cielo claro
  • Màx: 14°
  • Mín:

Caragols de Sant Marc

Sempre que escric algun comentari sobre la meva vida i el meu entorn, i sempre que parlo de les meves circumstàncies personals, i això és el que faig sempre, no dic mai cap mentida ni m’invento res que pugui desagradar a algú ni a ningú. O almenys això és el que intento. És cert que no sempre dic la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, però el meu objectiu és dir el que dic amb afecte i amistosament. Així concep jo la literatura. I digui el que digui o escrigui el que digui, tot és literatura. Tot jo soc literatura.

Ara diré la veritat de bon de veres. Encara que sigui literàriament. Jo em vaig casar el dia de Sant Marc. Per Sant Marc, a casa, sempre hem cuinat caragols. És un plat exquisit pels mallorquins, menorquins, eivissencs i catalans en general. A casa els cuinaven la padrina i la mare. El pare feia l’ai-i-oli. Ens llepàvem els dits. Ara només de pensar-hi se’m fa la boca aigua. Els caragols cuinats a l’antiga es feien amb carn vella de xot i de porc, xulla, botifarró i moltes herbes aromàtiques i culinàries: fonoll, moraduix, herba sana, farigola, timó, llorer, etc. Ah, i el més important de tot: un grapat de pebres de cirereta vermells. Estic veient l’olla que bull, i ma mare cridant el pare: “Perico, tasta els caragols. Mira si estan bé de sal i de coentor”. Quina festa que era ca nostra el dia que cuinàvem caragols! No hi ha literatura més gustosa que aquesta. Quan sovint parlo de bona literatura, sempre faig referència a que estigui ben especiada i que sigui molt mengívola. Penso en els caragols cuinats per la padrina i la mare. La literatura mengívola és clàssica, naturalment, però també la que té un estil determinat, una barreja d’intriga, de diversió, de sal i oli, unes gotes de vinagre i una mica de pebre bort picant. Una literatura mengívola és la del gènere aforístic, ja que té una garantia de vida assegurada. I tots els grans autors se la treballen, encara que aquestes espipellades, d’amanida fresca, el lector l’hagi de treure de context. Bé, pel que diré més endavant, el dia de Sant Marc del meu casament, a migdia, ma mare va preparar un plat de caragols bovers perquè almenys la família més propera, el veïns més acostats i els amics nostres de tota la vida en poguessin fer un tast abans del banquet de noces, i, d’aquesta manera, defugir els atacs de feridura durant tots els anys que visquessin. He de dir que fins avui el benefici de la salut física i mental ens ha respectat a tots.

A Ciutadella, segons l’amic Joan F. López Casasnovas, filòleg i poeta menorquí, defensa els caragols de Sant Joan. Diu que qui menja caragols per Sant Joan no li falten diners durant tot l’any. El que no s’ha de fer, però, és menjar els caragols que es troben entre els llimacs, perquè et poden enverinar. A Mallorca no som tan remirats, encara que anem alerta quan un caragol no te clovella. El deixem marxar.

Qui sí era remirat en aquest aspecte va ser un altre gran amic i mestre, don Miquel Ramis Alonso, de Sineu. Els teòlegs i filòsofs, per savis i edificants que siguin, també tenen les seves manies. Don Miquel, a més, era sacerdot diocesà i rector d’un convent de monges. Però culinàriament i gastronòmicament era un zero a l’esquerra. Només menjava allò que ja havia menjat abans i ho havia trobat gustós i digestiu. Amb les coses de menjar era més conservador que amb la manera de pensar i d’escriure. En una certa ocasió anàrem a dinar en un celler del centre de Sineu. Érem en Miquel Rosselló, en Joan Pastor, en Miquel Llompart, don Miquel i jo. Era dimecres, el millor dia per esmorzar de frit mallorquí fet a base de les vísceres del xot sofregides amb verdures, faves tendres, pèsols, patata tallada a daus molt petits, fonoll, budells, pebrot verd i vermell i pebre de cirereta i altres porqueries exquisides. Tot barrejat amb olives verdes trencades, pa moreno i uns bon quèbits de vi negre. No heu menjat mai cap plat millor que aquest! Però el cambrer, abans de servir-nos, ens digué que si volíem fer l’aperitiu de caragols aquella matinada n’havien cuinat una bona greixonera. Tots ens alegràrem a excepció de don Miquel. Ell digué que no en volia. Habitualment, don Miquel es conformava amb una amanida amb molt d’oli verge d’oliva i una llesca de pa torrat amb una mica de formatge. En Joan Pastor i jo demanàrem caragols, i repetírem unes quantes vegades, principalment en Joan que aleshores feia uns 140 quilos de pes. A la sortida del celler, jo li vaig preguntar a don Miquel com era que no havia volgut menjar caragols. I ell, amb el seu somriure de sempre, va torçar un llavi di digué: “En devia tenir de fam el primer home que va menjar caragols!” Mai més li vaig parlar de mol·luscos gasteròpodes!

He dit abans que jo em vaig casar el dia de Sant Marc, i per alguna cosa ho he dit. Jo vaig proposar que el banquet de noces fos a base de caragols cuinats de diferents maneres. La meva proposta no va tenir èxit, perquè ho trobaren molt casolà i una mica ordinari. Mare de Déu! Férem un berenar-sopar com tots els vulgars berenars-sopars que s’acostumaven a fer, en aquella època, quan els joves es casaven. Xocolata desfeta i ensaïmades. Cap caragol ni un. Un fracàs més de la meva llarga vida de fracassos. Que ningú cregui que estic ara frivolitzant, però imagino, jo que em sé de memòria el Nou Testament i no em cal imaginar res en aquest sentit, que Jesús i els seus apòstols haurien de menjar en alguna ocasió caragols a la brasa, com els feia el meu oncle Bernat quan anàvem a la seva caseta del camp a entrecavar els cigrons i les faveres, i a arrabassar les herbes dolentes. Abans de res, collíem una grapada de bovers i els llançàvem a la xemeneia. Al cap de pocs minuts els traiem de les cendres, els netejàvem, els trempàvem amb una m ica d’oli i sal, i en berenàvem. No hi havia millor manera de començar el dia! Palestina és un bon lloc perquè pasturin els caragols. Així que m’estranya que la primera colla de cristians, i el propi Crist, no es dediquessin en certs moments de la jornada -millor de bon matí quan encara hi havia la rosada sobre les plantes-, a buscar-los i menjar-se’ls al caliu amanits amb aigua beneïda. Això no pot ser més que un oblit -un sagrat oblit- dels evangelistes. La història els passarà factura.

Som a prop de la festivitat de Sant Marc. No sigueu com aquells evangelistes desmemoriats, i aprofiteu per menjar caragols cuinats al moraduix i al fonoll. O torrats al forn. No us oblidéssiu pas dels pebres de cirereta!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.