algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 12.63°
15°

De rota batuda

Actualment hi ha moltes ex possessions que no produeixen res, però quan les possessions eren possessions s’explotaven al 100%. A part dels sementers de tota la vida, els racons més miserables es convertien en rotes. Si no s’hi podia ficar l’arada de cap manera es deixava pinar, que tampoc no era com ara, sinó per producció de fusta i alimentar els forns de calç. A l’alzinar s’hi afuaven els carboners i els porcs (per raons ben diferents i sense que tinguin res més a veure) i la resta anava ben bé de pastura.

La primera fase de les rotes era crear-les: rompre la garriga, cremant-la si era massa espessa, treure els rabassots i espedregar-ho tot fent clapers, que són aquests caramulls de pedres que inicialment no s’entén què fan per allà enmig, adesiara amb unes formes curioses. Sense màquines, naturalment, sinó a força de braços i les quatre eines elementals i típiques de l’època: destrals, galivans, càvecs, picasses i poca cosa més. Ni carros, el carro no es generalitza fins a mitjan segle XIX. Abans el pobres no en tenien, i estam parlant precisament de la gent més pobre.

La feina que hem esbossat, especialment eliminar els rabassots, és una de les més dures. És probable que un moment determinat ni tan sol sortís a compte que la fecin esclaus, aleshores amb la promesa dels senyors, i la il·lusió dels més desgraciats d’una ‘llibertat’ i poder guanyar-se la vida xapant-se l’esquena, apareixen els roters, que són una mena de pagesos autònoms que s’encarregaran de treure suc de les pedres.

Aquests racons més ferestos de les possessions no sortien a compte per explotar-los amb la resta de conreus i activitats típiques, aleshores es donaven als roters, que inicialment, dèiem, converteixen la garriga en terres de conreu i la podran explotar una sèrie d’anys. El tòpic és que fossin set, però depenia d’usos i costums locals i de cada circumstància. En acabar el període establert, per contracte verbal, el més pràctic era renovar-lo, però també podia passar a altres mans.

En la segona fase la rota ja no és garriga sinó terra productiva, aleshores el roter haurà de pagar un lloguer, que serà una part de la collita. En aquesta fase la feina ja no és tan horrible com en la primera, però sempre serà terra magra, ben probablement caldrà continuar espedregant després de cada llaurada, i també solien esser llocs enfora de remeis. No podien anar i venir cada dia de la Vila, per això calien les cèlebres cases de roter, poques de les quals eren tan “romàntiques” com aparentment insinuen els llibres de divulgació. Parlaríem més bé d’un porxo mínim, amb una cisterneta, la xemeneia, poc espai per a molt poques persones, un poc de porxada per a l’ase i poca cosa més, i en no pocs casos seria una barraca elemental.

Al llindar del segle XX (pam envant-pam enrere), per dur aquest tipus de vida molts s’estimen més emigrar, i després la introducció de maquinària (l’arada de ferro, la segadora...), amb tota la lentitud que calgui però inexorablement, anirà millorant la vida a fora vila i ja ningú no va de rotes, que s’abandonaran i tornaran la garriga que foren (ara ja s’han abandonat molts dels millors sementers).

Fora dels pocs casos que tinguessin un referent singular, les rotes s’anomenaven pel malnom del roter, cosa que finalment ha estat una font important de topònims. Els roters de referent inevitablement desapareixeran tard o d’hora, i més tard les rotes mateixes, com acabam de veure, però el lloc es queda, naturalment, de vegades amb el mateix nom, d’altres poc o molt modificat.

Per les calaixeres dels casals adesiara apareixen trossos de plagueta o de paper d’estrassa que ens donen una relació de rotes i roters d’un determinat moment, però molt poca cosa més. De la resta no hi ha quasi res escrit, i molt manco de l’evolució de les rotes abandonades. Però sí que tenim uns elements, sobretot toponímics, que difícilment tendrien explicació fora del que hem plantejat.

Un malnom que apareix ençà i enllà és ‘Beia’ (a Santa Maria i a Establiments hi ha Can Beia), a Calvià hi ha, o hi havia ‘Can Beià’ pel malnom ‘Beià’. Per darrera Gènova tenim una zona indefinida que és ‘Na Beiana’ que, entre altres, va donar nom al quarter, el mateix que l’exèrcit enlloc de revertir-ho al poble (Matas i Trillo eren intermediaris), ho varen vendre a Matthias Kühn per a què ho deixés arruïnar, com volen fer ara amb Cap Blanc i altres.

Quelcom semblant passa amb Na Morruda, o Na Boira, que ara donen nom a puigs discrets. Atorgar el nom d’un puig a un qui passava per allà és poc probable, entre altres coses perquè fa tres segles un puig d’això no cridava l’atenció a ningú. Més que probablement en Morrut i en Boira fossin roters que tinguessin una rota pels les zones respectives. Quan la rota d’en Morrut* s’abandona, posem per cas, allò passa a esser “Na Morruda” que aviat es confondrà amb la resta de la garriga. A la pròxima generació la gent anomenarà “Na Morruda” com a contrada indefinida, i deslligada del referent, que ja ningú no coneix. Després un qui fa mapes diu que allò és un puig: el puig de Na Morruda, naturalment.

Doncs això, negocis foradats, molta feina i pocs doblers... ja m’ho deia mon pare: això és anar de rota batuda.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa dervers d'un any
Agraït pels comentaris.
Valoració:0menosmas
Per JVLC, fa dervers d'un any
artigar

v. tr. [LC] [AGA] [AGF] Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne els arbres, cremant el sotabosc i la brossa en munts que després s’escampen perquè les cendres serveixin d’adob.
Valoració:2menosmas
Per Tià, fa dervers d'un any

Un article esplèndid (en Pere Llofriu ens té avesats uns articles de gran qualitat, molt interessants i il·lustratius, sobretots per als qui som pagesos i vivim a la pagesia.

S'ho val d'estojar-lo dins els "Preferits" i així tenir-lo a l'abast per rellegir-lo.
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente