Una de les característiques d'un bon televisor és el nivell de la gamma de negres. El negre és un color que per si mateix és poderós, elegant, sobri i solemne.

En contraposició a la llum celestial que inspiren els tons clars, el simbolisme negatiu del negre —sense oblidar que el lluïa les SS— té el seu màxim exponent en la representació de la parca. Això és figuratiu de les imatges o materialitzat amb la roba del dol quan la Santa Companya ha fet la feina.

Si parlam d'accessibilitat, podríem definir la lluminositat del blanc com a facilitadora i l'obscuritat del negre, inversament bloquejadora. L'enfoscament o aclariment de la intensitat cromàtica dels extrems modularia la percepció visual dels receptors, i podria arribar a postures —tons— intermèdies moderades.

Les unitats policials d'antiavalots ho saben i es vesteixen amb uniformes molt foscos, fins i tot, negres, per —a més de transmetre poder— simbòlicament elevar els murs invisibles sobre els quals han d'actuar: voluntat d'impressionar, per ser més clar.

M'he oblidat de dir una altra qualitat del negre: aprima i molt.

A la nostra comunitat autònoma, aquesta darrera virtut aparegué —introduïda per la dreta— l'any 2012, quan es va canviar la uniformitat de les policies locals de les Illes i se substituïren els colors blau i groc, molt visibles —bé, moderadament visibles— per blaus molt foscos.

És cert que la foscor, després d'haver aprimat també els debilitats pressuposts municipals per mor de la crisi, reduïa visualment un parell de quilets dels agents. Finalment, també aprima el canal de comunicació amb els patrons coneguts com a ciutadans.

Directament, es produí un trilema: fàcilment els policies municipals es confonien i confonen amb nacionals; eren i són molt menys visibles, i presentaven i presenten una imatge poc amable i allunyada. Fins i tot, molt més «repressora».

Col·lateralment, implicà una pèrdua d'identitat de «marca» per la confusió potencial amb el CNP.

La Guàrdia Civil sap què fa. Mima i cuida molt la seva imatge de marca i el verd —amb qualque excepció— és inqüestionable.

La ja no tan nova imatge —han passat deu anys— que, sorprenentment no ha suposat cap problema per a l’esquerra, al marge de derives competencials, per afegitó, predisposa els agents locals en un pla allunyat de les seves tasques històriques i els dirigeix cap a competències estatals relacionades amb l'àmbit delictiu. Fins i tot algú es podria arribar a plantejar que: –no s’ha fet policia local per fer feines de policia municipal–, i jo li demanaria a la vegada: —si la policia local no fa les feines pròpies de la policia municipal (trànsit i ordenances) qui les farà?

Tractar aquest tema no és nou per mi, però la foto publicada al diari Última Hora el proppassat denou d'abril on es veien nou agents de Policia Local em reafirma en la meva idea que una policia local propera i accessible no la facilita el color oficial de l'uniforme policial de la CAIB, i algú es podria plantejar canviar-lo.

De vegades, també em sorprèn veure polítics d'esquerres que teòricament defensen models de proximitat, però que apareixen envoltats de policies locals, que més aviat semblen membres d'una guàrdia pretoriana, amb la qual cosa transmeten una imatge de duresa que afavoreix el distanciament, que no entenc.

Sí que és veritat que una policia moderna necessita, per a unes funcions determinades, aquest tipus d'uniformitat d'intervenció, armament especial i formació, però en cap cas ni tots els Cossos, ni tots els seus components. Ni tan sols és necessari anar armat per desenvolupar segons quines tasques. Tornaré a citar una idea personal que diu que: «sovint és millor un mal bolígraf que una bona pistola».

La preceptiva existència de tota classe de material legal és imprescindible, però el seu accés i ús ha de ser modulable en funció de la resposta proporcional en cada situació. «Els paraigües a la mà són molt pràctics —només— quan plou».

Quan aquestes mesures de prevenció excepcionals i necessàries per a les forces de seguretat tornen rutinàries i d'ús habitual, perden, des del meu punt de vista, fins i tot efectivitat operativa, però augmenten —un altre pic, per mi— la sensació d'inseguretat.

Els assessors d'imatge es podrien esforçar un poc més i entendre que la policia local ha de transmetre amabilitat pròxima i no seguretat repressiva, sense filtrar l’apropament ni facilitar l’allunyament.

Supòs que és més bo de fer deixar-se dur pels corrents policials interns que es troben més còmodes amb aquesta uniformitat que, per pròpia experiència, he de reconèixer que ho és —jo també vaig gaudir dels avantatges—, però parl del que pens que necessita el ciutadà i no els uniformats per donar-li servei. D’opcions, n’hi ha.

Jaume Pla Forteza
Inspector de policia local jubilat