Malgrat l’oratget, feia un dia preciós. L’esbarjo dels ciutadans començava a ser un poc claustrofòbic al Portitxol, però resultava agradable veure tantes persones gaudir-ne sense mascareta.
Havia passat ja el migdia del Diumenge de l’Àngel i el trànsit de vianants per les voravies competia amb el riu de bicicletes i patinets que circulaven pel carril adient, pel qual jo també pedalava en direcció al centre de la ciutat. El gisco dels frens, emès en estrènyer les manetes activadores de les pastilles banyades pels esquitxos de la saladina, alertava els despistats.
En endinsar-me al carrer de Llucmajor, em va cridar l’atenció un grup que venia caminant en sentit contrari, molt prop del carril bici. Eren una parella de gent gran, que empenyien un cotxet d’infant, i dos cans de grandària mitjana, que anaven a lloure devora ells.
Com a ciclista aficionat, en conec més d’un que ha hagut de passar per la sala d’operacions per recompondre qualque clavícula o tendó supraespinós, desbaratats a causa d’haver-se creuat algun animal en la seva trajectòria i fer-lo caure. Per això, estava molt pendent dels cans.
En aquest impàs, una nina d’uns sis o set anys circulava davant qui probablement era son pare, tots dos amb bicicleta en direcció al Molinar. Just abans de situar-se en paral·lel al grup dels cans, el de color blanc es va entravessar sobtadament en perpendicular al carril bici. Sense possibilitat de reacció, la nina el va envestir i el desplaçà un metre bo. La magnífica ciclista va arribar a frenar del tot, donant mostres d’un control i habilitat magnífics.
El ca no va gemegar i crec que tot plegat va quedar en un bon ensurt. També per a mi, perquè ja veia la nina estesa a terra, i jo, damunt ella i el ca. Aturat, instintivament, la meva mà va anar a cercar la cartera amb placa i carnet, i en va treure una barreta energètica. En recordar que ja no duc placa, vaig albirar l’entorn cercant un policia per fer una denúncia voluntària contra els propietaris dels animals que anaven sense fermar, i no en vaig veure cap.
M’imagín que els implicats hauran passat un bon diumenge, i me n’alegr. Potser no són conscients que hauria pogut ser terrible per a tots ells. La situació descrita és una imprudència greu sense conseqüències i, aleshores, sense rellevància penal. Només en resulta una infracció administrativa generalment impune. Basta que aneu a un parc per comprovar-ho.
Si la nina s’hagués fet mal i d’una certa gravetat, ens trobaríem davant un fet delictiu recollit al codi penal, comès, presumptament, pel propietari de l’animal, donada la seva falta de mínima diligència per no dur-los fermats «en una situació com la descrita» i ser, per tant, responsable que s’hagués produït l’accident.
Si hi hagués hagut una desgràcia, molt probablement llegiríeu aquesta crònica firmada per periodistes, a les seccions de successos de tots els diaris, on es descriurien sirenes, ambulàncies, policies, hospitals, jutjats, antecedents penals, responsabilitats milionàries i altres herbes; fins i tot, presó. Qualque àngel, diumenge, degué fer la seva feina.
Els darrers dies, la Policia Local de Palma informà que, en el marc d’una campanya instada per associacions de veïns, havia denunciat, en deu dies al districte de Litoral, trenta-cinc propietaris de cans per infraccions vàries a la normativa. Dos apunts sobre la notícia: primer, els números són escassos, però positius; feia anys que no es veien. I, segon, recordam que els abundants infractors han de ser perseguits d’ofici a qualsevol lloc de la ciutat i situació —en campanyes, també, ja que tenen més visibilitat—, no cal que ningú ho reclami.
Jaume Pla Forteza
Inspector de policia local jubilat
