ligent i divertit. Quan jo escrigui un diari, si l’escric, o millor encara un dietari, ja m’hi estendré a bastament. És fascinant reflexionar sobre aquesta qüestió. Creure o no creure. Puc avançar, malgrat tot, que crec sincerament que creure és una de les emocions que més ens alegren els dies en aquesta vall de llàgrimes a la qual hem vingut a parar tots. La llibertat de creure. Creure, vet aquí l’autèntica veritat.

Bé, m’he proposat des del principi contar la visita que em va fer Joan Garí a casa meva, ara mateix fa ja nou anys. Ell acabava de guanyar el premi de novel·la ciutat de Vila-real amb “El balneari”. Durant dos dies li vaig fer de cicerone per Ciutat i per altres indrets de Mallorca. Visitàrem el petit Museu de l’Aforisme de Consell, on ens va obsequiar amb una breu conferència sobre l’art de condensar els pensaments i les paraules. També va restar embadalit amb la visita que férem a Valldemossa. Cultura, turisme, art, religió i gastronomia. George Sand i Frederick Chopin. La Cartoixa. I, per sobre de tot, la literatura i l’amistat. Dinàrem d’una paella mallorquina, sempre -deixeu-me que ho digui- superior a la valenciana, passejàrem pels carrerons del poble, pels seus jardins, resàrem a la petita beata Santa Caterina Thomàs, escoltàrem música i compràrem alguns records.

Records que sempre podran ser material de dietari. Perquè la vida, tan meravellosa, es condensa en això: en un exuberant i paradoxal dietari.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa dervers d'un any
Com sempre, ben interessant tot això que diu, Sr.Guasp.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente