cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 23°
26°

Ni en pintura

Fa uns dies que es meu home, motu proprio, va voler veure Brokeback Mountain. Clar, té tots els elements: ovelles, pagesos llepables, gran fotografia i n’Ang Lee de director. Fa devers deu anys que vaig provar que la miréssim plegats, però no va ser el moment. Coses que passen. Jo no sabia si la volia tornar a veure, és un dels hiperdrames que em deixa fet pols durant dies. I en aquest cas, aquesta és una història que ens fereix de massa aprop. Una de les que encaixen dins el patró de les narracions lgtbqia+ que acaben fatal, fet massa comú, però també de les que no estan destinades per a nosaltres, sinó per a Ells. En aquest cas concret, la pel·lícula xerra de l’homofòbia tant externa com interna, la masculinitat tòxica i d’oportunitats perdudes.

N’Annie Proulx, l’autora del relat breu on es basa el film, fa estona que va empipada perquè resulta que hi ha, sense exagerar, centenars (exagerant: milions) de ficcions de fans que canvien justament (i sobretot) el final. L’escriptora es queixa dient que la història és seva i ella té la darrera paraula de com ha de ser i que canviar com acaba fa que allò que vol explicar es perdi. Jo ho entenc, però també sé que ens hem cansat (i encara no a bastament) de veure com les nostres històries tenen un caire depriment. És ben natural que vulguem agafar les regnes i dirigir el què volem sentir de nosaltres (mirau per exemple God’s Own Country¹) per molt que els Normals plorin².

Per mi que som massa conscients que ens volen en silenci i en ridícul. «Massa marietes», «se té de complir amb el cupo», «massa lletres» vos sona? No ens confonguem, la molèstia no és només haver-se d’autoanalitzar: no ens volen veure ni en pintura (ni en ficció). No els importen ni els infants, ni la moral, ni res. Els Normals volen seguir omplint tots els espais, totes les representacions, tots els discursos.

Ahir sentia a un podcast, The Allusionist³, una discussió de la neutralitat als mitjans de comunicació. A un moment s’explica que fer un debat amb una persona a favor dels drets de les persones trans i una en contra, no és una conversa equitativa (ja hem perdut el centre i ens tiram massa cap a la dreta. Això ho dic jo). Si vos ho expòs des d’una altra perspectiva, s’entendrà molt millor: tenir dues persones, una defensant els drets de la població masculina blanca i una altra que pensa que no en tenen cap, no és equitatiu. I no ho és perquè no hi ha cap postura acceptable que digui que els homes blancs no tenguin drets. Xim-pon.

Un cop aquí, m’heu d’ajudar. Hem de començar a donar-li la volta a les converses capcioses. Quan vos diguin «er col·lectiu elegeopecuà i no sé quantes letras més», contestem: «"heterosexual", encara té més lletres i no et queixes».

Quan vos diguin «que malament està tot perquè li han robat la cartera a un senyoro» hem de contestar: «I com anava vestit? Que anava gat? Clar, és que no es pot anar de qualsevol manera al carrer».

I a qualsevol fals dilema⁴ hem de contestar «i els masclistes sense fer-hi res!».

Aman Nòlem (ell/això)

¹ Vegeu Què ens ha semblat del 12/3/22, a Moixa Mental.

² No. Ja no vos pos aquest enllaç, hauríeu de saber de què xerr.

³ Vegeu The Allusionist 154, Objectivity.

⁴ Vegeu Fals dilema a la Viquipèdia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.