A la majoria de pobles de la part forana de Mallorca, parlar d'algú de fora vila vol dir referir-se a una persona que treballa al camp, a una possessió, un pagès. A Alaró, en canvi, xerrar d'un de fora vila vol dir parlar d'un de fora del poble, d'un altre poble. Em va xocar descobrir aquesta diferència que vaig suposar, equivocadament o no, al fet que a Alaró s'havia viscut la revolució industrial a partir de les darreries del segle XIX. M'explicaré.
Aquest poble del Raiguer tenia mines de lignit que varen facilitar la instal·lació d'una indústria sabatera important, tant, que la iniciativa empresarial acompanyada d'una gran capacitat i talent obrer, varen aconseguir fundar la primera central elèctrica de Mallorca al poble, alimentada de les mines de lignit que arribaven via fèrria pel que, aviat esperem, es converteixi al segle XXI en una necessària via verda.
L'activitat industrial generada va implicar una important deserció de les tasques dures, ingrates i mal pagades del camp d'aleshores, de tal manera que qui va haver de convertir-se en amos de possessió i jornalers foren gent d'altres pobles, és a dir qui ocuparen el lloc de fora vila que els alaroners havien abandonat per començar a treballar a les fàbriques.
Encara puc recordar el nom de diverses possessions i els seus amos, son Llavià, sa Teulera, Son Fortesa... ocupades per gent de Sineu, Costitx o Algaida. De la mateixa manera que puc recordar també el so de les sirenes de les fàbriques allà pels anys seixanta del segle passat, a les sis del matí i a les dues del migdia per assenyalar l'hora del començament i fi de la jornada. Jornada que no acabava, ni prop fer-s'hi a les fàbriques, el capvespre l'activitat es traslladava frenètica a les cases, sia per tallar pell (els empresaris es barallaven per convèncer i contractar els millors), fer quarters (“cortes”), repuntar, trenar... on hi participava tota la família, inclosos els nins majors de vuit anys.
L'activitat industrial d'Alaró també va tenir altres conseqüències importants. El poble sempre va tenir, i encara té, fama de bufa. El poder adquisitiu de la classe treballadora industrial era molt més alt, molt més que el de la majoria de població rural dedicada a les tasques del camp. Alhora les fàbriques també varen servir per aprendre a formar-se i a organitzar-se com a classe treballadora per conquerir i mantenir drets tan bàsics com la regulació de l'horari laboral, salaris justos, baixes laborals atenció sanitària... Fou per això segurament que també Alaró fou dels pobles on, en proporció a la seva població, la repressió feixista fou més dura, on els assassins eren del propi poble (mai jutjats per cert). Pere Rosselló Oliver, batle socialista d'Alaró, sabater, fou una de les víctimes dels feixistes colpistes.
En tot cas la memòria obrera col·lectiva era tan arrelada a Alaró, que passat el període de la dictadura franquista, a les primeres eleccions municipals més o menys lliures del 1978, el poble va votar per majoria absoluta a qui es presentaven com a socialistes. Va ser l'únic poble de Mallorca que ho va fer. A les darreres eleccions del 2019 la dreta del PP les va guanyar per molt àmplia majoria absoluta.
El primer de maig és el darrer vestigi encara un poc viu del que va ser l'essència socialista, de lluita pels drets laborals i socials, la justícia social, la democràcia, l'esperança en la bondat i el progrés humanista... i que encara cada any l'agrupació socialista d'Alaró celebra en un acte popular, alegre i multitudinari. Només aquest dia resta d'aquella consciència obrera com a petita flama que va costar molt encendre i que mai com ara convé conservar i fer més viva.