Una de les derivades més immediates de la invasió de Rússia a Ucraïna ha estat l'alarma entre la resta de vesins de l'extensíssim país euroasiàtic. Els primers que varen veure encès el llum vermell varen ser els moldaus. A Moldàvia hi ha la Transnídstria, una àrea de majoria russa, que podria constituir l'excusa per a una invasió del país (com ho han estat el Dombàs i Donetsk a Ucraïna. O, com en el seu moment ho varen ser Ossètia i Abkhàsia per l'intent d'invasió de Geòrgia (recordem que les tropes russes varen arribar a menys de quaranta quilòmetres de Tiblisi).
Des de la perspectiva de la Unió Europea, que Rússia pugui atacar Moldàvia, Geòrgia o alguna altra república caucàsica no constitueix, aparentment, un perill immediat. Però hem de recordar que hi ha tres estats que formaven part de la Unió Soviètica i avui fan part de la Unió Europea: Estònia, Letònia i Lituània. A les tres repúbliques bàltiques, avui membres de l'OTAN, també s'han aixecat totes les alarmes (sobretot pel fet que l'exèrcit rus podria tallar fàcilment la xeringa que connecta aquests territoris amb la resta de la Unió). Una acció d'aquest tipus suposaria un atac completa la NATO i, per tant, podria desencadenar fàcilment la Tercera Guerra Mundial. Per això, hem de suposar que Putin i el seu govern, per molt mil·lenaristes que siguin, no aniran per aquest camí. Evidentment, a més de les Repúbliques bàltiques s'han sentit amenaçats d'altres estats que havien format part del Tractat de Varsòvia i que avui ho són de l'OTAN i de la Unió Europea. Pens en Romania, Bulgària o Polònia.
Però l'atac a Ucraïna ha tengut encara una altra conseqüència: les neutrals Suècia i Finlàndia no se senten segures. El fet de pertànyer a la Unió Europea, a dia d'avui, no els confereix prou seguretat, davant una hipotètica agressió russa. I tant Suècia com Finlàndia tenen una llarga història de guerres, enfrontaments i dependència de Rússia. En circumstàncies com les actuals, la Història adquireix un nou pes. Per a la gent de Suècia i de Finlàndia una conflagració armada amb Rússia o seria res de nou. I tots els infants i adolescents d'aquests dos països han estudiat, als llibres de text d'Història, les trifulgues amb Rússia al llarg dels temps. Per tant, és normal que hi hagi més que un punt d'inquietud. Així, tant Suècia com Finlàndia volen abandonar la neutralitat que les va caracteritzar durant la Guerra Freda, i posar-se, també militarment, al costat d'Occident. O allà on hi ha la majoria d'estats europeus.
A les primeres temptatives, emperò, Suècia i Finlàndia ja han topat amb la primera oposició forta, que procedeix de l'interior de la NATO. El govern de Turquia ha dit que, si els dos països nòrdics intenten entrar a l'Aliança Atlàntica, Turquia exercirà el dret de vetar-los. La raó que esgrimeix Turquia no pot deixar de ser més característica: a Suècia i a Finlàndia hi ha exiliats que són considerats com a criminals pel règim turc. N'hi ha de dos tipus: d'opositors turcs mateix, i de nacionalistes kurds. Per a Turquia, perquè Finlàndia i Suècia puguin entrar a la NATO, aquests dos estats han d'extraditar els opositors turcs i kurds als quals donen aixopluc.
En qualsevol altra etapa històrica en què els valors no fossin especialment importants, la cosa no tendria color. A canvi d'una cosa tan important com la seguretat nacional, lliurar unes quantes dotzenes de persones a qui en demana l'extradició no tendria gaire importància. Al segle XIX, això es faria d'una manera pràcticament automàtica. Avui, emperò, les coses són molt diferents. Si quelcom caracteritza estats com Suècia i Finlàndia és la seua capacitat d'acollida d'aquells que són perseguits a d'altres llocs del món. A Suècia hi ha dotzenes d'escriptors i de periodistes, posem per cas, perseguits als seus països d'origen. A Finlàndia també n'hi ha un bon grapat. A banda del pacifisme, l'acolliment dels perseguits polítics forma part de la idiosincràcia de Suècia i de Finlàndia. I els confereix un prestigi indiscutible, a Europa i al món.
A hores d'ara, Suècia i Finlàndia tenen intenció de continuar pledejant per entrar a la NATO. I ho hauran de fer, per una mera qüestió d'identitat nacional, sense fer cas de les demandes de Turquia. Que, no obstant això, té capacitat per frenar-ne l'ingrés. Per mi, és evident que ni Suècia ni Finlàndia no poden respondre positivament a les demandes turques. Com ho és que la NATO hauria d'establir uns mínims mecanismes d'autenticitat democràtica per als seus socis. Cosa que, no sé per què, em sembla que no intentarà abordar. De moment, deixa en mans de Suècia i Finlàndia un dilema que no té solució, mentre Turquia no es comporti com un país autènticament democràtic.
